(País Valencià)
Títol nobiliari amb què és conegut el capità general de València Rafael Vasco y Vargas.
Conquista, comte de la *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: País Valencià
Comunitat Valenciana *
Nom oficial donat a partir del 1982 al País Valencià.
Cabriel *
(País Valencià)
Nom castellà del riu Cabriol.
Boyl *
Veure> Boïl (llinatge valencià dels segles XII al XVII).
Biblioteca Valentina
(València, 1695 – 1747)
Repertori bibliogràfic d’escriptors valencians. Redactat pel trinitari Josep Rodrigues. L’any 1695 en foren publicats els primers plecs, per distribuir-los com a propaganda, i a la mort de l’autor (1703) la impressió era ja pràcticament acabada (només calia afegir-hi el pròleg, uns apèndics i els indexs).
Bloquejada l’edició per un superior de l’orde, no fou posada a la venda fins el 1747, quan ja hom anunciava una obra similar, Escritores del Reino de Valencia de Vicent Ximeno. La Biblioteca Valentina aparegué amb un complement d’Ignasi Savalls.
Inclou més de set-cents autors i és la primera aportació erudita del seu gènere als Països Catalans.
Biblioteca Valenciana
(València, 1827 – 1830)
Repertori bibliogràfic, per ordre cronològic, redactat per Just Pastor Fuster i Taronger en dos volums. El seu títol complet és Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, con adiciones y enmiendas a la de D. Vicente Ximeno.
Inicialment volia ésser un complement d’Escritores del Reino de Valencia (1747-49) de Vicent Ximeno, obra que, al seu torn, aspirava a suplir les deficiències de la Biblioteca Valentina (1696-1747) de Josep Rodrigues.
L’aportació erudita de Fuster resultà, en conjunt, tan important com la dels seus predecessors, o més encara. En molts d’aspectes és encara un text insuperat.
Al final del primer volum hi ha un Vocabulario valenciano-castellano, del qual fou fet un tiratge a part.
Biblioteca Nacional Valenciana
(València, 8 gener 1985 – )
(o Biblioteca Valenciana) Biblioteca creada per decret del Consell de la Generalitat Valenciana. Té com a missió reunir, conservar i difondre el patrimoni bibliogràfic valencià, i també tota la producció impresa, sonora i visual, de i sobre el País Valencià.
El fons, fundat inicialment amb el material de la Biblioteca Nicolau Primitiu, és format principalment per diverses i importants donacions. Esta ubicada al monestir de Sant Miquel dels Reis (segle XVI), en el qual, a partir del 1980, s’inicià la remodelació per a adaptar-lo a biblioteca.
Enllaç web: Biblioteca Valenciana
Arxiu General del Regne de València
(València, 1860 – )
Dipòsit documental. Format per documentació dels diferents organismes polítics, administratius i judicials del regne de València.
Fou creat per disposició d’Alfons IV el Magnànim (1419), bé que la seva organització actual data del 1860. Conté nombrosa documentació dels segles XIII-XIX.
Vinalopó Mitjà, el
Comarca del País Valencià, 798.6 km2, 173.324 hab (2009), Densitat: 217,03 h/km2, capital: Elda
Està integrada per 11 municipis: l’Alguenya – Asp – Elda – el Fondó de les Neus – el Fondó dels Frares – Monòver – Montfort – Novelda – Petrer – el Pinós de Monòver – la Romana de Tarafa
(cast: Vinalopó Medio) Situada entre les comarques de l’Alt Vinalopó (nord), l’Alcoià (nord-est), l’Alacantí (est), el Baix Vinalopó (sud-est) i la província de Múrcia (oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Des del punt de vista físic comprèn el curs mitjà del Vinalopó, conca quaternària envoltada per una sèrie de relleus pertanyents als sistemes subbètic i prebètic, d’orientació general sud-oest – nord-est, encara que amb abundants afloraments salins i gipsosos. Comprèn tot un seguit d’alineacions muntanyoses, que vorejen la comarca: la serra Alguenya (nord-est), la serra de les Salines (nord-oest), la penya del Sit (est) i les agrestes serres de Crevillent, dels Frares i d’Algaiat (sud).
El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa força acusades; la temperatura mitjana anual és de 17 ºC, amb precipitacions escasses (menys de 300 mm anuals) i un màxim pluviomètric equinoccial. la vegetació s’adapta a les condicions climàtiques i edafològiques, amb domini del matoll baix i espinós, presència d’arçots, margalló, timonedes i plantes halòfiles; només per sobre dels 500 m es troben restes d’alzinars. El Vinalopó, que en aquest sector rep la rambla de Tarafa, veu minvat encara més el seu dèbil cabal a causa del regadiu i de la manca de precipitacions; a Asp té un mòdul de 0,37 m3/segon.
POBLACIÓ.- Des del punt de vista demogràfic, al llarg del segle XX, tots els municipis de la comarca han tingut un saldo positiu, especialment intens a partir del decenni del 1950; en el conjunt de la comarca, la incorporació, a principis del decenni del 1990, de la comarca de les Valls del Vinalopó, incrementà les xifres de població de manera significativa. En l’actualitat, la comarca comprèn un total d’onze municipis, set dels quals sobrepassen la xifra dels 5.000 h, amb una forta concentració als municipis més industrialitzats, com Novelda, Elda, Petrer, Monòver i Asp, i una tendència al despoblament dels pobles petits i rurals.
ECONOMIA.- Per al desenvolupament econòmic de la comarca ha estat fonamental, per una banda, el sector agrícola i, per l’altra, la indústria del calçat. El conreu dominant de la comarca és la vinya, amb una producció equilibrada entre raïm per a taula i per a l’elaboració de vi, seguida pels ametllers, les oliveres, els arbres fruiters i l’ordi. El tèxtil fou el primer sector industrial de la comarca, al qual seguí cronològicament la producció de vi, però no fou fins que s’estengueren les activitats relacionades amb l’espardenyeria i la sabateria, als municipis de Novelda, Monòver i Elda, que l’economia comarcal reeixí i es consolidà. En l’actualitat, la indústria del calçat és la que ocupa la major part de la població activa, seguida per la de la construcció, la de la fusta i mobles, el cautxú i els plàstics. Quan als materials per a la construcció, cal destacar l’explotació de marbre i gres, centrada a Novelda, objecte d’una destacada exportació.
HISTÒRIA.- Hi ha testimoniatges paleolítics al penyal de l’Ofra (Asp) i mesolítics a Montfort, eneolítics i ibèrics a tots dos termes i romans a Montfort. Aquestes terres, integrades al principi a la cora de Tudmir, el 1304 esdevingueren valencianes, dependents directament de la corona, malgrat que Asp fou donat a Sibil·la de Fortià i després a Gutierre de Cárdenas. Des del segle XIV la comarca pertangué a la governació d’Oriola, i el 1707 fou inclosa en la governació borbònica de la mateixa ciutat. Des del 1834 pertany al partit judicial de Montfort, de la província d’Alacant.
Vall de Cofrents, la
Comarca del País Valencià, 1.141,2 km2, 10.406 hab (2009), densitat: 9,12 h/km2, capital: Aiora
Està formada per 7 municipis: Aiora – Cofrents – Cortes de Pallars – Teresa de Cofrents – Xalans – Xarafull – Zarra
(cast: Valle de Cofrentes) A la regió de Requena, entre les comarques de la Plana d’Utiel (al nord-oest), la Foia de Bunyol (al nord-est), la Canal de Navarrés (a l’est i sud-est) i la regió de la Manxa (al sud i a l’oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada al límit sud-oriental de la Manxa, forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i muntanyes centrals del País Valencià, i més concretament a l’extrem occidental de la vasta plataforma plegada calcària de Caroig, on les alineacions ibèriques es van esfumant cap a l’atiplà (la Meseta) de la Manxa. Des del punt de vista físic la comarca comprèn un sector muntanyós a l’est, el Caroig, la vall del Xúquer (la vall de Cofrents pròpiament dita) al nord, i la vall de l’Aiora, situada a l’oest del Caroig, estreta i irregular, recorreguda per aquest afluent dret del Xúquer en direcció sud-nord, que constitueix el centre vital de la comarca manxega.
El Xúquer, procedent de la conca d’Albacete, penetra en direcció oest-est a la Vall de Cofrents i, després de rebré per l’esquerra el Cabriol, s’encaixa en les calcàries cretàcies de la vora nord del Caroig i forma un llarg congost de més de 400 m de profunditat amb penya segats verticals de més de 200 m, la qual cosa ha permès de construir les centrals hidroelèctriques de Cofrents i de Cortes de Pallars, a més de la central nuclear de Cofrents. Al nord de la vall del Xúquer s’estén un anticlinal triàsic molt dislocat i profundament retocat pels afluents de l’esquerra. El vulcanisme recent ha afectat aquesta zona; bona prova n’és el volcà de Cerro Negro, molt a prop de la vila de Cofrents.
Situada a la zona de transició entre la Meseta i les planes costaneres, la Vall de Cofrents té uns hiverns freds (temperatura mitjana de gener, 5 ºC) i estius calorosos (mitjana del mes d’agost, 24 ºC). Les precipitacions, amb un màxim de pluges el mes de novembre i un altre de secundari el mes de maig, oscil·len entre els 450 i els 500 mm anuals. La vegetació és pobra, amb abundància de pins al sector del Caroig.
POBLACIÓ.- Aquesta comarca presenta una demografia regressiva des de l’any 1950. Durant tota la primera meitat del segle XX el ritme de creixement va ésser constant, amb un augment del 30%. Però a partir del 1950 el fenomen de l’emigració s’intensificà, i l’any 1960 la comarca havia perdut prop de 4.000 h. L’any 1970 la població ja era inferior a la del 1900, sense signes de recuperació. La població es concentra a la vall d’Aiora, i la capital concentrava el 1996 més de la meitat de la població comarcal. Al nord, la vall del Xúquer és un dels sectors més despoblats del País Valencià, i tan sols destaquen Xalans i Cofrents. A excepció de la capital, cap altre municipi dels set que formen la comarca no arriba als 2.000 h.
ECONOMIA.- L’economia és estrictament agrícola. Les terres conreades representen menys de la cinquena part de la superfície comarcal. Entre els conreus de secà destaquen els cereals, la vinya, l’olivera, els ametllers i els farratges. A les terres de regadiu, que ocupen una tercera part aproximadament de les terres conreades, s’hi conreen també cereals, arbres fruiters i hortalisses. La ramaderia és força important (bestiar oví, boví, porcí i cabrum) i aprofita les nombroses pastures naturals. Cal destacat també l’apicultura. La indústria té poca importància, i ha estat un dels factors decisius per a la despoblació de la comarca; malgrat això, la construcció de les centrals hidroelèctriques i de la central nuclear comportà una tímida recuperació que es deturà en acabar-se les obres. En l’actualitat tan sols a la capital comarcal es troben algunes indústries (de la confecció, alimentàries, d’artesania de la fusta, del transport). Aiora és centre d’una àrea comercial que, si bé és reduïda, ocupa el sector més sudoccidental de la província de València.
HISTÒRIA.- Les restes humanes més antigues han estat trobades al terme d’Aiora, amb pintures rupestres (La Tortosilla i l’abric d’El Sordo), a més d’un poblat ibèric al puntal de Meca, amb restes de fortificacions i de ceràmica. Hom troba la presència romana a Zarra i al castell de Xalans. L’origen dels pobles actuals és degut a la colonització musulmana, que edificà castells al llarg dels rius, des de Cofrents fins a Aiora per Teresa, Xalans, Xarafull i Zarra.
En el moment de la conquesta cristiana restà dins el límit de la conquesta castellana, menys Cortes de Pallars, donada a l’infant de Castella Sanç; el rei castellà Alfons X la cedí a Pere II el Gran, i passà així al País Valencià. Des del segle XIV la major part de la comarca fou de la senyoria del duc de Gandia; Aiora fou del duc d’El Infantado, i Cortes de Pallars, de diversos senyors. La població musulmana es mantingué (només Aiora fou repoblada amb cristians); convertits en moriscs, l’expulsió d’aquests (1609) motivà un aixecament dels d’aquesta vall, que es refugiaren a la mola de Cortes; derrotats i expulsats, els pobles restaren reduïts a la mínima expressió durant decennis, i la repoblació fou molt lenta. Administrativament es dividia entre la governació de València i la de Xàtiva dellà Xúquer, fins el 1707.
Amb la reorganització borbònica hom creà la governació de Cofrents, que acollia la comarca i, a més, una part de la Canal de Navarrés. Al segle XIX Xarafull fou cap de partit. La Vall de Cofrents-Aiora fou del partit judicial d’Aiora, i ha passat recentment al de Requena.
Dades dels Països Catalans 