(País Valencià, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, posseïda vers el 1348 per Pere Maça de Liçana, senyor de Moixent.
El 1548 passà, per donació, als Lladró de Vilanova, barons de Castella, i més tard als Mendoza, ducs de l’Infantado, als Zúñiga, ducs de Béjar, i als comtes d’Albatera.
Finalment, el 1737, per una concòrdia, passà als Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües.
(País Valencià, 1526)
Revolta morisca, desencadenada quan l’emperador Carles I admeté les conversions forçoses de musulmans que havien efectuat els agermanats i ordenà l’expulsió d’aquells que no es convertissin (1525).
Molts es negaren a acceptar-ho i, refugiats a la serra d’Espadà, iniciaren un perillós alçament dirigit pel veí d’Algar Selim Almansor. El duc de Sogorb, amb 2.000 homes, fou totalment derrotat pels revoltats (abril 1526), però pel setembre del mateix any atacà de nou amb un exèrcit de 10.000 homes.
Malgrat la victòria assolida en aquesta ocasió, Carles I llevà l’obligatorietat dels edictes de conversió gràcies a la gravetat de la rebel·lió i, sobretot, a les grans sumes ofertes pels moriscos granadins.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol senyorial, concedit el 1520 a Bernardino de Cárdenas y Pacheco, després segon duc de Maqueda. el seu nét Bernardino de Cárdenas y de Portugal, en fou el tercer màrques.
Passà als Hurtado de Mendoza, marquesos de Cañete, als Lancester, ducs d’Aveiro, als Ponce de León, ducs d’Arcos, i als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira.
(País Valencià, segle VI – segle XI)
Territori eclesiàstic. Comprenia la major part de l’actual diòcesi d’Oriola-Alacant.
De fundació antiga imprecisa, hom no en té notícies, però, fins al començament del segle VI. El 517 el papa Hormisdes nomenà el bisbe Joan d’Elx vicari apostòlic seu per a resoldre certs afers eclesiàstics. Aquesta vicaria devia ésser només a títol personal, no pas inherent a la seu d’Elx, que continuà sotmesa a la metròpoli de Cartago Nova i, després, a Toledo.
Sota dominació bizantina del 554 al 624, una part de la diòcesi d’Elx, amb seu a Elo, passà a dependre de Toledo. Després del 624, els bisbes d’Elx recobraren tot el territori, però conservaren els noms units d’Elx i d’Elo (talment és com signen alguns bisbes del segle VII).
La diòcesi subsistí fins al segle IX (consta el 862), i potser també fins a la invasió almoràvit del segle XI. Els bisbes coneguts ho són principalment per llurs signatures als concilis de Toledo.
La basílica cristiana del període bizantí i visigòtic fou construïda damunt una antiga sinagoga.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol senyorial, concedit el 1577 a Joan de Coloma i de Cardona, baró d’Elda. El seu fill i successor fou Antoni de Coloma i de Melo. El nét d’aquest i quart comte es casà (1634) amb Isabel Pujades de Borja, segona comtessa d’Anna i baronessa de Finestrat (morta el 1666). A llur nét i sisè comte li fou annexada (1717) la grandesa d’Espanya pel rei-arxiduc Carles III.
El títol passà als Arias-Dávila, comtes de Puñonrostro, i després als Osorio, comtes de Cervelló, i als Falcó, ducs de Fernán-Núñez.
La baronia d’Elda havia estat adquirida vers l’any 1495 per Joan de Coloma, juntament amb les baronies de les Salines i Petrer.
(País Valencià)
Poble ibèric. A l’època de la conquesta romana es trobava establert a la regió compresa entre el Túria i el Maestrat.
La seva capital era Edeta, a l’emplaçament de l’actual Llíria.
S’hi ha trobat una ceràmica característica, amb gran desplegament pictòric.
(País Valencià, segle XIV – segle XVIII)
Moneda d’argent, coneguda també amb el nom de ral d’argent. Aquesta moneda era de valor d’un sou i mig, o sigui divuit diners, d’on li ve el nom.
La primera notícia de l’arrendament de la seca de València per a les encunyacions d’argent és de l’any 1394, en temps del rei Joan I el Caçador.
Les darreres monedes encunyades corresponen als anys 1706-07. Durant els tres segles de vida, el divuitè sofrí una continuada devaluació.
(País Valencià, 1010 – 1092)
Regne independent. Format per l’esclau al-Muwaf-faq Mugähid després d’haver estat assassinat a Còrdova el califa Muhammad II. Amb centre a la ciutat de Dénia, inicialment ocupava poc terreny (Altea, Callosa, Cocentaina, Bocairent).
L’any 1015 Mugähid conquerí les Balears, i el 1016 s’apoderà temporalment de Sardenya i, en tornar, ocupà Oriola i estengué el regne fins al Segura.
El seu fill Alï ibn Mugahid el succeí, però fou deposat pel seu cunyat Abü Ga’far Ahmad al-Muqtadir de Saragossa, mentre que el governador de les Balears, Abd Alläh al-Murtadä, es declarava independent.
Al-Muqtadir, en morir (1081), deixà Lleida, Tortosa i Dénia a al-Mundir, però l’any 1091 l’antic regne de Dénia fou conquerit pels almoràvits de Múrcia.
(País Valencià, segle XV – )
Jurisdicció senyorial concedida per Ferran II el Catòlic el 1484 a Diego Gómez de Sandoval-Rojas y Manrique de Lara (mort el 1502), sisè comte de Dénia i tercer de Castrojeriz. El seu besnét, i quart marquès, Francisco de Sandoval-Rojas y Zúñiga, tercer comte de Lerma, fou lloctinent de València.
Passà als Aragó-Folc de Cardona-Córdoba, als La Cerda i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. La grandesa d’Espanya annexa al títol fou reconeguda el 1520 i subrogada en el ducat de Lerma, quan aquest fou concedit al cinquè marquès i gran privat de Felip III, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja.
(País Valencià, després 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de Dénia.
Pel seu caràcter de lloc de jurisdicció senyorial, el 1722 hom proposà de traslladar el corregidor a la veïna població reial de la Vila Joiosa (tanmateix, de la governació d’Alcoi).
Al nord, comprenia la meitat meridional de la Safor (amb Gandia) i, al sud, la Marina fins a Altea i Finestrat.
Fou suprimida, definitivament, amb la divisió provincial.
Dades dels Països Catalans 