Arxiu d'etiquetes: nobles

Vilamarí i de Sagarriga -germans-

1 Resposta

Foren fills de Joan I de Vilamarí i de Palau i d’Esclarmunda de Sagarriga.

Joan II de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV – Càller, Itàlia, 1411)  Noble. Casat amb Sança, que, un cop vídua, i juntament amb el seu fill Bernat II de Vilamarí. reberen l’herència del seu sogre Joan I de Vilamarí amb plet amb la seva sogra Esclarmunda.

Berenguer de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Junt amb els seus germans hauria gaudit dels beneficis de la reina Sibil·la.

Pere de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Juntament amb els seus germans, gaudiren dels beneficis de la reina Sibil·la.

Asbert de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV – 1419)  Canonge de Girona (1378). Gaudí dels beneficis de la reina Sibil·la. Fou fet rector d’Inca (1383), i per a ell demanà la reina una canongia a la Seu d’Urgell, una altra a Lleida i la rectoria de Dénia.

Vilamarí i de Palau -germans-

3 Respostes

Eren fills de Bernat I de Vilamarí.

Joan I de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Veguer de Puigcerdà (1384-87). Es casà amb Esclarmunda de Sagarriga. Pel testament de Ramon de Palau, probablement pare de Francesca, corresponia a Joan el castell de Palau-saverdera, el qual ocupà per sorpresa (1408). Assetjat per les forces de la Generalitat, el castell se sotmeté el 1411: La seva herència fou adjudicada a Sança, vídua del seu fill Joan II de Vilamarí i de Sagarriga, que era germà d’Asbert, Berenguer i Pere.

Francesc de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV – 1418/21)  Senyor de Boadella. Fou enviat a Avinyó i a França en defensa de Benet XIII (1393). Conseller i algutzir del rei Martí I (1405). Pres pel comte Jaume II d’Urgell (1412), fou alliberat a precs del parlament, on el seu germà Joan I de Vilamarí havia protestat, però amb la prohibició d’anar-se’n d’Àger, i li foren presos tots els béns que posseïa a Sicília. En esmena, Ferran I de Catalunya li donà els llocs de Vilves i Collfred, confiscats al comte d’Urgell (1415). De la muller, Elionor Armengol, no deixà descendència.

Ramon de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Noble. Fou cavaller santjoanista i comanador d’Avinyonet i de Castelló d’Empúries.

Francesca de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV)  Es casà amb Berenguer de Fortià, els quals foren pares de la reina Sibil·la de Fortià, muller de Pere III el Cerimoniós.

Vilamarí, Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XVI)

Noble. Serví a les guerres d’Itàlia amb els exèrcits de Carles V. Devers el 1520 ja n’era un dels caps destacats.

Combaté especialment amb les forces d’Hug de Montcada. L’ajuda el 1526, arran de la primera entrada a Roma, a impedir el saqueig de Sant Joan de Laterà.

Vilamarí, Joan de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1479)

Noble i militar. Probablement fill de Pere de Vilamarí (Catalunya, segle XV)  Noble, que es casà amb Agnes, senyora de Boadella.

Joan succeí el seu oncle, Bernat I de Vilamarí, en la senyoria de Palau-saverdera. Patró de galeres per Alfons IV, fou nomenat procurador reial de Menorca, i obtingué possessions a Ciutadella i altres llocs (1440).

Deixà, com el seu oncle Bernat, el servei de Ferran I de Nàpols i passà al de Joan II de Catalunya-Aragó, el qual el féu capità general de la flota en morir el dit Bernat (1463), i el mateix any el nomenà lloctinent de governador de Rosselló i Cerdanya per a quan fossin recuperats. També li donà la vila de Palamós, que erigí en baronia (1466).

Fet capità i alcaid de Bosa, a Sardenya (1467), li fou constituïda la baronia de Bosa i la Planargia (1468). Amb la flota dirigí el blocatge d’Amposta (1465-66), però fracassà en l’ajut que per mar volia prestar a la guarnició reial de Girona.

Anà a Sardenya per tal de socórrer el lloctinent, Nicolau Carròs, contra Lleonard d’Alagó, el qual capturà i portà a Sicília, i després davant el rei, que envià el pres a Xàtiva (1478). Serví un quant temps Florència, i com a capità general li fou encarregada la recuperació de Còrsega (1479).

Nomenà hereu el seu cosí Bernat II de Vilamarí (m 1516).

Vilamarí, Bernat Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble. Cosí de Francesca de Vilamarí i de Palau. De filiació no establerta. Fou sobrecoc (1381) i obtingué el lloc de Xixona.

Es casà amb Elionor d’Arborea, neboda del jutge Marià IV. Juntament amb el seu germà Botafoc de Vilamarí, acompanyà la reina en la seva fugida de Barcelona (1386). El rei Joan I li vengué novament Xixona (1391).

Vilamarí -llinatge-

1 Resposta

(Alt Empordà, segle XI – Catalunya, segle XVI)

Llinatge, originari possiblement del llogaret de Vilamarí (Pla de l’Estany), conegut des del segle XI pels germans:

Pere de Vilamarí  (Catalunya, segle XI)  Noble. Junt amb el seu germà donaren unes terres d’Orriols a la canonja de Girona (1098).

Adalbert Bernat de Vilamarí  (Catalunya, segle XI)  Noble.

Vilallonga i Saportella, Magí de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Noble. El 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona durant el setge francès de Vendôme. Actuà d’habilitador del Braç Militar a les Corts de 1701-02. Seguí el partit de Carles d’Àustria.

En 1705-06 fou altra vegada habilitador a les Corts presidides pel nou sobirà. També hi rebé el títol de comte. El 1706, arran de l’ofensiva de Felip V contra Catalunya, fou destinat a fomentar la reacció comarcal. Exercí funcions d’ajudant del príncep Enric de Darmstadt.

L’any següent fou un dels nobles que assumiren el comandament al front de Lleida. Organitzà milícies a la costa del Principat el 1710. Fou un dels encarregats d’acompanyar les forces expedicionàries angleses i franceses quan aquestes evacuaren el 1712.

El 1713, duent la procuració de Lluís Roger de Llúria i Saportella, assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V.

Vilalba-Meca i de Llorac, Galceran de

Deixa un comentari

(Cervera, Segarra, 1736 – Madrid ?, després 1821)

Militar. Baró de Solivella i cavaller de Sant Joan.

El 1808 formava part de la guarnició de Barcelona i, com a tinent general més antic d’aquesta, fou obligat a acceptar el càrrec de capità general de Catalunya per les autoritats franceses, que havien destituït el comte d’Ezpeleta. Quan les autoritats franceses intentaren d’exigir un jurament de fidelitat a Josep I Bonaparte (abril 1809), s’hi negà i dimití irrevocablement el càrrec.

El 1821 fou capità general de Castella la Nova, però hagué de dimitir arran de l’assassinat del capellà Matias Vinuesa.

Vilademany, Bernat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble. El 1387 figura entre els processats per addictes a la reina Sibil·la. Així i tot, no trigà a ser indultat sense reserves.

Serví el rei Joan I, especialment en missions diplomàtiques. El 1393 anà a França per requerir la presència a Catalunya dels cavallers francesos que s’havien ofert a acompanyar Joan I a Sardenya, arran de l’expedició que, en acabat, no arribà a sortir.

Vic -llinatge-

2 Respostes

(País Valencià, segle XIII – segle XVII)

Llinatge noble. Originari, segons tradició familiar, de Castelló d’Empúries, i que es radicà al Regne de València, des de la seva conquesta, on foren patrons del monestir de Santa Maria de la Murta.

Els primer personatges que hom hi troba són Bernat de Vic, Guillem (I) de Vic,

  • Galceran de Vic (Catalunya, segle XIII – 1270)  Noble.
  • Guillem de Vic (País Valencià, segle XIII – Tunis, Tunísia, 1263)  Noble. A la seva mort deixà una quantiosa herència.
  • Jaume de Vic (País Valencià, segle XIII – 1284)  Noble. Representant al País Valencià dels cònsols de mar.

Després de Dídac (I) de Vic i de Castellví, l’herència d’aquest llinatge passà per successió als Manglano, que, durant un temps, es cognomenaren de Vic.

Potser té el mateix origen una família burgesa Vic de mercaders barcelonins que durant molt de temps estigué relacionada comercialment amb Tunis. Hom en pot esmentar Berenguer de Vic (Catalunya, segle XIII)  Mercader. Fou membre del Consell de Cent.