(País Valencià, segle XIX)
Títol, concedit el 1881, amb la denominació de Dénia i Tarifa, a Ángela Pérez de Barradas y Bermy, duquesa vídua de Medinaceli i de Cardona.
El 1886 fou convertit en dos ducats diferents.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Jurisdicció feudal, concedida el 1356 a Alfons I de Gandia, senyor de Dénia. A la mort (1424/25) del seu fill i segon comte, Alfons II de Gandia, passà a la corona.
Alfons IV el Magnànim l’atorgà de nou al seu germà l’infant Joan, rei de Navarra, el qual el cedí (1431) al seu preceptor Diego Gómez de Sandoval y Rojas (mort el 1454), mariscal i adelantado mayor de Castella.
A la mort d’aquest el posseïren en indivís els seus fills Fernando (mort el 1474) i Diego de Sandoval y Rojas; a la mort del segon, el primer en fou l’únic posseïdor, el qual el 1475 en féu donació al seu fill Diego, a favor del qual fou erigit el marquesat de Dénia.
El comtat de Dénia fou el primer comtat del regne de València.
(País Valencià, segle I – segle XII)
Jurisdicció eclesiàstica antiga, amb seu a Dénia, creada potser durant el període romà com a diòcesi de la província Cartaginense; degué continuar durant la dominació bizantina dels segles VI i VII.
No és, però, fins al 636 que apareix el nom del primer bisbe de Dénia conegut, Antoni. El darrer bisbe de Dénia conegut fou Marcià. No és pas clar, però, que el bisbat desaparegués amb la invasió àrab.
El segle XI el rei de Dénia Abü-l-Gays ibn Yüsuf al-Muwaf-faq Mugähid i després el seu fill Alï ibn Mugahid cediren la jurisdicció espiritual dels cristians del bisbat al bisbe Gilabert de Barcelona. Això vol dir que a Dénia s’havia mantingut la tradició d’una diòcesi, que potser encara tenia bisbe, i que havia augmentat la seva jurisdicció fins a les illes Balears.
Després d’aquesta data només es parla del bisbe de Dénia el segle XII com a resident a Toledo, on posseïa béns immobles.
(País Valencià)
Antiga sigla de la província de Castelló de la Plana a les matrícules dels vehicles.
(País Valencià, 1261 – 1645)
Institució. Al Regne de València, com a territori de conquesta, el poder legislatiu residia fonamentalment en el rei, però aquest no podia derogar, sense el consentiment de la cort, els furs atorgats en aquestes, perquè tenien la categoria de dret paccionat.
L’organització, el funcionament i les competències de les corts valencianes eren molt semblants a les del Principat i les d’Aragó: legislativa, administrativa i econòmico-fiscal, i judicial. La convocació i la presidència pertanyien al monarca; també podia fer-ho l’infant primogènit si tenia la condició de lloctinent del regne.
En un principi, la periodicitat era de tres anys, però a partir del 1495 hom imposà que fos anual. Les sessions començaven amb la proposició de la corona i resposta d’un prelat en representació dels braços.
(País Valencià, segle XVIII)
Títol, concedit el 1789 a Ignasi Llopis i Ferris, regidor perpetu de València i oïdor i governador de la sala del crim de l’audiència de València.
(País Valencià, segle XVIII)
Títol concedit el 1796 al noble valencià Francesc Xavier Castillo i Almúnia, fill del primer marquès de Jura Real.
(País Valencià, segle XVII – )
Títol, concedit el 1691 a Francesc Colomer de Borja i Borràs, capità de les milícies de València.
Ha passat als Mergelina i als Ferràndiz.
(País Valencià, segle XVII – )
Títol, concedit el 1649 a Guerau de Cervelló, òlim Mercader i de Montpalau, baró d’Orpesa i batlle general de València, sobre les seves possessions de la baronia d’Orpesa, que prengueren des d’aleshores la denominació d’aquest títol.
La grandesa d’Espanya li fou annexada per l’emperador Carles III el 1717 a Joan Basili de Castellví i Coloma, segon marquès de Vilatorques, com a marit de la quarta titular, Francesca Maria de Cervelló, òlim Mercader i Carròs, comtessa de Bunyol.
Passà als Osorio i als Falcó.
(País Valencià, segle XVIII)
Títol concedit el 1708 per l’emperador Carles III al cavaller valencià Francesc Català i de Montsonís.
Dades dels Països Catalans 