(Guissona, Segarra, 12 febrer 1938 – )
Poeta.
Ha col·laborat en diverses publicacions sobre temes i autors de ponent i ha publicat diversos reculls poètics, pels quals ha rebut varis premis.
És autor també del dietari Quadern de tres estius (1986) i del recull d’articles Joan Barceló, obra i retrat (1990).
(Girona, 1860 – 1936)
Poeta. Cofundador d'”El Telégrafo Catalán” de Girona (1879-81), col·laborà també a “La Vetllada”, “Lo Rossinyol del Ter”, “El Gironès”, etc.
Publicà els llibres de poemes lírics Ramell de violes (1879) i Balades (1881), i el poema històric Lo comte Jofre i l’adarga catalana (1880).
El 1889 féu excavacions a la Cova de les Goges, a Sant Julià de Ramis (Gironès).
Fou el pare de Miquel de Palol i Felip.
(Barcelona, 2 abril 1953 – )
Poeta i narrador. Fill de Pere de Palol i Salellas.
Després de donar-se a conèixer com a poeta amb Delta (1973), Quan? (1979) i El porxo de les mirades (1983), es passà a la narrativa amb El jardí dels set crepuscles (1989), que assolí diversos premis.
La seva narrativa posterior inclou les novel·les Ígur Neblí (1994), L’àngel d’hora en hora (1995), El legislador (1997, premi Josep Pla), Consulta a Ripseu (1997), El Quincorn (1998, premi Sant Jordi) i els reculls de contes Sense compromís de perversitat (1991) i Contes per a vells adolescents (1997, premi Víctor Català).
(Figueres, Alt Empordà, 27 juliol 1842 – 8 gener 1927)
Poetessa. Va dedicar-se especialment a la poesia religiosa, i va publicar gran nombre de poesies a revistes i diaris de Barcelona i de diverses comarques.
El 1918 es publicà una selecció de la seva obra a “Lectura Popular”.
(Mayagüez, Puerto Rico, 1851 – Barcelona, 1928)
Poeta. Residí des de petit a Barcelona, on estudià dret. Col·laborà a “La Renaixença”, “Joventut”, “Catalunya Nova”, etc, i fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya (1870).
Amic de Jacint Verdaguer -prologà el seu llibre Eucarístiques (1904)-, conreà la poesia, en català i en castellà, mística i religiosa; obtingué diversos premis (entre ells, als Jocs Florals de Barcelona dels anys 1897, 1901 i 1905).
Fou conseller general de l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana de Lleida.
(Mataró, Maresme, 15 octubre 1842 – Madrid, 2 març 1910)
Enginyer, poeta i publicista. Cursà la carrera d’enginyer de camins, canals i ports, i la de lleis.
Fou enginyer en cap de la diputació provincial de Barcelona, des del 1892. Ocupà la càtedra de geologia i paleontologia de l’Escola Especial de Camins, Canals i Ports, de Madrid.
Conreà la literatura, en castellà, i el 1908 ingressà a la Real Academia Española. Alternà els escrits tècnics i els de caràcter literari, i fou col·laborador a diverses revistes i periòdics espanyols, francesos i italians.
És autor de Carreteras-tranvías (1874), Poesías (1876), Horas de amor (1877), Verdades poéticas (1879), Geología aplicada (1880), Acontecimientos literarios. Impresiones y notas bibliográficas (1888-96, recull de crítica literària), Cantares (1904), La Ciencia como fuente de inspiración poética (1908), discurs d’ingrés a l’Academia Española, El libro de los cantares (1909) i féu la traducció castellana de L’Atlàntida de Verdaguer (1878).
En català li foren editades pòstumament Poesies (1914) i Poesies catalanes (1917).
Fou germà de Bonaventura de Palau i Català (Catalunya, segle XIX – segle XX) Advocat. Ocupà els càrrecs de secretari de la junta de carreteres de Catalunya, de la Diputació Provincial de Barcelona i del Consell de la Província.
(Palma de Mallorca, 2 desembre 1873 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 21 febrer 1958)
Jesuïta i publicista. Germà de Pere. Fou fundador el 1925 de l’associació cristiana laica Schola Cordis Iesu i, el 1944, de la revista “Cristiandad”, de la qual fou director, i del cenacle del mateix nom, de caire integrista.
(Catalunya, segle XV)
Poeta. Les dades cronològiques semblen relacionar-lo amb un tal Oliver de l’orde de l’Hospital, que morí d’amor, suïcidant-se l’any 1472 a Roses, a causa de la comtessa de Luna, Violant Lluïsa de Mur, pertanyent a la família bastarda del rei Martí de Sicília.
Episodi que fou evocat per escriptors contemporanis, com Francesc Moner en l’obra L’ànima d’Oliver.
La seva importància literària rau en el fet d’haver estat el traductor de la Belle dame sons merci d’Alain Chartier, obra d’extraordinària importància per a la literatura catalana i que donà lloc a tota la poesia amorosa del segle XV català i creà l’anomenat “cicle de la coneixença i desconeixença”, al qual foren addictes gran quantitat d’autors de l’escola poètica de Barcelona.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 6 desembre 1942 – )
Poeta, traductor i professor a la Universitat de Girona.
Inspirat en el model anglès de reflexió sobre l’experiència moral, ha publicat Marees del desig (1975), Terres perdudes (1981), El somriure del tigre (1986), Retalls de sastre (1988) i Complements circumstancials (1998), juntament amb la novel·la en vers Fugitius (1994).
És autor de diversos llibres sobre mètrica i d’un Diccionari anglès-català, català-anglès (1983; 1997).
Ha traduït tot Shakespeare i altres autors britànics.
(Barcelona, 29 maig 1929 – Alella o Barcelona, 6 febrer 1996)
Poetessa i narradora.
Publicà els llibres La mort i altres coses (1965), Enllà (1974), Solitud (premi Caterina Albert 1980), M’empasso pols quan beso la terra (1983), Les onades (1987), Contes estrafets (premi Don-na de narrativa 1989) i Versos a Anaïs (1989).
Entre el 1982 i el 1988 presidí l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana.
Dades dels Països Catalans 