Arxiu d'etiquetes: nobles

Vilaplana i d’Agulló, Francesc de

2 Respostes

(Copons, Anoia, 1597 – Perpinyà, 1649)

Noble. Senyor de Balsareny de Segarra i del Soler d’Avall i castlà de Copons. Fill i hereu del cavaller Antoni de Vilaplana i Seragut.

Fou condemnat el 1620 a reclusió per haver matat el governador de Copons. Commutada la pena pel servei a Flandes (1634), s’evadí prop de Perpinyà.

Nebot de Pau Claris, inicià en nom d’ell les negociacions amb els francesos, en guerra contra el rei de Castella; el 1640 intervingué en el pacte d’ajuda militar de Ceret, amb Ramon de Guimerà i de Tamarit, acompanyà el representant francès Monsieur Espenan a Barcelona i a Tarragona, i en capitular aquest, agrupà una petita força de cavalleria al Penedès contra l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez.

A la mort (1641) de Pau Claris, lluità encara al Rosselló, però deixà de tenir càrrecs de responsabilitat.

Fou germà seu Antoni de Vilaplana i de Copons  (Catalunya, segle XVII)  Noble. Per trobar-se complicat a l’acció del seu germà a la presó de Copons, el 1620, el seu castell fou enderrocat per ordre del virrei, duc d’Alcalà.

Vilanova, Romeu de

Deixa un comentari

(Lleida, 1170 – Provença ?, França, 1251)

Noble. Era un dels grans polítics catalans de Provença als temps en què aquest comtat era governat per una dinastia catalana.

Fou senescal del comte Ramon Berenguer V de Provença i dirigí un gran nombre de bones mesures de política interior.

A la mort del comte (1215), assumí la regència del comtat. També exercí de senescal a la cort de Carles I de França.

Vilanova, Ramon de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII)

Noble. Es titulava vescomte de Vilanova. El 1286 assistia, a Santes Creus, a les exèquies per l’ànima de Pere II celebrades en tornar de Mallorca Alfons II.

Després dels convenis de Logronyo amb Castella (1293), es féu càrrec del castell de Morella, que havien tingut els castellans. Per aquest temps era camarlenc del rei Jaume II. L’any següent fou ambaixador a Sicília per tal que l’infant Frederic II i la reina mare Constança s’adherissin als propòsits decidits de pau del rei Jaume, ja pròxims a concretar-se pels acords d’Anagni.

El 1296, després de la guerra contra Castella a terres de Múrcia, fou un dels garants de les treves que hi foren signades. El 1301 era tramès com a ambaixador a Tunis, on convingué el tractat signat el 21/nov.

Vilamur i de Pallars, Ramon (I) de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Noble. Fill de Pere (V) de Vilamur i germà de Ponç.

Fou vescomte de Vilamur (1275-1303), proposat com a hereu pel seu oncle el comte Arnau Roger I de Pallars en el cas que Ramon Roger de Pallars -germà seu- morís sense fills (com així s’esdevingué).

Fou el pare del vescomte Pere (VI) de Vilamur.

Un altre germà de Ramon fou Bernat de Vilamur i de Pallars  (Catalunya, segle XIII – 1302)  Noble. Rebé del rei (1297) els castells de Calentí, Tebar i Cochos, al regne de Múrcia, i el d’Oriola, que deixà en herència al seu germà Ramon (I).

Vilamur, Pere (VI) de

2 Respostes

(Pallars, segle XIII – vers 1340)

Vescomte de Vilamur. Fill de Ramon (I) de Vilamur i de Pallars.

Obtingué la concessió de mercat per a la Pobla de Segur (1315) i fou armat cavaller a Saragossa durant la coronació del rei Alfons III (1328).

Sembla que la línia troncal s’extingí amb el seu besnét el vescomte Pere (IX) de Vilamur (Catalunya, segle XIV – abans 1381).

Vilamur, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII)

Primer dels vescomtes del Pallars o vescomtes de Siarb que, pel que sembla, adoptà el cognom de Vilamur. Apareix documentat el 1118 amb el cognom esmentat i el títol vescomtal de Pallars.

Aquests vescomtes de Pallars o de Siarb posseïen el lloc de Vilamur des de 1014 o 1015.

Vilamur -llinatge-

5 Respostes

(Catalunya, segle XI – segle XV)

Llinatge pallarès, que senyorejà el vescomtat de Vilamur i segurament prengué el nom del castell homònim.

El primer personatge amb aquest cognom de què hom té notícia és un Ramon Guifré de Vilamur (Catalunya, segle XI)  Noble. El seu fill i hereu fou:

Pere (III) de Vilamur (Catalunya, segle XII – vers 1203)  Vescomte de Vilamur. Potser era fill seu -o potser germà- el bisbe Bernat de Vilamur-. El succeí el seu fill:

Pere (IV) de Vilamur (Catalunya, segle XIII – vers 1255)  Vescomte de Vilamur. Fou pare de Ponç de Vilamur i de:

  • Pere (V) de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – 1275)  Vescomte de Vilamur. Es digué parent del bisbe de Lleida Guillem de Montcada. Fou pare de Ponç, de Bernat i de Ramon de Vilamur i de Pallars.
  • Bernat de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fidel del rei Pere II en el setge de Balaguer contra els barons rebels (1280). El dit rei el defensà (1281) dels atacs del comte de Foix.
  • Sibil·la de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Tenia la vila d’Araós en penyora per l’ardiaca de Galliners (1231).

Vilamarí i de Sagarriga -germans-

1 Resposta

Foren fills de Joan I de Vilamarí i de Palau i d’Esclarmunda de Sagarriga.

Joan II de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV – Càller, Itàlia, 1411)  Noble. Casat amb Sança, que, un cop vídua, i juntament amb el seu fill Bernat II de Vilamarí. reberen l’herència del seu sogre Joan I de Vilamarí amb plet amb la seva sogra Esclarmunda.

Berenguer de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Junt amb els seus germans hauria gaudit dels beneficis de la reina Sibil·la.

Pere de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Juntament amb els seus germans, gaudiren dels beneficis de la reina Sibil·la.

Asbert de Vilamarí i de Sagarriga  (Catalunya, segle XIV – 1419)  Canonge de Girona (1378). Gaudí dels beneficis de la reina Sibil·la. Fou fet rector d’Inca (1383), i per a ell demanà la reina una canongia a la Seu d’Urgell, una altra a Lleida i la rectoria de Dénia.

Vilamarí i de Palau -germans-

3 Respostes

Eren fills de Bernat I de Vilamarí.

Joan I de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Veguer de Puigcerdà (1384-87). Es casà amb Esclarmunda de Sagarriga. Pel testament de Ramon de Palau, probablement pare de Francesca, corresponia a Joan el castell de Palau-saverdera, el qual ocupà per sorpresa (1408). Assetjat per les forces de la Generalitat, el castell se sotmeté el 1411: La seva herència fou adjudicada a Sança, vídua del seu fill Joan II de Vilamarí i de Sagarriga, que era germà d’Asbert, Berenguer i Pere.

Francesc de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV – 1418/21)  Senyor de Boadella. Fou enviat a Avinyó i a França en defensa de Benet XIII (1393). Conseller i algutzir del rei Martí I (1405). Pres pel comte Jaume II d’Urgell (1412), fou alliberat a precs del parlament, on el seu germà Joan I de Vilamarí havia protestat, però amb la prohibició d’anar-se’n d’Àger, i li foren presos tots els béns que posseïa a Sicília. En esmena, Ferran I de Catalunya li donà els llocs de Vilves i Collfred, confiscats al comte d’Urgell (1415). De la muller, Elionor Armengol, no deixà descendència.

Ramon de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Noble. Fou cavaller santjoanista i comanador d’Avinyonet i de Castelló d’Empúries.

Francesca de Vilamarí i de Palau  (Catalunya, segle XIV)  Es casà amb Berenguer de Fortià, els quals foren pares de la reina Sibil·la de Fortià, muller de Pere III el Cerimoniós.

Vilamarí, Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XVI)

Noble. Serví a les guerres d’Itàlia amb els exèrcits de Carles V. Devers el 1520 ja n’era un dels caps destacats.

Combaté especialment amb les forces d’Hug de Montcada. L’ajuda el 1526, arran de la primera entrada a Roma, a impedir el saqueig de Sant Joan de Laterà.