(País Valencià, segle XIV)
Noble.
El 1377 passà a Grècia a les ordres de Felip Dalmau de Rocabertí, en entrar els territoris grecs d’ocupació catalana sota la sobirania de Pere III el Cerimoniós. En tornar el vescomte a Catalunya, restà de governador a nom seu.
Potser és el mateix personatge que fou cortesà de Joan I a la darreria del regnat d’aquest.
(País Valencià, segle XIII – vers 1300)
Noble. Fill probable de Pere de Vilaragut.
Fou escuder de Jaume I, el qual li donà, vitalici, el castell de Duocastella o de Rocafiguera (1273) i les vegueries de Bages, Osona, Ripoll i Berguedà (1274), concessions confirmades per Jaume II (1295).
Anà a Sicília, on actuà com a agent de negocis de l’infant Jaume per al comerç marítim amb el nord d’Àfrica (1286-89). Fou mestre portolà de Sicília, i al temps de l’infant Frederic li fou pres aquest càrrec, bé que pogué recuperar-lo com a col·laborador de Tomàs de Pròixida (1295).
Com a capità de galeres, lluità contra els angevins a Calàbria, on saquejà diversos ports, i féu una ardida entrada a Bríndisi. Fou ambaixador a Tunis (1294). Reclamat, amb d’altres, per Jaume II, tornà a Catalunya.
Un dels qui no tornaren, Corrado Lancia, fou tingut per rebel, i li foren confiscades les possessions d’Albaida i la torre de Carrícola, que foren donades a Berenguer (1296). Dels altres drets que aquest rebia a València, permutà els que tenia, amb la seva muller, sobre la taula del pes pel lloc de l’Alcaissia (1295).
Assistí al setge d’Elx (1296). Juntament amb Bernat de Sarrià, tingué els castells de Tamarit i Montoliu, i Berenguer d’Entença li vengué els de Sant Martí i Subirats. Tornà a Sicília, on lluità contra els súbdits de Frederic II (1298).
Estigué casat amb Gueraua de Sarrià, i foren pares de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià.
(País Valencià, segle XII – segle XVIII)
Llinatge. L’origen, poc demostrat, del qual podria haver estat la casa reial d’Hongria, d’on Joan de Vilaragut degué passar a França.
Altres autors, potser més versemblantment, els atribueixen a la casa pairal prop d’Oristà, al Lluçanès.
El primer nom conegut d’aquesta casa, podria ésser el de Bertran de Vilaragut, noble del segle XII.
(Copons, Anoia, 1597 – Perpinyà, 1649)
Noble. Senyor de Balsareny de Segarra i del Soler d’Avall i castlà de Copons. Fill i hereu del cavaller Antoni de Vilaplana i Seragut.
Fou condemnat el 1620 a reclusió per haver matat el governador de Copons. Commutada la pena pel servei a Flandes (1634), s’evadí prop de Perpinyà.
Nebot de Pau Claris, inicià en nom d’ell les negociacions amb els francesos, en guerra contra el rei de Castella; el 1640 intervingué en el pacte d’ajuda militar de Ceret, amb Ramon de Guimerà i de Tamarit, acompanyà el representant francès Monsieur Espenan a Barcelona i a Tarragona, i en capitular aquest, agrupà una petita força de cavalleria al Penedès contra l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez.
A la mort (1641) de Pau Claris, lluità encara al Rosselló, però deixà de tenir càrrecs de responsabilitat.
Fou germà seu Antoni de Vilaplana i de Copons (Catalunya, segle XVII) Noble. Per trobar-se complicat a l’acció del seu germà a la presó de Copons, el 1620, el seu castell fou enderrocat per ordre del virrei, duc d’Alcalà.
(Lleida, 1170 – Provença ?, França, 1251)
Noble. Era un dels grans polítics catalans de Provença als temps en què aquest comtat era governat per una dinastia catalana.
Fou senescal del comte Ramon Berenguer V de Provença i dirigí un gran nombre de bones mesures de política interior.
A la mort del comte (1215), assumí la regència del comtat. També exercí de senescal a la cort de Carles I de França.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Es titulava vescomte de Vilanova. El 1286 assistia, a Santes Creus, a les exèquies per l’ànima de Pere II celebrades en tornar de Mallorca Alfons II.
Després dels convenis de Logronyo amb Castella (1293), es féu càrrec del castell de Morella, que havien tingut els castellans. Per aquest temps era camarlenc del rei Jaume II. L’any següent fou ambaixador a Sicília per tal que l’infant Frederic II i la reina mare Constança s’adherissin als propòsits decidits de pau del rei Jaume, ja pròxims a concretar-se pels acords d’Anagni.
El 1296, després de la guerra contra Castella a terres de Múrcia, fou un dels garants de les treves que hi foren signades. El 1301 era tramès com a ambaixador a Tunis, on convingué el tractat signat el 21/nov.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. Fill de Pere (V) de Vilamur i germà de Ponç.
Fou vescomte de Vilamur (1275-1303), proposat com a hereu pel seu oncle el comte Arnau Roger I de Pallars en el cas que Ramon Roger de Pallars -germà seu- morís sense fills (com així s’esdevingué).
Fou el pare del vescomte Pere (VI) de Vilamur.
Un altre germà de Ramon fou Bernat de Vilamur i de Pallars (Catalunya, segle XIII – 1302) Noble. Rebé del rei (1297) els castells de Calentí, Tebar i Cochos, al regne de Múrcia, i el d’Oriola, que deixà en herència al seu germà Ramon (I).
(Pallars, segle XIII – vers 1340)
Vescomte de Vilamur. Fill de Ramon (I) de Vilamur i de Pallars.
Obtingué la concessió de mercat per a la Pobla de Segur (1315) i fou armat cavaller a Saragossa durant la coronació del rei Alfons III (1328).
Sembla que la línia troncal s’extingí amb el seu besnét el vescomte Pere (IX) de Vilamur (Catalunya, segle XIV – abans 1381).
(Catalunya, segle XII)
Primer dels vescomtes del Pallars o vescomtes de Siarb que, pel que sembla, adoptà el cognom de Vilamur. Apareix documentat el 1118 amb el cognom esmentat i el títol vescomtal de Pallars.
Aquests vescomtes de Pallars o de Siarb posseïen el lloc de Vilamur des de 1014 o 1015.
(Catalunya, segle XI – segle XV)
Llinatge pallarès, que senyorejà el vescomtat de Vilamur i segurament prengué el nom del castell homònim.
El primer personatge amb aquest cognom de què hom té notícia és un Ramon Guifré de Vilamur (Catalunya, segle XI) Noble. El seu fill i hereu fou:
Pere (III) de Vilamur (Catalunya, segle XII – vers 1203) Vescomte de Vilamur. Potser era fill seu -o potser germà- el bisbe Bernat de Vilamur-. El succeí el seu fill:
Pere (IV) de Vilamur (Catalunya, segle XIII – vers 1255) Vescomte de Vilamur. Fou pare de Ponç de Vilamur i de:
Dades dels Països Catalans 