(País Valencià, segle XIV)
(dita també Alamanda Carrós) Filla de Ramon de Boixadors i germana Berenguer i de Teresa. Hereva de la seva avia materna Teresa Eiximenis de Borriol, es casà amb un Berenguer de Vilaragut.
La cura dels béns d’Alamanda, dement, serví de pretext per a les bandositats valencianes i per al desafiament del tutor, Berenguer Arnau (II) de Cervelló, amb Pere de Montagut (1402-03).
(País Valencià, segle XV – ?, després 1459)
Cavaller errant. Fill de Felip de Boïl. Acompanyà Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia (1432) i, com ell, fou fet presoner pels genovesos a la batalla de Ponça (1435).
Mantingué, a València, el 1439, una violenta correspondència cavalleresca i sostingué diversos desafiaments, el més famós dels quals és el que desembocà en un combat amb John Astley, davant la cort anglesa (1442), que influí potser sobre Joanot Martorell en la redacció d’un episodi del Tirant lo Blanc.
De retorn a València, Boïl bescanvia amb aquest escriptor valencià violentes lletres de batalla.
Fou el pare de:
Ramon Boïl i de Vilanova (País Valencià, segle XV – Pisa, Itàlia, 1473) Acompanyà al cardenal Roderic de Borja a Itàlia i morí en el naufragi de la seva nau a Pisa (1473). Fou el pare de:
Joan Àngel Boïl i Valeriola (País Valencià, segle XV) Canvià el seu cognom pel de Boïl d’Arenós per rebre l’herència de la seva cosina germana Aldonça d’Arenós. Fou l’avi de:
Joan Boïl d’Arenós i Martí (País Valencià, segle XVI – 1609) Recuperà per les armes la baronia de Boïl, ocupada per un cavaller aragonès. Com a capità d’un terç prengué part en la lluita contra els moriscs revoltats a Granada. Fou l’avi de:
Pere Boïl d’Arenós i Mercader (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Baró de Borriol. Fou creat marquès de Boïl el 1630.
(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)
Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.
Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.
Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.
(País Valencià, segle XIV – València, 1407)
Noble. Fill de Pere Boïl i Castellar. Senyor de les baronies de Boïl i de Bétera i governador de València (1393-1407).
En una plaça de la ciutat fou atacat i mort, a llançades, per quatre homes a cavall manats per Berenguer de Reixac. L’assassinat era una venjança de l’agressió soferta poc abans per Reixac i Joan de Pertusa per part de Felip de Boïl, el germà de Ramon. El rei Martí I l’Humà féu justícia amb gran energia, Reixac i Pertusa foren escapçats. Felip de Boïl perdé una mà, com a escarment per haver fet la primera provocació.
Aquest personatge, que mereixeria de Jaume Roig l’apel·latiu de el bon Boïl, era molt amic d’Antoni Canals. Aquest li dedicà el llibre De Providència. És enterrat al claustre de Sant Domènec de València.
Fou el pare de Ramon Boïl i Montagut.
Foren altres germans seus:
Berenguer Boïl i Dies (País Valencià, segle XIV – després 1437) Cavaller. Estigué al servei de Benet XIII, almenys des del 1401, com a escuder d’honor i capità de la torre del pont d’Avinyó, que defensà fins a la retirada de les tropes de Benet XIII el 1411.
Pere Boïl i Dies (País Valencià, segle XIV) Fou enviat per l’infant Martí en ajut de Joan de Castella contra Portugal (1381), i premorí al seu pare. El succeí el seu germà Ramon.
(País Valencià, segle XIV – 1407)
Iniciador de la línia de Bétera i de Boïl. Conseller del rei Alfons III el Benigne i tresorer del rei Pere III el Cerimoniós (1339-40).
Participà en la conquesta de Sardenya (1323-24) i en la campanya del Rosselló (1343) contra Jaume III de Mallorca; fou ambaixador a Granada el 1335 per a signar la pau, i el 1338 prop del papa.
La casa s’engrandí amb el seu fill Pere Boïl i Castellar.
(País Valencià, segle XIII – Illes Balears, 1348)
Cavaller. Fill de Pere Boïl i d’Aragó. Segon senyor de Manises. Prengué part en la campanya de Sardenya (1323-24) i el 1326 fou nomenat lloctinent reial de l’illa.
Conseller, mestre racional (1320-30) i tresorer (1330-36) de Jaume II el Just i d’Alfons III el Benigne, tingué una gran importància en el regnat de Pere III el Cerimoniós. Participà en l’expedició a Mallorca i en l’ocupació del Rosselló (1343-44).
Fou governador de Perpinyà (1344), i reformador de Mallorca (des del 1345), on organitzà la repressió contra els fidels de Jaume III de Mallorca. El rei Jaume II li concedí la jurisdicció de Manises (1329).
Fou el pare de:
Felip Boïl i de Bellvís (País Valencià, segle XIV – 1375) Fou el pare de Pere Boïl i Colom.
Pere Boïl i de Bellvís (País Valencià, segle XIV) Fou batlle de València des del 1356.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. Iniciador de la línia de Borriol.
El seu fill i successor fou Joan Boïl (País Valencià, segle XIV – després 1361) Noble. Fou el pare de:
Berenguer Boïl i de Boixadors (País Valencià, segle XIV – abans 1368) Noble. A la seva mort el castell de Borriol passà a la corona, malgrat que tenia descendència (els Boïl de Boixadors), i fou cedit a:
Pere Boïl i de Castellar (País Valencià, segle XIV) Senyor del castell de Borriol, que el rebé de la corona, a la mort de Berenguer Boïl i de Boixadors.
(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)
Cavaller. Fill de Guerau de Boïl i Foces i de Sança d’Aragó. Senyor de Manises. Conseller, tresorer (1302-06) i mestre racional (1306-20) del rei Jaume II el Just, amb nom del qual, i de Frederic III de Sicília, actuà d’ambaixador a Nàpols (1308), amb els objectius d’aconseguir una pau entre angevins i sicilians i, per altra banda, de debilitar la posició de Pisa, dominadora de Sardenya, mitjançant diversos pactes amb Florència i Lucca.
Assistí al concili de Viena (1310-11) i fou nomenat majordom per Jaume II. El 1318 tornà a Nàpols, per aconseguir la pau entre aquest regne i Sicília. Prengué part en l’expedició a Sardenya (1323), on morí.
Féu construir la sala capitular del convent de Sant Domènec de València.
Eren fills de Pere Boïl i Colom.
Felip Boïl i Codinats (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cavaller errant en la seva joventut. Combaté a Ceuta contra Lope Alonso de Montemolín, de Castella (1415). Tant ell com els seus successors procuraren d’incrementar la fabricació de ceràmica de Manises.
Jofre Boïl i Codinats (València, segle XIV – Avinyó, França, 1400) Prelat. Fou creat cardenal (1397) pel papa Benet XIII, prop del qual fou procurador del rei de Catalunya-Aragó a la cúria.
(País Valencià, vers 1315 – 1392)
Noble. Fill de Ramon Boïl i de La Scala. Participà a l’expedició a Sardenya (1354) i més tard Pere III el Cerimoniós el nomenà batlle general del regne de València. Anomenat a la crònica del rei Pere el cavaller sense por per la seva conducta a Sardenya.
El rei el recompensà amb el lloc de Putifigari (Sardenya) i amb el de Boïl a Aragó, amb el títol de baronia (1364), i li atorgà, a més, la jurisdicció de diversos llocs del País Valencià. Com a capità general de València, el 1364 dirigí la defensa de la ciutat, assetjada pel rei Pere I de Castella.
Intervingué en la guerra civil castellana al costat d’Enric de Trastàmara i fou fet presoner per Pere el Cruel i els anglesos a la batalla de Nájera (1367). Enric de Trastàmara el recompensà amb la senyoria de Huete.
Portà a terme nombroses ambaixades a Portugal, a Granada (1360) i a Castella. Prengué part en les bandositats valencianes a favor del partit dels Vilaragut.
Fou el pare de Felip de Boïl, i de Berenguer, Pere i Ramon Boïl i Dies.
Dades dels Països Catalans 