Arxiu d'etiquetes: nobles

Subirats, Guillem de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII)

Noble. Apareix al seguici i consell del comte Ramon Berenguer IV pels anys 1139-46. A la primera d’aquestes dates assistí a la infeudació pel comte, del vescomte Reverter, dels castells de Piera, Cabrera i Castellolí.

Fou probablement el pare de:

  • Pere de Subirats  (Catalunya, segle XII)  Noble. Col·laborà amb Alfons I el Cast i a la seva obra repobladora.
  • Ramon de Subirats  (Catalunya, segle XII)  Noble. Tingué algun accés al seguici i consell de Ramon Berenguer IV a partir del 1160, poc abans de la mort del comte.

Suárez de Figueroa y Dormer, Lorenzo

Deixa un comentari

(Londres ?, Anglaterra, 1559 – Nàpols, Itàlia, 1607)

Dignatari. Segon duc de Feria. Del 1596 al 1602 fou el virrei de Catalunya i com a tal presidí el trànsit al regnat de Felip III, que li ratificà el nomenament (1598).

Durant el seu mandat s’esdevingué la guerra amb la coalició de Greenwich (1596-98) i se celebraren Corts a Barcelona (1599). Fou destituït del càrrec i substituït per l’arquebisbe de Tarragona (16 abril 1602) pel fet d’haver ordenat l’empresonament dels diputats catalans que impugnaren cinc de les constitucions proposades a les Corts.

Fou també virrei de Sicília (1602-06).

Solsona, confederació de

1 Resposta

(Solsona, Solsonès, 1274)

Pacte signat entre diversos nobles adversaris de Jaume I de Catalunya-Aragó, dirigits pels Cardona, enfrontats amb el rei per la potestat del castell de Cardona, que es negaven a reconèixer-li.

Després d’algunes negociacions els nobles es rebel·laren obertament, amb el suport del bastard reial Ferran Sanxis de Castro i l’aliança del comte Hug V d’Empúries.

La mort del primer i la rendició d’aquest obligà els Cardona a capitular (1275).

So i de Vilaragut, Bernat (V) de

3 Respostes

(Conflent ?, vers 1315 – Catalunya Nord, 1385)

Escriptor. Vescomte d’Évol i senyor de Millars (Rosselló). Fill del segon vescomte Joan de So.

En les lluites entre Pere III de Catalunya-Aragó i Jaume III de Mallorca servà fidelitat al primer, i intervingué en el setge de l’Alguer (1354) i lluità a Aragó en la guerra contra Pere de Castella (1363).

Fou senescal de Catalunya i majordom del Cerimoniós, i el 1373 fou tramès a Carcassona per tal de tractar amb el duc d’Anjou sobre el problema mallorquí (expedició contra Jaume III de Mallorca).

Fruí d’un cert prestigi literari, puix que Joan de Castellnou l’esmenta elogiosament en un sirventès compost entre el 1339 i el 1343, i prengué part en un cicle de poesies -avui perdut- en què intervingué el futur Joan I el 1374.

La seva única obra conservada és un poema en 1.330 hexasíl·labs apariats intitulat Vesió, escrit entre l’agost de 1381 i l’octubre de 1382. Hi explica una visió al·legòrica en la qual apareixen catorze senyors, que són l’emperador i tretze reis contemporanis europeus, els quals es troben tots en guerra. En un món desballestat i despietat, pastura dels estralls de la guerra i on els prínceps de l’Església es lliuren a la sensualitat només es beneficien els mercaders, que fan grans negocis.

Tot i l’abús d’al·lusions esotèriques, presenta un gran interès per l’actitud política de l’autor (manifesta pacifista i hi insereix subtils al·lusions polítiques, on revela la seva experiència com a diplomàtic) i per la interpretació que fa del moment històric. Les descripcions dels escuts dels monarques són una de les més antigues mostres del lèxic heràldic català.

So i de Castro, Joan de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV)

Noble. Era germà de Guillem Ramon, de Joana i d’Elionor.

Seguint l’exemple del seu germà, prengué les armes a favor de Joan II, per bé que un període avançat de les hostilitats del monarca contra la Generalitat. El 1464 encara hi havia esperances que es mostrés neutral.

Després es trobà assetjat, al castell de Palau Saverdera, prop de Roses, i en companyia de la seva germana Elionor, per les forces que dirigia el seu cunyat el vescomte Jofre VII de Rocabertí. Resistí fins que els socors exteriors feren alçar el setge.

Ja passat el conflicte, prestà d’altres serveis a Joan II. El 1476 manava les forces a Castelló d’Empúries, vila que abandonà per por d’un atac de l’estol portuguès que havia arribat al Rosselló.

So i de Castro, Guillem Ramon de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV)

Vescomte d’Èvol, per heretatge de la seva mare Blanca de So. Germà d’Elionor, Joan i Joana de So i de Castro.

A les corts de 1449-53 intervingué amb vivesa, tot oposant-se a Joan Ramon Folc III de Cardona, comte de Cardona i de Prades, en debats remarcables. El 1460 assistí, encara que representat per procurador, a les Corts de Fraga.

El 1462, a precs de la reina Joana, acudí a Girona per protegir-la de les forces de la Generalitat que avançaven a les ordres del comte Hug Roger de Pallars. Assetjat a la Força gironina amb la reina col·laborà a la tenaç resistència.

Els dies 23 i 24 de juny fou un dels representants dels defensors que parlamentaren sense resultat amb delegats dels atacants. Un dels delegats era la seva germana Joana, muller del vescomte Jofre VII de Rocabertí, que secundava els esforços del comte de Pallars.

La Generalitat el declarà enemic de la terra. Les seves possessions foren ocupades pels enemics de Joan II. El fet no impedí que continués mostrant-se fidel al rei. El 1463 figura com a capità reialista.

So -llinatge-

4 Respostes

(Llenguadoc, França, segle XIII – Catalunya, segle XV)

Llinatge noble. Originari del castell de So, al Donasà, la castellania del qual tenia pels vescomtes de Cerdanya.

Una línia romangué al Donasà, que senyorejà fins el 1711, quan Lluís XIV l’incorporà a la corona per cessió de Louis d’Usson (forma francesa de So), marquès de Bonac.

A una altra línia pertangué Arnau (I) de So (Catalunya Nord, segle XIII)  Castlà de So i de Queragut, i que fou pare d’Arnau (II) de So (Catalunya Nord, segle XIII) que el succeí i de:

Estefania de So (Catalunya Nord, segle XIII), que fou casada amb Bernat de Llo (o d’Alió) i foren pares de:

Arnau (III) de So (Catalunya Nord, segle XIII – 1308)  El 1260 rebé del rei Jaume I les senyories d’Évol, Saorra, Estavar i Eus i la castlania de Puigbalador i el 1266 en propietat, però sota la senyoria dels vescomtes de Castellbò, So i Queragut. Tenia també Font-rabiosa i Sautó. Amb la seva muller Geralda de Cortsaví fou pare de Bernat (IV) de So i de Cortsaví.

Siarb, Guillem de

3 Respostes

(Catalunya, segle XI)

Vescomte de Siarb, a la primeria del segle XI. Aquest vescomtat era situat al Pallars Sobirà.

Es casà amb Ermengarda, una germana del comte Guillem II de Pallars Jussà. Aquest cedí a Ermengarda, el 1014 o 1015, el lloc de Vilamur, al terme actual de Soriguera.

Aquest lloc havia de tenir un pes decisiu en el llinatge dels vescomtes, que acabaria per prendre’n el nom un segle després, al temps d’Arnau de Siarb o de Vilamur.

Sesagudes, Umbert de

3 Respostes

(Catalunya, 1041 – 1082)

Magnat comtal i senyor de la baronies de Montseny, Montpalau i Palafolls. Era fill d’Ot de Sesagudes i de Gerberga, i per això és anomenat sovint Umbert Odó. El 1045 era casat amb Sicarda.

Fou un dels magnats de Ramon Berenguer I, que comandava la host catalana que lluitava a Hispània, a Alhama, on es rebel·là contra el comte (1054) i continuà la rebel·lió al costat del bisbe Guislabert de Barcelona i del vescomte Udalart Bernat.

Reconciliat amb el comte, el 1056 fou testimoni de l’esponsalici d’Almodis i adquirí del comte el castell de Lloret que llegà a la seva muller. És consignat entre els magnats que signaren l’assemblea legislativa dels Usatges (1068) i assistí a la consagració de la Castanya (Osona) el 1082.

Afavorí l’erecció en abadia del monestir de Sant Marçal de Montseny (1066), fundat per la seva mare.

El succeí el seu fill Guillem Umbert de Montseny, i també fou fill seu Bernat Umbert, bisbe de Girona.

Sentmenat-Torrelles i d’Agulló, Francesc de

1 Resposta

(Barcelona, 2 abril 1697 – 1762)

Noble i poeta. Segon marquès de Sentmenat. Fill i hereu de Joan (IV) de Sentmenat i de Toralla. Estudià llatí, grec i hebreu amb els jesuïtes i es decantà per la filologia i sigil·lografia.

Membre fundador de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729), el 1752 hi llegí un sonet, en català, en defensa de la puresa de la llengua catalana.

Havia intervingut, vers el 1721, en debats poètics, en català i castellà, amb Ramon de Dalmases i de Vilana, Bernat Antoni de Boixadors, comte de Peralada, i el seu germà, el general de l’orde dominicà, fet que demostra l’existència de tertúlies literàries anteriors a la represa de l’Acadèmia.