(Barcelona, 1909)
Poema de Joan Maragall, incorporat a Seqüències (1911).
Representa una visió profètica, realista i integradora alhora de la metròpoli (símbol de la comunitat nacional), que creix com un organisme vivent. Hi ha el contrapunt entre l’ideal i la realitat quotidiana, sovint descoratjadora.
És escrita amb un gran vigor de llenguatge i una poderosa retòrica.
(Barcelona, 1883)
Poema èpic de Jacint Verdaguer. Premiat als Jocs Florals de Barcelona (1883) amb el títol de A Barcelona.
Exalça la creixença urbana i el procés industrial de la ciutat, tot i que en critica les tares tradicionals. La visió futurista i històrico-monumental és transcrita en alexandrins, més aviat retòrics.
El poema li donà molta fama, i el 1883 l’ajuntament de Barcelona en féu una edició de cent mil exemplars per a les escoles. Aquell mateix any fou publicat a les Filipines en edició catalano-castellana.
La incorporà al volum Pàtria (1888), i fou traduïda al francès i al romanès.
(Barcelona, 1922 – 1950)
Poeta.
D’una sensibilitat refinada i turmentada, influït per Baudelaire i per Josep Palau i Fabre, s’abocà a la literatura, guiat en part per Joan Triadú, i publicà la provatura Lassitud i, després, Obra completa (1953).
(Barcelona, 1701)
…que a la immortal memoria del Gran Carlos Segundo, Rey de las Españas … dedica y consagra la Academia de los Desconfiados de Barcelona.
Corona poètica que l’Acadèmia Desconfiada dedicà a la mort de Carles II de Catalunya. Recopilada pel fiscal de la corporació, Josep d’Amat i de Planella.
L’antologia recull un gran nombre de composicions en castellà i en llatí i cinc en català: un sonet de Josep d’Amat, unes redondillas de Josep Clua, un jeroglífic de Manuel de Veda i de Rovira i un sonet i un romanç d’Antoni de Peguera i Aimeric.
(Vilaller, Alta Ribagorça, 12 setembre 1869 – Barcelona, 26 desembre 1936)
Eclesiàstic i poeta. Col·laborà a “La Ilustració Catalana” i a d’altres publicacions, i participà assíduament als jocs florals.
La seva obra poètica és dedicada en gran part a la bellesa del Pirineu, on ell havia nascut: Pirinenques (1903), La balada de l’hivern (1905), Les cançons perdudes (1912), Recitacions (1914), De l’infinit (1922), Roses i Estels (1925) i Medallons (1927).
Fou assassinat per un grup d’incontrolats.
(Aragó ?, segle XV – Catalunya ?, segle XV)
(mossèn) Poeta. Milà i Fontanals creia que el seu nom de fonts podia ser el de Pere, i que probablement era aragonès de naixença. La hipòtesi no fou fonamentada.
N’han restat una esparsa i un llai en llengua catalana, mostres discretes de poesia amorosa, contingudes al Cançoner de París.
(Buenos Aires, Argentina, 1941)
Poema lírico-narratiu de Josep Carner. Publicat en català a Buenos Aires, clandestinament a Barcelona (1947, amb data de 1938), en castellà (Mèxic 1940) i en francès (París 1959).
Emparant-se en l’esquema de l’episodi bíblic del profeta Jonàs, revela indirectament la seva aventura religiosa, roent en acabar el poema durant la guerra civil. Hi descobreix el Déu personal, exigent, però humà, que tria els seus torsimanys -paraula que tradueix Nabí– i del qual hom no pot fer-se escàpol.
A part les descripcions de Nínive i el costumisme acolorit, el poema, d’uns mil tres-cents versos polimètrics i d’una noble expressivitat, constitueix un monument del català modern per la riquesa de lèxic, de rimes, de metàfores i d’imatges.
(Barcelona, 1901 – 1979)
Poeta.
Publicà setze llibres de versos -que entronquen la tradició dels jocs florals amb el corrent noucentista-, entre els quals Jovença (1948), Camins (1949), Cançó de les cançons (1949), Espurnes del pensament (1950), L’ànima del paisatge (1953), Records i presències (1967), Poemes de Prades (1968), Poemes barcelonins (1970), Serenors (1972) i Rams de claror (1974).
(Catalunya, 1908)
Llibre de poemes de Guerau de Liost. Publicat el 1908 i el 1933 (refet i pòstum).
A través d’una sacralització estètica del Montseny, presenta un retaule d’homes, de bèsties i d’éssers fantàstics. El culte a la natura pot semblar modernista, però el llenguatge, l’estilització i la retòrica són essencialment noucentistes.
El títol fou suggerit per Josep Carner, i el pròleg de Xènius és considerat com un programa del noucentisme.
(Tàrrega, Urgell, vers 1300 – 1370)
Financer, dirigent i poeta jueu. Dedicat al préstec de diners, s’arruïnà a causa de la destrucció i el saqueig del call de Tàrrega, el 1348.
Com a representant de les aljames de l’interior de Catalunya, signà les resolucions del 1354 sobre política exterior jueva.
Compongué en hebreu una col·lecció de 58 sentències morals ritmades (impreses a Venècia el 1618) i algunes poesies religioses.
En català escriví un poema moral, que s’ha perdut (com també l’única traducció castellana que hi havia a El Escorial).
No sembla desenraonat d’atribuir-li dos epitalamis en català on l’autor exhorta els nuvis a la pietat i als bons costums.
Dades dels Països Catalans 