(País Valencià)
Antiga ciutat, coneguda per un text de Tit Livi i que correspon a la costa meridional valenciana, sense localització segura.
Alguns autors l’han identificada amb Akra Leuké, la situació exacta de la qual tampoc no és coneguda.
No és versemblant que correspongués a les ruïnes del tossal de Manises.
(País Valencià, 1822 – )
Demarcació administrativa (6.679 km2). La seva capital és Castelló de la Plana. És dividida en tres partits judicials i 143 municipis (1981).
En la divisió provincial decretada pel govern liberal, fou creada la província, la més al nord de les quatre en què fou dividit el País Valencià; corresponia aproximadament a l’antiga governació de dellà Uixó (o de Castelló de la Plana), incloses, però, les viles d’Almenara, al sud, i les aragoneses de Cantavella, Anglesola, Mosquerola i Puerto Mingalvo amb la totalitat de les conques del riu de Montlleó i del Bergantes.
Amb la reacció absolutista del 1823, aquest divisió fou abolida, i, el 1833, la nova divisió provincial conservà la nova província de Castelló (incloent l’Alt Palància) i retornà dins els límits històrics del País Valencià, el 1834 foren creats els partits judicials de Castelló de la Plana, Llucena, Albocàsser, Morella, Sant Mateu del Maestrat, Vinaròs, Viver, Sogorb, Nules i Vila-real, aquest darrer suprimit posteriorment; actualment, han quedat reduïts a Castelló, Sogorb i Vinaròs.
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment de Castelló de la Plana.
Comprenia la Plana (excepte el sector d’Onda, Borriol i Ribesalbes i el pla de l’Arc) i un sector del Camp de Morvedre i de l’Alt Palància.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(País Valencià, 1335 – 1707)
Antiga demarcació administrativa. Una de les tres en que fou subdividida la governació de València; d’origen medieval (el governador residí a Castelló des des 1335), subsistí fins a la Nova Planta (1707).
Comprenia el sector septentrional del País Valencià al nord d’una línia formada pel Millars, fins a Espadella, la serra d’Espada i el riu d’Uixó (o Belcaire), fins a la mar.
El seu governador era lloctinent del governador de València (és a dir, del portantveus del governador general del regne), que tenia jurisdicció damunt ell.
En 1565-72 tenia 47.718 habitants (10.604 focs), dels quals 5.193 moriscs (1.154 focs).
Fou anomenada també governació de la Plana, dellà Uixó i dellà del riu d’Uixó.
(País Valencià, segle XIX)
Títol atorgat el 1875 al polític Carles Frígola i Palavicino.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1791 al capità de milícies Baltasar de Martí, regidor de Peníscola.
Ha passat als Bosch.
(País Valencià, segle XVIII)
Títol, atorgat pel rei-arxiduc Carles III el 1708 a Simó Carròs i de Vilaragut Pardo de la Casta, tresorer general del Regne de València (1706), comanador de les comandes hospitaleres de Torrent i de Picanya.
(País Valencià, 1810)
Departament, creat el 1810, amb capital a Alacant i que comprenia la part entre el Xúquer i el Segura i, per interior, les terres murcianes de Iecla, Villena i Almansa, segons la divisió administrativa d’Espanya projectada per Juan Antonio Llorente.
En ésser acceptada aquesta divisió per Josep I el 1810, li fou canviat el nom pel de prefectura d’Alacant. Tenia les sots-prefectures de Xàtiva i de Dénia.
(País Valencià, 19 juliol 1873 – 13 gener 1874)
Aixecament que tingué lloc durant la I República, amb la finalitat d’establir un règim federal que concedís autonomia a les regions, províncies i municipis (els cantons). Les Corts no aprovaren el projecte de Constitució federal, Pi i Margall dimití de president de la República i fou substituït per Salmerón.
El 19 de juliol esclatà a València, el 20 a Castelló de la Plana (acabdillat pel diputat Gonzàlez Chermà) i una mica més tard a d’altres localitats valencianes. Martínez Campos prengué València (8 agost) i només continua resistint Cartagena fins al 13 de gener de 1874.
(País Valencià, segle XVIII)
Jurisdicció senyorial, concedit el 1778 a Bartomeu Mussoles i Pastor, oïdor de l’audiència de València.
Dades dels Països Catalans 