(Perpinyà, segle XIV – segle XV)
Pintor. D’estil de transició cap al gòtic internacional. La seva activitat apareix documentada entre 1398 i 1434. Hi ha possibilitats d’identificar-lo amb l’anomenat mestre de Camelàs.
Se li atribueix un retaule de la Mare de Déu, repartit entre diverses col·leccions. El 1404 era sobreposat de la confraria de pintors de Perpinyà.
Es retirà el 1411 per dedicar-se a l’exportació de drap a Sicília, i Bartomeu Capdevila acabà els seus treballs en curs.
(Palma de Mallorca, 1810 – El Escorial, Madrid, 21 agost 1856)
Pintor. Germà de Lluís i d’Alexandre. Format a San Fernando de Madrid i a Roma, d’on tornà el 1843. Concorregué a diverses exposicions.
Mestre del rei consort Francesc d’Assís, ingressà a l’Academia de San Fernando el 1848, any que també esdevingué pintor de cambra; el 1855 succeí Pérez Villaamil en la càtedra de paisatge de San Fernando.
Es ben conegut com a paisatgista, sobretot per les seves vistes nocturnes.
Fou el pare de Alexandre Ferrant i Fischermans.
(Madrid, 9 setembre 1843 – 20 gener 1917)
Pintor. Fill de Ferran Ferrant i Llausàs. Inicià els seus estudis sota la direcció del seu oncle Lluís i després anà a l’escola de San Fernando (1857-61). Pensionat a Roma pel govern de la República.
És autor de l’Enterrament de Sant Sebastià i de Cisneros fundant l’Hospital de la Caritat a Illescas, entre altres obres. Dels seus nombrosos murals cal citar el realitzat per al Palau de Justícia de Barcelona. Guanyà primeres medalles a les exposicions nacionals del 1878 i el 1892.
Pintor d’història, és, tanmateix, més apreciable pels seus apunts, vius i espontanis, i pels seus quadres de paisatges i figures, de colors vius i pinzellada nerviosa.
Foren fills seus Alejandro i Àngel Ferrant i Vázquez.
(País Valencià, segle XVI)
Pintor. Format a Itàlia, segons sembla amb Il Perugino.
És autor, a Mallorca, de la considerable sarja Fundació de la cartoixa de Valldemossa (Llotja), de la taula Miracle del cavaller de Colònia (sa Vall) i del tríptic de Mendia, de Manacor (Museu Diocesà).
(el Canyamelar, València, 21 juliol 1835 – Màlaga, Andalusia, 3 maig 1885)
(o Ferrandis) Pintor. Deixeble de Francesc Martínez. El 1861 exposà el Viàtic a un captaire moribund. Es formà a Madrid amb Madrazo i a París amb Duret. Fou el primer artista pensionat per la diputació de València, el 1863, quan era a París pintant el famós Tribunal de les Aigües (Museu de Bordeus). Des del 1868 fou catedràtic de colorit a l’Escola de Belles Arts de Màlaga.
Les seves obres, la majoria de temàtica popular local, es mouen dins la línia realista de la moderna escola valenciana, com: Proves de convicció, La visita a la dida, El “baratero”, El memoralista, El rosari de les solteres a València, El Mes de Maria, La llotja de la seda, La pescadora valenciana, etc. El seu amic Emili Sala deixà un bellíssim retrat d’ell (1876).
Republicà, participà, a València, en els moviments revolucionaris del 1868 i del 1873; després del primer estigué a Itàlia, on conegué Marià Fortuny.
(Palma de Mallorca, 20 gener 1893 – 4 juny 1946)
Pintor, crític d’art i publicista. Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló, i germà de Miquel Ramon. Conreà la interpretació noucentista del paisatge, suau, delicat i amable.
Pintà sobretot els paisatges de Valldemossa i Galilea. En una sèrie d’aquarel·les reconstruí les muralles de Palma de Mallorca.
Publicà crítiques en diverses publicacions de l’illa, que signà sovint amb el pseudònim Aidon. Publicà una Guia de Mallorca (1929), Chopin i George Sand a la cartoixa de Valldemossa (1930) i El archiduque errante Luis Salvador de Austria (1948).
(València, 10 desembre 1851 – Santiago de Compostela, Galícia, 6 desembre 1918)
Pintor. Estudià a Roma (1872), on pintà Odalisca, pensionat per la Diputació valenciana. També a Itàlia féu Sant Francesc de Paula, Pescador napolità i Un record de don Jaume el Conqueridor (1875, Diputació Provincial de València).
És autor també d’Adrià d’Utrecht rebent els caps de les Germanies (Diputació). Treballà en molts cartons per a tapissos.
Residí a París i fou professor de belles arts a Santiago de Compostel·la, on pintà el sostre del paranimf de la universitat. També fou professor a l’Acadèmia de Belles Arts de València.
(Palma de Mallorca, 15 juny 1685 – 2 agost 1752)
Pintor. Probable deixeble de Guillem Mesquida (1710). Residí a Roma i a Gènova. En aquesta darrera ciutat pintà el saló de sessions del Senat.
De retorn a Mallorca el 1750, es féu famós pels seus paisatges i quadres religiosos. Diverses col·leccions de l’illa tenen obres seves.
(Ciutadella, Menorca, 4 abril 1949 – )
Escriptor i pintor. Introductor del realisme màgic, influït per la novel·la sud-americana, s’ha destacat com a renovador de la literatura menorquina.
A escrit Contes menorquins (1972), L’arcàngel (1974, premi Ciutat de Palma 1972), Un regne per a mi (1975, premi Sant Jordi), El camp de les tulipes (1976), Potser només la fosca (1979), Amb la mort al darrera (1980), Lady Valentine (1984, premi Víctor Català), Fins al cel (1984, premi Josep Pla i Joan Crexells), Viatge de nit (1986), Moro de rei (1988, premi Ramon Llull), Mal camí i bon senyor (1993, premi Joanot Martorell) i, en castellà Caballos de carga (1984), AEIOU (1986) i Flor de sal (1986, premi Nadal).
Ha realitzat també algunes exposicions de pintura.
(València, 17 maig 1625 – 19 agost 1715)
Polític, militar i pintor. Tingué el grau de mestre de camp d’un dels terços de la milícia valenciana. Fou regidor perpetu i tres vegades jurat en cap de València.
El 1704 publicà un Árbol genealógico y cronológico de la sucesión de la monarquía… Hasta Felipe V. Durant la guerra de Successió es mostrà filipista; el 1706 fou desinsaculat per les autoritats fidels al rei-arxiduc Carles III.
Dades dels Països Catalans 