(Pallars Jussà / Pallars Sobirà)
Regió natural i històrica de Catalunya, dividit entre les dues comarques, al vessant mediterrani dels Pirineus centrals. És separada de la Vall d’Aran i de les terres occitanes de Comenge i País de Foix per l’aresta pirinenca que separa les conques de la Garona i de l’Ebre. Dins aquesta, el Pallars s’orientà de nord a sud ocupant, llevat de la vall més baixa, la conca de la Noguera Pallaresa, entre les de la Noguera Ribagorçana (Ribagorça) i del Segre (Andorra i Alt Urgell). A migjorn, dins la Depressió Central Catalana, les dues Nogueres s’aiguabarregen amb el Segre a la comarca de la Noguera.
Seguint la direcció meridiana, hom hi pot distingir, en els 80 a 85 km d’amplària que assoleix aquí el vessant mediterrani dels Pirineus, com a unitats geogràfiques: la Zona Axial pirinenca, la zona de les Nogueres, les Serres Interiors prepirinenques, la Depressió Mitjana i les Serres Exteriors. L’orientació decididament migjornenca del Pallars i el seu allunyament de mar originen un clima força més sec del que caldria esperar de la seva latitud i altitud. Aquesta relativa sequedat i la tendència continental, accentuada per un relleu aïllador, expliquen el règim dels rius, d’alimentació bàsicament nivosa, i la vegetació clímax.
La vegetació d’alta muntanya (prats alpins, pinedes de pi negre, alguna avetosa) es redueix a les altituds superiors als 1.600 m, on en manté el sòl vegetal (car hi abunden les tarteres). La vegetació de muntanya mitjana (avellanosa, rouredes de roure martinenc i de roure valencià) era fortament la predominant, però l’acció humana hi ha ampliat considerablement l’àrea d’arbres mediterranis i secaners com la carrasca.
La població, que havia assolit un màxim cap al 1860 ha anat davallant fins al 1981. Dins els Països Catalans, només la Ribagorça i la Vall d’Aran presenten una densitat de població tan baixa, que no assoleix els 10 h/km2. Aquesta població s’ha concentrat tradicionalment en petits nuclis de cases, que apareixen sovint en els censos com a habitants disseminats. L’emigració en massa cap a la Catalunya costanera i les viles pallareses ha reduït els disseminats a 1/8 dels habitants el 1970.
Les diferències físiques entre els Pirineus i els Prepirineus incideixen profundament en la població i en la vida econòmica. Així, hom distingeix un Pallars alt o Sobirà, on el bosc i la ramaderia (avui predominantment de bovins) no poden mantenir, malgrat el reforç del turisme amb els esports de neu i l’estiueig, enllà de 4 h/km2, d’un Pallars baix o Jussà, on una agricultura de caire mediterrani complementada amb activitats industrials i comercials rebé 12,8 h/km2.
Dades dels Països Catalans 