(Barcelona, 1928 – 3 maig 2020)
Periodista i editor. Fill de Manuel Sayrach i Carreras i germà de Miquel Àngel.
Junt amb el seu germà foren cofundadors, entre d’altres, de l’Acadèmia de Llengua Catalana de la Congregació Mariana de Barcelona (tercera etapa) (1935) i, posteriorment, ambdós, de la revista “L’Infantil” en la seva nova etapa (1963), que dirigiren, i que del 1968 al 2011 va dir-se “Tretzevents”.
El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi.
(Balaguer, Noguera, 20 febrer 1899 – 8 abril 1985)
Polític i periodista. Col·laborà a diverses publicacions de Balaguer, com “La Branca”, i fou cofundador del setmanari “Pla i Muntanya”. Fou cronista polític de “La Humanitat”.
Formà part del consell directiu d’Esquerra Republicana de Catalunya, i fou diputat al Parlament de Catalunya per Lleida i director general de sanitat (1938).
Exiliat a França, guanyà diversos premis als Jocs Florals de la Llengua Catalana. És autor d’una Història de l’exili català 1939-1972.
(Barcelona, 26 octubre 1852 – Arenys de Mar, Maresme, 1 agost 1928)
Periodista i escriptor.
Lluità amb els carlins de la tercera guerra carlina. Acabada aquesta, visqué un any a Marsella i després s’establí a Barcelona, on continuà fidel als seus ideals i figurà en la creació del diari tradicionalista “El Correo Catalán” i fundà el setmanari “El Borinot” (1877-81). Escriví en ambdós periòdics sonades campanyes antiliberals (1877-81).
És autor de poesies de caràcter festiu, recollides en part a “Lectura Popular” i d’algunes breus obres teatrals còmiques.
(València, 1961 – )
Periodista. Treballà i col·laborà en diverses publicacions i editorials fins que fou nomenat director del setmanari d’informació general “El Temps” (1984-88), on havia treballat com a redactor.
Posteriorment fou nomenat director de la revista “Setze”, suplement en català de “Cambio 16”, director del diari “El Observador” i director del diari “Avui” (1996).
La seva activitat en televisió, com a guionista i director, es concretà en els programes Converses sobre Catalunya, Pares i fills, Stromboli i Cosi Cosà, entre d’altres, tots ells emesos per Televisió de Catalunya (TVC), ens del qual fou nomenat director el 13 de març de 2017.
(Vic, Osona, 1839 – Barcelona, 10 gener 1916)
Filòsof i periodista.
Havia estat ordenat sacerdot, però abandonà l’estat religiós.
Fou col·laborador molt actiu del diari barceloní “El Diluvio”.
(Barcelona, 10 desembre 1899 – Lleida, 27 agost 1936)
Periodista i advocat.
Fou alcalde de Lleida el 1935 en el període de suspensió de l’Estatut, diputat per Lleida al Parlament de Catalunya, de la minoria de la Lliga.
Formà part de les comissions parlamentàries de finances, examen de comptes, contractes de conreu, llei municipal, finances municipals i governació.
Fou mort en els primers moments de descontrols a l’inici de la guerra civil.
(Barcelona, 11 gener 1889 – 15 octubre 1962)
Autor dramàtic i periodista. Fill de Conrad Roure i Bofill. Fou director del setmanari esportiu “Xut!”.
Publicà novel·les breus, les narracions per a infants El capità Patacada (1919) i més de trenta obres de teatre, entre vodevils i obres de caire popular: La ciutadella (1925), Muntanyes del Canigó (1926), La florista de la Rambla (1928), La reina ha relliscat (1933), Les dones han guanyat (1933), etc.
Publicà també el llibre de records La rebotiga de Pitarra (1946).
(Barcelona, setembre 1841 – 18 abril 1928)
Autor dramàtic i periodista. Col·laborà a “Un Tros de Paper”, “L’Avens” i “Diari Català”, que dirigia Valentí Almirall. Signà alguns dels seus treballs i obres dramàtiques amb el pseudònim de Pau Bunyegas, amb el qual esdevingué popular.
La seva obra dramàtica oscil·la entre el drama històric o romàntic i la comèdia de costums. Destaquen: Una noia és per un rei (1865), La vida a l’encant (1866), La comèdia de Falset (1869), L’ocasió fa al lladre (1870), Un pom de violes (1870), Claris (1879), drama històric, i Montserrat (1882).
Un interès especial tenen les memòries Anys enllà (1911) i Recuerdos de mi larga vida (1925).
Fou el pare d’Alfons Roure i Brugulat.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1848 – Barcelona, 1924)
Periodista, escriptor i polític.
En el camp periodístic col·laborà amb Francesc Pali Briz en la fundació de “Lo Gai SAber”, assumí la direcció de “L’Esquella de la Torratxa” (1879) i a partir del 1907 dirigí “La Campana de Gràcia”; també fundà d’altres revistes assenyalades de l’època i hi col·laborà.
Per la seva actuació dins el terreny polític, el federalisme quedà definitivament catalanitzat; va formar part del grup fundacional de La Jove Catalunya.
És també autor de peces teatrals de caire costumista: Miraclet (1869), Mal pare! (v 1880), Lo Bordet (1886), La bona jugada (1887) i El plet d’en Baldomero (1888), i d’algunes obres en castellà i dues biografies breus sobre Joaquim M. Bartrina i d’Aixemús (1916) i Francesc Pi i Margall (1921).
(Portbou, Alt Empordà, 19 juliol 1958 – )
Escriptora. Professora de català i periodista.
El 1984 va obtenir el premi Just M. Casero (amb Vestit de verd i blanc) i el 1985 els premis Recull (amb Veus de dones), Víctor Català (amb Sort que hi ha horitzó) i Manuel Bonmatí de periodisme.
Posteriorment ha publicat els reculls de contes Ben estret (1986) i El col·leccionista de somnis (1987) i les novel·les Els arbres vençuts (1987), El present que m’acull (1987, premi Josep Pla 1986), Perfum de nard (1988), Temporada baixa (1990), La gran casa (1991), Greuges infinits (1992), Cames de seda (1992, premi Sant Jordi) i L’àngel del capvespre (1998).
Ha escrit també literatura juvenil (Com un miratge, 1988) i guions per a la televisió, dels quals destaca el de la sèrie Secrets de família.
Dades dels Països Catalans 