Arxiu d'etiquetes: nobles

Sunyer I de Pallars

14 Respostes

(Catalunya, segle X – vers 1010/11)

Comte de Pallars (996-1010/11) i de Ribagorça. Fill de Llop I de Pallars i de Goldregot de Cerdanya i germà de Ramon III i Borrell I de Pallars. Els tres germans governaren conjuntament el comtat.

Poc després del 995 traspassaren els seus germans i heretà les funcions comtals Ermengol I, fill gran de Borrell I, que compartí amb el seu oncle Sunyer I. A la mort d’Ermengol (vers 1010), Sunyer es convertí en sobirà únic del Pallars.

Associà al govern els fills i, encara, vidu de la primera muller, contragué segones noces amb la comtessa Toda I de Ribagorça, la qual secundà en el govern del comtat ribagorçà durant uns anys.

Fou el pare de Ramon IV de Pallars Jussà i de Guillem II de Pallars-Sobirà.

Sunifred II d’Urgell

3 Respostes

(Catalunya, 880 ? – 948)

Comte d’Urgell (897-948). Fill de Guifré I de Barcelona el Pelós i de Guinedilda.

En morir el seu pare es trencà el principi tradicional que els reis francs nomenessin els comtes per a Catalunya i s’establí el principi hereditari en la transmissió del càrrec comtal. L’establiment d’aquest principi hereditari fou potser el pas més gran donat pels comtes catalans vers la independència i la sobirania.

Talment com si els tres fills grans del Pelós assimilessin les honors a un bé privat, en morir llur pare les heretaren, se les mig repartiren i les començaren a governar sense esperar llur investidura per part de la monarquia, potser aprofitant que el monarca regnant, Odó I, no era un carolingi legítim.

Semblaria que els tres fills grans del Pelós heretaren conjuntament llur pare i que establiren un sistema de cogovern consistent a repartir-se les zones d’actuació de cadascun tot reconeixent al germà gran una categoria superior; aquest, Guifré II de Barcelona, es mouria pels comtats de Barcelona, Girona i Osona; el segon, Miró II de Cerdanya, per la Cerdanya, el Berguedà i el Conflent; i el tercer, Sunifred, pel comtat d’Urgell, on és documentat des del 903. Amb el pas dels anys, aquesta atribució de zones d’influència esdevingué una efectiva divisió de l’herència de Guifré el Pelós.

El 914 presidí una assemblea a la Seu d’Urgell en la qual fou acordat de transferir al potent monestir de Sant Serni de Tavèrnoles cinc monestirs aleshores abandonats.

En data desconeguda usurpà les parròquies de la vall de Lord que el seu pare havia repoblat, però un capbreu de vers el 948 demostrà que llurs rectors havien estat reiteradament nomenats pels bisbes d’Urgell i que les dites parròquies havien estat adjudicades a la mitra per Guifré el Pelós.

Estigué casat amb Adelaida, que des del 949 fou abadessa de Sant Joan de Ripoll. A la seva mort sense fills (dos fills Ermengol i Borrell havien mort prematurament) el comtat passà al seu nebot, el comte Borrell II de Barcelona.

Sunifred I d’Urgell-Cerdanya

20 Respostes

(França, segle IX – Catalunya, 848)

Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Pare de Guifre el Pilós i fundador, per tant, de la casa comtal catalana.

Segons Ramon d’Abadal, sembla que era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà del seu successor Oliba I, la qual cosa explicaria les tradicionals relacions entre ambdues cases. El 842 va sorprendre als confins de la Cerdanya la gran expedició enviada per Abd al-Rahman II contra Narbona. Com altres membres de la mateixa família, es distingí pel legitimisme i per la fidelitat a la casa carolíngia.

Havia rebut de Lluís el Piadós el comtat d’Urgell com a premi a la fidelitat del seu germà Oliba I, i, el 844, Carles el Calb, després de capturar i ajusticiar el traidor Bernat de Septimània, atorgà a Sunifred els comtats de què gaudia aquell.

Així fou com, gràcies al seu joc polític i en unió amb el seu germà Sunyer, aconseguí d’annexar als propis territoris (Barcelona, Girona, Besalú i els seus comtats d’Urgell-Cerdanya, a més dels del seu germà, Empúries i Rosselló) tot aquell conglomerat que Bernat de Septimània havia format a banda i banda dels Pirineus (Narbona i comtats satèl·lits). Carles el Calb li concedí el títol de marquès, segons un document oficial del mateix any 844.

Tot indueix a creure que Sunifred va morir de mort violenta durant la temptativa de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat, d’apoderar-se de Barcelona (848). A la seva mort, els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries i Narbona tornaren a poder dels francs.

Sunifred II de Cerdanya-Besalú

14 Respostes

(Catalunya, vers 915 – 965)

Comte de Cerdanya (927-965) i de Besalú (957-965). Fill gran de Miró II el Jove de Cerdanya-Besalú i d’Ava.

A la mort de Miró (927), Ava administrà els comtats en nom dels fills, tots ells menors. Arribada la majoria d’edat, Sunifred governà la Cerdanya ajudat per Oliba.

Protegí activament el monestir de Cuixà. Recaptà preceptes favorables del rei de França Lluís d’Ultramar, gràcies als bons oficis del seu germà Guifré.

A la mort de Sunifred, restà sol en el govern Oliba, dit de Cabreta, el qual cridà el quart germà, el clergue Miró, perquè s’ocupés de Besalú.

Sunifred I de Girona

2 Respostes

(Catalunya, segle X – 1008)

Vescomte de Girona (vers 982-1008). Fill del vescomte Guiniguís, dit Mascaró, i de Gerosòlima, dita Gudrielda.

Es casà amb Aurúcia, i després amb Adelaida, senyora d’Ogern. El seu hereu, Amat, que el succeí en el vescomtat, prengué el cognom o apel·latiu de Montsoriu.

Posseí importants béns a Osona, compartits amb el seu germà Sisemund d’Oló. Es el probable tronc dels llinatges de Montcada i de Sesagudes (Montseny) pels seus suposats fills Ramon, senyor de Lloret, i Guillem, que rebé successivament els apel·latius de Muntanyola, de Vacarisses i de Montcada.

Suelves i d’Ustáriz, Antoni de

1 Resposta

(Tortosa, Baix Ebre, 24 maig 1816 – 14 maig 1886)

Polític. Vuitè marquès de Tamarit. Passà al servei de Carles Maria dels Dolors de Borbó (1868) i intervingué en el seu nomenament com a pretendent carlí.

Assistí a les juntes carlines de Londres (1868) i Vevey (1870) i negocià crèdits per a finançar l’alçament carlí del 1872 i la guerra subsegüent, durant la qual fou comissari del pretendent a la zona de Tarragona i Lleida.

A la seva mort fou succeït al marquesat pel seu nebot Josep de Suelves i de Montagut.

Suelves i de Montagut, Josep de

2 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 27 agost 1850 – Madrid, 4 abril 1926)

(o de Suelves-Montserrat i de Montagut)  Novè marquès de Tamarit. Nebot i successor d’Antoni de Suelves i d’Ustáriz.

Fou membre de la secretaria del pretendent carlí, que el nomenà vescomte de Montserrat; lluità a la tercera guerra Carlina i a la guerra russo-turca (1877-78), com a cap d’un regiment de cosacs, i participà en la batalla de Plevna.

Fou diputat a corts per Tarragona (1896-99, 1901-02 i 1907-08).

Subirats, Guillem de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII)

Noble. Apareix al seguici i consell del comte Ramon Berenguer IV pels anys 1139-46. A la primera d’aquestes dates assistí a la infeudació pel comte, del vescomte Reverter, dels castells de Piera, Cabrera i Castellolí.

Fou probablement el pare de:

  • Pere de Subirats  (Catalunya, segle XII)  Noble. Col·laborà amb Alfons I el Cast i a la seva obra repobladora.
  • Ramon de Subirats  (Catalunya, segle XII)  Noble. Tingué algun accés al seguici i consell de Ramon Berenguer IV a partir del 1160, poc abans de la mort del comte.

Suárez de Figueroa y Dormer, Lorenzo

Deixa un comentari

(Londres ?, Anglaterra, 1559 – Nàpols, Itàlia, 1607)

Dignatari. Segon duc de Feria. Del 1596 al 1602 fou el virrei de Catalunya i com a tal presidí el trànsit al regnat de Felip III, que li ratificà el nomenament (1598).

Durant el seu mandat s’esdevingué la guerra amb la coalició de Greenwich (1596-98) i se celebraren Corts a Barcelona (1599). Fou destituït del càrrec i substituït per l’arquebisbe de Tarragona (16 abril 1602) pel fet d’haver ordenat l’empresonament dels diputats catalans que impugnaren cinc de les constitucions proposades a les Corts.

Fou també virrei de Sicília (1602-06).

Solsona, confederació de

1 Resposta

(Solsona, Solsonès, 1274)

Pacte signat entre diversos nobles adversaris de Jaume I de Catalunya-Aragó, dirigits pels Cardona, enfrontats amb el rei per la potestat del castell de Cardona, que es negaven a reconèixer-li.

Després d’algunes negociacions els nobles es rebel·laren obertament, amb el suport del bastard reial Ferran Sanxis de Castro i l’aliança del comte Hug V d’Empúries.

La mort del primer i la rendició d’aquest obligà els Cardona a capitular (1275).