(Torralba de Calatrava, Ciutat Real, Castella, 1889 – Guadarrama, Madrid, 13 gener 1934)
Advocat i polític. Era tradicionalista i seguidor polític de Vázquez de Mella.
Fundà el “Diario de Castellón”, “La Gaceta de Levante” i actuà intensament en la creació de sindicats catòlics a la comarca de Castelló de la Plana.
Fou elegit diputat carlí per Nules durant diverses legislatures i treballà per aconseguir la construcció del port de Borriana.
(Torrevella, Baix Segura, 26 octubre 1871 – Madrid, 15 octubre 1951)
Polític i financer. Ministre de Treball en el govern de García-Prieto (1922).
Durant la II República fou ministre d’Hisenda a l’últim gabinet de Lerroux, president del Consell (setembre-desembre 1935) i ministre d’Hisenda.
(València, 25 octubre 1828 – Barcelona, 7 febrer 1903)
Metge i polític. Estudià medicina a València i s’especialitzà en oftalmologia. El 1893 ingressà en l’Acadèmia de Medicina.
Milità en el republicanisme moderat. Fou col·laborador de “La República Federal” de Madrid des del 1870, diputat i vicepresident de les Corts constituents el 1873.
Fou elegit senador per l’Academia de Medicina de Madrid. L’any 1891 fou un dels fundadors del partit Centro Republicano.
(València, 26 octubre 1568 – Lleó, Castella, 2 novembre 1608)
Poeta. Nét de Guillem Ramon Català de Valeriola. El 1591 fundà a casa seva l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i adoptà el sobrenom Silencio.
Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València, membre de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1604).
Organitzà tres justes poètiques a València i publicà les millors poesies participants (1602). Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l’Acadèmia dels Nocturns.
Foren cosins seus:
Pelegrí Català de Valeriola (València, segle XVI – 1634) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Cuidado.
Guillem Ramon Català de Valeriola i de Borja (València, 1574 – segle XVII) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Reposo.
(País Valencià, segle XVIII – segle XIX)
Polític. Fou membre del consell reial i intendent d’Extremadura.
Era un dels diputats valencians a les Corts de Cadis (1810-13). Hi tingué intervencions remarcables, encara que no gaire nombroses.
Element moderat dintre el conjunt dels liberals, destacà fent notar la superioritat de les Corts sobre els ministres.
(Perpinyà, segle XV – després 1493)
Burgès. Diputat de la generalitat (1461-63), per l’estament reial, lloc des del qual intervingué en nombroses ocasions en la lluita contra la monarquia durant la guerra civil del 1462 al 1472.
El 1463, en desacord amb la política del Consell del Principat, fugí de Barcelona i es dirigí a Perpinyà, on posseïa els seus béns patrimonials.
Fou cònsol d’aquesta última ciutat (1473-74) i animador de la resistència perpinyanesa durant el setge de les tropes franceses (1474-75). Lluís XI li confiscà els béns.
(Alcoi, Alcoià, 1842 – València, 1917)
Periodista i polític. Doctor en ciències i llicenciat en farmàcia, ocupà una càtedra a la facultat de ciències de la Universitat de València.
Milità al partit progressista de Peris i Valero, i començà a treballar al periòdic “Los Dos Reinos”, d’aquesta ideologia. El 1872 fou elegit diputat a corts.
Des del 1875 dirigí el diari “El Mercantil Valenciano”, al qual donà una gran difusió i una orientació política de caràcter republicà independent relativament enfrontada amb el blasquisme d’“El Pueblo”.
(Maó, Menorca, 1853 – Palma de Mallorca, 1931)
Pedagog. Fundà i dirigí el Colegio Castellano de Palma de Mallorca (1884-1920).
És autor d’obres pedagògiques, i fou regidor de l’ajuntament (1904-09) i diputat provincial (1921).
(València, 28 setembre 1871 – 5 novembre 1946)
Marí i polític. El 1928 obtingué el grau d’almirall. Creà l’Escola de Guerra Naval (1925) i en fou director (1925-28); ocupà també el càrrec de cap d’estat major de la flota (1929).
D’idees tímidament liberals, formà part del govern (1930-31) que el general Berenguer constituí a la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, en la qual fou ministre de marina.
(País Valencià, segle XV – València, 14 agost 1544)
Diplomàtic. Fill de Francesc Carròs de Vilaragut i Bellvís, de qui heretà la baronia de Toga. Patge reial des del 1477, es casà el 1493 amb una filla del baró de Càrcer. El 1506 formà part de la comitiva que acompanyà Ferran II de Catalunya i Germana de Foix a Itàlia.
Ambaixador reial a Anglaterra (1509-15), refermà les relacions, ja cordials, amb aquest país per tal de fer cara a l’hostilitat de Lluís XII. El 1518 fou nomenat ambaixador a Roma, on ja hi havia Jeroni de Vic. L’ocupació del càrrec per part de dos catalans provocà una reacció violenta: el 1520 fou rellevat pel castellà Juan Manuel i tornà a València.
Fou governador de Xàtiva i batlle general de València, càrrecs que passaren al seu fill Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava.
Dades dels Països Catalans 