Agricultura de secà; s’hi conreen cereals (blat, ordi, civada), patates, vinya, oliveres i farratges; també s’hi conreen arbres fruiters. Ramaderia (bestiar oví i porcí). Explotació forestal (serradores de fusta). Indústria de fabricació de rajoles. Àrees comercials de Tremp i la Pobla de Segur.
La vila és a la dreta del barranc de Fontfreda. Havia estat emmurallada i conserva alguns dels portals d’entrada; a l’església parroquial és venerada la Mare de Déu del Coll. Fora vila hi ha restes de l’antiga església parroquial de Sant Pere, romànica.
El municipi comprèn, a més, el poble de Sensui i el llogaret del Mas de Balust.
L’agricultura de regadiu és possible gràcies a les sèquies derivades del Flamicell (farratges, prats, fruiters i cereals), però la seva importància econòmica ha minvat davant el desenvolupament de les activitats industrials (tèxtil, de la fusta, alimentàries, etc). Central hidroelèctrica. Hi té una certa rellevància el turisme gràcies a la proximitat dels Pirineus. És centre d’una àrea comercial que comprèn les valls més septentrionals de la comarca. Important augment demogràfic durant el segle XX.
Al poble destaca l’església parroquial, neoclàssica.
GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per la conca de Tremp, àmplia depressió d’uns 25 km d’ample per 30 de llarg i de 400 a 500 m d’altitud mitjana, excavada per l’erosió fluvial en els materials tous sedimentaris (margues i argiles), envoltades per alteroses muntanyes: al nord hi ha les serres interiors pirinenques que formen un gran anticlinal calcari constituït per les serres del Boumort (2.077 m alt), Peracalç (1.478 m) i Sant Gervàs (1.887 m); al sud tanca la conca la serra del Montsec (1.676 m al Montsec d’Ares i 1.677 m al Montsec de Rúbies); a l’oest les serres de Llerós (1.689 m) i de Montllobar (1.125 m), que separen la conca de la Noguera Pallaresa de la de la Noguera Ribagorçana (però les annexions de municipis ribagorçans a Tremp han estès la comarca administrativa fins a la Noguera Ribagorçana), i al sud-est el pas de Comiols (1.102 m), que la separa de la conca del Segre.
L’únic accident orogràfic important de l’interior de la conca és el constituït per l’alineació muntanyosa formada per les serres de Sant Corneli (1.342 m) i de Carreu (1.850 m), que en direcció oest-est subdivideixen el territori en dos sectors: al nord, la conca de Dalt, entorn de la Pobla de Segur, i, al sud, la conca de Baix amb capital a Tremp. La comarca també comprèn la vall Fosca, que s’endinsa com una falca al Pirineu axial, entre el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça i que es troba envoltada per cims que superen els 2.000 m, com ara, el Montsent de Pallars (2.881 m), el pic de la Cometa (2.447 m) i el pic de l’Espada (2.557 m).
El clima presenta una forta tendència a la continentalitat, a causa de la forma tancada de la conca i de l’existència de la pantalla orogràfica del Pre-pirineu interior (el Boumort-Sant Gervàs), que atura els vents humits. Les temperatures són, tant a l’estiu com a l’hivern, rigoroses, i presenten una forta oscil·lació tèrmica anual; les temperatures mínimes no acostumen a baixar de –10ºC, però, en canvi, el perill de glaçades perdura durant set mesos l’any; les temperatures màximes poden arribar a assolir més de 40ºC, i la mitjana del mes més càlid és de 23,9ºC (agost). Les precipitacions són escasses; al fons de la conca no sobrepassen els 500 mm anuals (493 mm a Tremp i 499 mm a la Pobla de Segur) i s’eleven per sobre d’aquesta xifra en augmentar l’altitud (512 mm a Isona i Conca Dellà i 595 mm a Castell de Mur); la mitjana de dies de precipitacions és de 75 (Tremp), amb precipitacions en forma de neu molt freqüents al vessant més septentrional i de més altitud de la comarca; el règim té característiques mediterrànies, amb dos màxims, un d’acusat a la tardor i un altre de secundari a la primavera, així com un marcat mínim estival.
La vegetació natural és escassa, a causa de les condicions climàtiques i de l’atac de l’home, que ha destruït el bosc per a l’establiment dels camps de conreu i per obtenir-ne fusta, llenya i sobretot carbó. L’àrea més boscosa correspon al sector septentrional de la comarca, a les valls de Manyanet i Fosca i als vessants de les serres interiors, on predominen les caducifòlies (roures amb algunes clapes de faig); el centre de la conca és gairebé tot desforestat. L’arbre climàtic era l’alzina, però aquesta ha desaparegut fins i tot dels costers perifèrics, on es presenta formant rodals enmig de la garriga mediterrània; una altra àrea boscosa és la formada per les obagues de les serres del Boumort, Carreu i Montsec
Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del riu Noguera Pallaresa, que travessa el muntanyam calcari de les serres interiors pel congost dels Collegats, procedent del Pallars Sobirà, i drena la conca de Tremp; el sector més septentrional, encara que tributari de la Noguera Pallaresa, resta individualitzat, ja que els seus rius penetren en el Pirineu axial i formen valls glacials de característiques semblants a les de les valls del Pallars Sobirà (vall de Manyanet, solcada pel riu homònim, i vall Fosca, travessada pel riu Flamicell). A més, comprèn un sector de la riba esquerra de la vall mitjana de la Noguera Ribagorçana fins al congost de Mont-rebei.
POBLACIÓ – El poblament és molt antic, com ho demostra l’existència de nombroses restes prehistòriques en el muntanyam perifèric (serres de Boumort i de Montsec), i ha estat continuat durant segles (fundacions romanes, com Isona, sobre un fons ibèric, i creació de pobles encimbellats durant l’edat mitjana: Talarn, Llimiana i Mur); es caracteritza per l’existència de petits nuclis de població agrupada, molt separats entre ells. La població ha minvat un 62% des del començament de la segona meitat del segle XIX, i fou especialment accentuat el decreixement en el període 1857-1910; durant el segle XX s’ha mantingut estacionària, amb un lleuger creixement entre el 1950 i el 1960, a conseqüència de les obres hidroelèctriques, per minvar tot seguit per sota del nivell del 1910. Els nuclis de població són petits, i solament tres sobrepassen els 1.000 h.
ECONOMIA – L’economia és basa en l’agricultura i la ramaderia. El sector agrícola presenta dues àrees diferenciades, una de regadiu, amb conreus intensius vora els rius, i una altra de secà; el regadiu representa una petita part de la superfície conreada i empra fonamentalment aigües derivades (mitjançant canals) del riu Flamicell i del pantà de Sant Antoni; es dedica a les hortalisses i principalment farratges; s’obtenen diverses collites anuals, gràcies a l’adopció de rotacions a base de patates o moresc el primer any, i ordi o blat el segon, o bé d’alfals durant tres o quatre anys, seguit d’una collita de patates i una altra de blat. Els conreus de secà es dediquen sobretot a cereals (ordi més que blat), que alternen amb períodes de guaret, o bé amb conreus de patates i remolatxes farratgeres; als vessants muntanyosos es fan conreus en feixes, especialment ametllers. La propietat de la terra es troba molt repartida, de manera que prop de les tres quartes parts de les explotacions agràries són menades directament pels seus amos; les explotacions agràries són petites, amb oscil·lacions entre 2 i 5 ha a la muntanya i de 5 a 25 ha a la conca de Tremp. La ramaderia ha minvat en importància els últims decennis, especialment els equins, que havien donat anomenada a Salàs de Pallars; únicament conserva la seva esplendor a les valls de Manyanet i Fosca per a les vaques lleteres, mentre que la conca es dedica a bestiar menut, per a carn; hi ha bestiar oví, boví i porcí, i proliferen les granges d’aviram i de conills; es practica poc la transhumància estiuenca cap al Pallars Sobirà.
La indústria hi té escassa importància: sobresurten els derivats de l’agricultura i la indústria hidroelèctrica (embassaments de Talarn o Sant Antoni i Terradets); l’any 1985 s’inaugurà la central hidroelèctrica de Gento-Sallente, una de les més importants de Catalunya pel nivell de potència instal·lada. Destaquen també els sectors metal·lúrgics i de la maquinària, el tèxtil, de la fusta i dels mobles i de la construcció, centrats principalment en els municipis de Tremp i la Pobla de Segur. Pel que fa al sector turístic, si bé no està molt desenvolupat, pren una recent importància el turisme rural, especialment a la vall Fosca.
HISTÒRIA – Els documents més antics sobre el poblament de la comarca corresponen a l’època megalítica, amb megàlits (la Pobla de Segur, Senterada) i coves sepulcrals de la mateixa època (Toralla). Aquesta i algunes altres coves (Erinyà), mostren la continuïtat de poblament durant l’edat del bronze i del ferro, amb cultura hallstàttica, establint així un panorama normal de la prehistòria de les comarques pirinenques. Hi ha poca informació sobre el primer mil·leni aC fins a arribar a la romanització, quan un nucli indígena que encunyà moneda amb la llegenda Aeso es transformà en ciutat romana amb categoria de municipium, punta de l’extrem nord de l’urbanisme romà a Catalunya.
El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Jussà, incorporat al segle XII al de Barcelona, però al segle següent tot el Pallars era inclòs a la vegueria de Pallars (després sots-vegueria), juntament amb el sector oriental de la Ribagorça. El 1716, quan ja feia alguns segles que el límit occidental d’aquesta demarcació era la Noguera Ribagorçana, esdevingué corregiment de Talarn, subdividit d’ençà de la divisió provincial de 1834 en els partits judicials de Sort i de Tremp. Aquest darrer incloïa una gran part del Pallars Jussà (la conca de Tremp i el sector més baix de la vall Fosca, des de Senterada) i el sector esmentat de Ribagorça. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya (1936) inclogué aquest sector ribagorçà (vall de Boí, Vilaller, el Pont de Suert, Espluga de Serra i Sopeira –administrativament sota la jurisdicció del govern català-) en la comarca del Pallars Jussà atesa la impossibilitat de constituir amb tan pocs municipis una comarca pròpia. L’any 1988, però, la Generalitat de Catalunya establí la nova comarca de l’Alta Ribagorça mitjançant la segregació del Pallars Jussà dels municipis del marge esquerre de la Noguera Pallaresa situats al nord de la serra de Sant Gervàs.
Regió natural i històrica de Catalunya, dividit entre les dues comarques, al vessant mediterrani dels Pirineus centrals. És separada de la Vall d’Aran i de les terres occitanes de Comenge i País de Foix per l’aresta pirinenca que separa les conques de la Garona i de l’Ebre. Dins aquesta, el Pallars s’orientà de nord a sud ocupant, llevat de la vall més baixa, la conca de la Noguera Pallaresa, entre les de la Noguera Ribagorçana (Ribagorça) i del Segre (Andorra i Alt Urgell). A migjorn, dins la Depressió Central Catalana, les dues Nogueres s’aiguabarregen amb el Segre a la comarca de la Noguera.
Seguint la direcció meridiana, hom hi pot distingir, en els 80 a 85 km d’amplària que assoleix aquí el vessant mediterrani dels Pirineus, com a unitats geogràfiques: la Zona Axial pirinenca, la zona de les Nogueres, les Serres Interiors prepirinenques, la Depressió Mitjana i les Serres Exteriors. L’orientació decididament migjornenca del Pallars i el seu allunyament de mar originen un clima força més sec del que caldria esperar de la seva latitud i altitud. Aquesta relativa sequedat i la tendència continental, accentuada per un relleu aïllador, expliquen el règim dels rius, d’alimentació bàsicament nivosa, i la vegetació clímax.
La vegetació d’alta muntanya (prats alpins, pinedes de pi negre, alguna avetosa) es redueix a les altituds superiors als 1.600 m, on en manté el sòl vegetal (car hi abunden les tarteres). La vegetació de muntanya mitjana (avellanosa, rouredes de roure martinenc i de roure valencià) era fortament la predominant, però l’acció humana hi ha ampliat considerablement l’àrea d’arbres mediterranis i secaners com la carrasca.
La població, que havia assolit un màxim cap al 1860 ha anat davallant fins al 1981. Dins els Països Catalans, només la Ribagorça i la Vall d’Aran presenten una densitat de població tan baixa, que no assoleix els 10 h/km2. Aquesta població s’ha concentrat tradicionalment en petits nuclis de cases, que apareixen sovint en els censos com a habitants disseminats. L’emigració en massa cap a la Catalunya costanera i les viles pallareses ha reduït els disseminats a 1/8 dels habitants el 1970.
Les diferències físiques entre els Pirineus i els Prepirineus incideixen profundament en la població i en la vida econòmica. Així, hom distingeix un Pallars alt o Sobirà, on el bosc i la ramaderia (avui predominantment de bovins) no poden mantenir, malgrat el reforç del turisme amb els esports de neu i l’estiueig, enllà de 4 h/km2, d’un Pallars baix o Jussà, on una agricultura de caire mediterrani complementada amb activitats industrials i comercials rebé 12,8 h/km2.
És el resultat de l’excavació del riu, la qual, a causa de la resistència de les dures roques calcàries, s’ha encaixonat i ha format el pas més estret i llarg dels Pirineus, de parets gairebé verticals, d’uns 500 m.
És un dels més espectaculars fenòmens d’erosió fluvial de la xarxa pirinenca en travessar perpendicularment les serres exteriors del Pre-pirineu.
Al sud s’hi troba el pantà de Canelles, que ha fet pujar el nivell hídric.
El poblament s’ha servit d’una agricultura de secà de caire mediterrani (cereals, oliveres i vinya, que manté l’anomenada del raïm moscatell). La ramaderia de llana és en decadència. Explotació forestal i d’una mina de lignit. Àrea comercial de Tremp i de la Pobla de Segur. Població decreixent.
La vila ocupa un turó en posició defensiva; destaca l’església parroquial de Santa Maria, romànica, de tres naus; santuari de Sant Salvador de Montsec o el Sant del Bosc; restes de l’antiga església romànica de Sant Andreu de Llimiana; el castell de Llimiana és esmentat al segle XI.
Agricultura de secà (predomini de cereals, seguit d’ametllers, farratges i vinya), ramaderia (granges de porcs i bestiar oví), indústria (alimentària -molins d’oli i farina-, de la confecció, etc) i comerç. Àrea comercial de Tremp.
El municipi comprèn, també, el monestir de Fontclara, els pobles de Siall, Covet (on hi ha l’església romànica de Santa Maria, monument històrico-artístic) i Llordà (amb l’antic castell, també monument històrico-artístic), el barri o raval del Poblenou, la caseria dels Masos de Sant Martí i el santuari de la Posa.
La base de l’economia local és l’agricultura de secà (cereals, vinya, farratges, oliveres i ametllers). Ramaderia porcina i ovina. Àrea comercial de Tremp.
La vila de Guàrdia de Noguera és la capital del municipi.
El municipi comprèn, a més, el castell de Mur, ben conservat. la col·legiata de Santa Maria de Mur (del segle XI), el poble i antic priorat de Cellers, la quadra de l’Espona i nombrosos despoblats.
Municipi del Pallars Jussà (Catalunya): 90,90 km2, 421 m alt, 297 hab (2016)
Estès a l’esquerra del riu de Gavet, afluent per l’esquerra de la Noguera Pallaresa, fins als estreps septentrionals del Montsec de Rúbies i format per un conjunt d’antics pobles de la conca de Tremp. Hi ha boscos de roures i alzines, i també hi abunden els boixos.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (cereals, farratges i llegums) i la ramaderia ovina i porcina. El canal de Gavet duu aigua del pantà de Talarn a la central de Gavet, a la vora esquerra de la Noguera Pallaresa, vora Sant Serni. Àrea comercial de Tremp.
El poble es troba a l’esquerra del riu de Gavet; l’església parroquial és dedicada a sant Pere. El 1970 li foren incorporats els antics termes municipals d’Aransís, Sant Salvador de Toló i Sant Serni.
El municipi comprèn, a més, el poble de Fontsagrada i la caseria de Terrassa.
Conreus de cereals (ordi i blat), farratges, oliveres i vinya. Ramaderia porcina i ovina. Aviram. Central hidroelèctrica de Sossís. Àrea comercial de Tremp. A partir de la segona meitat del segle XX ha tingut un espectacular descens demogràfic.
Situat entre la serra de Salàs i la riba dreta de la Noguera Pallaresa, prop del pantà de Sant Antoni o de Talarn.
Regió natural i històrica de Catalunya, dividit entre les dues comarques, al vessant mediterrani dels Pirineus centrals. És separada de 
La vegetació d’alta muntanya (prats alpins, pinedes de pi negre, alguna avetosa) es redueix a les altituds superiors als 1.600 m, on en manté el sòl vegetal (car hi abunden les tarteres). La vegetació de muntanya mitjana (avellanosa, rouredes de roure martinenc i de roure valencià) era fortament la predominant, però l’acció humana hi ha ampliat considerablement l’àrea d’arbres mediterranis i secaners com la carrasca.
