(Vila-seca, Tarragonès, 9 octubre 1850 – Barcelona, 2 desembre 1908)
Psiquiatre. Fill de Tomàs Dolsa i Ricart.
Introduí nous mètodes terapèutics en el tractament de malalties mentals, entre els quals el nonrestraint i el d’estimuls intel·lectuals, que fixaren les directrius de la moderna socioteràpia.
Fou regidor municipal de Barcelona el 1889.
El 1903 ingressà a l’Acadèmia de Medicina.
(Barcelona, 22 novembre 1877 – 29 maig 1951)
Metge i publicista. Dedicat a la psiquiatria, el 1904 fou nomenat metge del manicomi de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. El 1911 formà part de la inspecció del manicomi de Sant Boi, i el 1916 fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, a “La Veu de Catalunya” i a “La Vanguardia”, i dirigí la revista “Laboratorio”.
Entre els seus treballs cal esmentar Sectarios y locos (1905), La locura en las religiones, las artes y las civilizaciones (1913), Leyendas y tradiciones de la locura (1917) i Los anormales en la historia: el infante don Carlos (1916).
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1945 – Palma de Mallorca, 3 febrer 2021)
Metge psiquiatre i escriptor.
Des de l’any 1973 compaginà la seva tasca d’assistència amb la divulgació dels temes relacionats amb la seva professió, participant en diferents espais de ràdio i televisió, a més de col·laborar habitualment a “La Vanguardia” i l’“Avui”.
Ha escrit diversos llibres i dirigit obres col·lectives, tant en català com en castellà.
Ha estat guardonat per l’OMS per les seves intervencions a la ràdio i per l’Acadèmia de les Ciències Mèdiques pel programa de TV3 No sé què em passa.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
(Sabadell, Vallès Occidental, 18 març 1855 – Barcelona, 14 abril 1937)
Metge psiquiatre. Germà de Josep. Llicenciat en medicina a Barcelona el 1878 i doctorat a Madrid el 1882. S’especialitzà en neurologia i en psiquiatria a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i presidí la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció, la Unió Mèdico-Farmacèutica de Catalunya i la Societat de Psiquiatria i Neurologia de l’Acadèmia. Fou director de l’Institut Mental de la Santa Creu.
Fou un dels precursors de l’electroteràpia, i publicà nombrosos treballs referents a relacions entre la psiquiatria i la legislació.
(Sant Vicenç de Castellet, Bages, 1886 – Barcelona, 15 maig 1965)
Psiquiatre. Va estudiar a les universitats de Barcelona i París. L’any 1920, la Mancomunitat de Catalunya el va comissionar per a estudiar les tècniques psiquiàtriques a França, Itàlia i Bèlgica.
Va ser director tècnic dels serveis psiquiàtrics de Catalunya, secretari general del Novè Congrés de Metges de Llengua Catalana, director dels hospitals psiquiàtrics de Sant Boi de Llobregat i de Salt, i vicepresident del Laboratoris de Ciències Mèdiques de Catalunya i de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona.
És autor de treballs importants sobre la seva especialitat, com ara Principis i tècnica de la profilaxi de les psicopaties, Preservació i lluita contre les malalties mentals i La réforme de l’assistance psyquiatrique en Catalogne.
(Reus, Baix Camp, 22 agost 1912 – Granges-sur-Lot, Llenguadoc, 25 setembre 1994)
Metge psiquiatre. Estudià a Barcelona i París. Col·laborà amb el professor E. Mira i López. Exercí a l’Institut Pere Mata, de Reus (1933-37). Fou cap dels serveis psiquiàtrics de l’exèrcit de la República.
Exiliat a França l’any 1939, reorganitzà l’hospital psiquiàtric de Sant Alban sus Limanhòla (Llenguadoc) i el convertí en el centre d’estudi i d’animació de la psicoteràpia institucional. Dins la mateixa línia, muntà els serveis del Clos du Nid, centres per a infants dèbils mentals i psicòtics.
Tingué diversos càrrecs importants dins de la seva especialitat. Des del 1986 fou president dels Col·loquis de Perpinyà a propòsit de la història de la psicoanàlisi dels Països Catalans.
De les seves obres, La pràctica del maternatge terapèutic en els deficients mentals profunds fou traduïda al català el 1972. Ha publicat Funció poètica del llenguatge en memòria de Gabriel Ferrater. Ha fet estudis sobre Arnau de Vilanova a propòsit dels somnis i sobre la novel·la de Narcís Oller arran de la bogeria.
(Barcelona, 10 novembre 1900 – 17 maig 1993)
Psiquiatre. Cursà els estudis de medicina a Barcelona i els acabà l’any 1923. Es doctorà el 1931. Fou cap clínic de l’Institut Mental de la Santa Creu i de l’Institut Frenopàtic de Sant Boi i director de l’Institut Pere Mata de Reus i del Dispensari Central d’Higiene Mental de Barcelona.
Del 1950 fins a la jubilació fou catedràtic de psiquiatria de la facultat de medicina de Barcelona. Fou president del Primer Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana (1970). A Viena estigué al costat de Freud i dels seus col·laboradors; ha aprofundit la psicoanàlisi amb criteris antropològics.
(Santiago de Cuba, Cuba, 24 octubre 1896 – Petropòlis, Brasil, 16 febrer 1964)
Psiquiatre. Després de la guerra amb els EUA els seus pares es traslladaren a la península, primer a Galícia i després, i definitivament, a Barcelona. El 1917 es llicencià en medicina a Barcelona, amb premi extraordinari. El 1919 fou nomenat cap del Laboratori Psicomètric de l’Institut d’Orientació Professional de Barcelona. El 1923 es doctorà a Madrid.
Del 1931 al 1939 fou cap de l’Institut Psicotècnic de la Generalitat. Sabé rodejar-se de magnífics col·laboradors, juntament amb els quals aconseguí que la psicologia catalana adquirís relleu internacional.
D’entre les activitats portades a terme per Mira durant el període republicà, cal assenyalar la seva obra com a codirector amb Joaquim Xirau de la revista “Psicologia i Pedagogia” (1933-39), la fundació del primer centre d’Orientació Psicològica Infantil “La Sageta” i la cofundació, amb altres personalitats, de la primera clínica psicosomàtica del país. Durant la guerra civil fou cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit Republicà.
El 1939 s’exilià a Amèrica, on treballà a diversos països, i s’instal·là definitivament al Brasil el 1945, on fundà i dirigí l’Instituto de Seleçâo e Orientaçâo Professional (ISOP).
De la seva extensa bibliografia cal assenyalar La psicoanàlisi (1926), Test psicodiagnòstic miokinètic (PMK) (1939), Psychyatry in War (1943), Doctrinas psicológicas (1963) i Cap a una vellesa jove. Psicologia i psicoteràpia de l’envelliment (1961).
Dades dels Països Catalans 