(Catalunya, segle XIV)
Noble. Fou un dels convocats pel rei Alfons III el Benigne a la croada contra Granada de 1331, que fou suspesa a causa de l’aliança entre castellans i granadins.
L’any 1334 servia l’Infant Pere, el futur rei Cerimoniós, en oposició al bàndol addicte a la reina Elionor de Castella i als fills d’aquesta.
Per ordre de l’infant procedí contra uns cavallers que havien comès malifetes a Vila-rodona (Alt Camp).
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. En 1283 fou un dels cent cavallers triats per a combatre al costat de Pere II el Gran, al desafiament de Bordeus contra Carles d’Anjou que finalment no fou celebrat.
Pot ser el mateix personatge que en 1309 anà amb Jaume II el Just a l’expedició contra Almeria.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Exercí una gran influència sota el regnat de Jaume I el Conqueridor. Pertanyia al bàndol dels Cabrera i els Cardona, però sempre mostrà una remarcable adhesió personal al monarca, que el distingiria amb proves de confiança especial.
Per l’agost de 1225 acompanyà el rei a Peníscola, que fou assetjada per un temps sense resultat. En 1228, havent emprès Jaume I la seva campanya contra els Cabrera, que usurpaven el comtat d’Urgell contra els interessos de l’hereva legítima Aurembiaix, fou negociat el lliurament del castell de Balaguer sota la condició de que Ramon Berenguer d’Àger el governés.
Participà a la campanya de Mallorca amb 25 cavallers propis, un cop acabada, fou el designat per a repartir les terres i el botí, a ell li correspongueren 341 cavalleries i la meitat dels drets sobre dos molins.
El 1236 fou un dels testimonis de la pau de Tàrrega entre Jaume I i Ponç I d’Urgell. el 1238 seguí al rei a la conquesta de València, on es distingí al setge de la capital i fou un dels signants dels convenis de capitulació de la ciutat. el rei li concedí algunes cases, així com el castell i la vila de Vilafamés, la senyoria de la vall de Veo i algunes terres a Xàtiva.
El 1243 fou un dels marmessors del comte Ponç I d’Urgell. El 1250 assistí a les Corts generals d’Alcanyís, on fou designat àrbitre per resoldre les qüestions sorgides entre el rei Jaume I i el primogènit reial Alfons d’Aragó i de Castella.
(Catalunya, segle X – Còrdova, Andalusia, 1010)
Noble. Fill del vescomte de Barcelona Guitard. Morí a l’expedició a Còrdova, organitzada per Ramon Borrell I de Barcelona per tal d’ajudar al-Mahdi.
Deixà al monestir de Sant Cugat uns grans alous entre el Foix i el Gaià, llegat que originà una llarga lluita entre la seva família i la dels Sant Martí; aquesta lluita provocà més tard un veritable moviment de secessió que esclatà en el regnat de Ramon Berenguer I de Barcelona.
(País Valencià, segle XIII)
Noble àrab. Conegut a les cròniques cristianes per moro Seit o Zayd. Reconegué la superior autoritat del califa almohade, però quan Jaume I de Catalunya inicià la conquesta de les terres valencianes, Abu Sa’ïd s’afanyà a declarar-se tributari seu (1226).
Vers 1229 el murcià Ibn Hud li prengué Dénia, Xàtiva, Alzira i Bairén, i el 24 de gener de 1229 Zayyan ibn Mardanis l’expulsà de la ciutat de València.
Mitjançant tractats signats el 1229, 1232 i 1236, Abu Sa’id refugiat a Sogorb, s’acollí a la protecció de Jaume I, a qui acabà cedint tots els castells i rendes que encara li restaven a la zona septentrional del regne de València.
(Illes Balears, segle XIII)
Cadí de Menorca. Restà com a sobirà de l’illa en esfondrar-se el poder almohade.
En reprendre Jaume I de Catalunya la campanya de Mallorca, aconseguí que Menorca no fos conquerida signant el tractat de cap de Pera (1232), per mitjà del qual l’illa restava dins la influència catalana.
Fou destronat el 1234 per Abu ‘Utman Sa’Id ibn Hakam (Illes Balears, segle XIII) Noble que intervingué en la negociació del tractat de cap de Pera (1232). El seu fill i successor fou:
Abü ‘Umar ibn Hakam ibn Sa’ïd (Illes Balears, segle XIII) Noble. Quan l’illa de Menorca fou conquerida per Alfons II de Catalunya (1287), obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família.
(Catalunya, segle XI – 1079)
Senyor de Lleida (1046). De la família dels Banü Hüd.
Fou desposseït pel seu germà Abü Ga’far Ahmad al-Muqtadir, que havia heretat Saragossa.
Lleida no tornà a ésser independent fins a la mort d’al-Muqtadir (1081).
(País Valencià, segle XIV)
Noble.
El 1377 passà a Grècia a les ordres de Felip Dalmau de Rocabertí, en entrar els territoris grecs d’ocupació catalana sota la sobirania de Pere III el Cerimoniós. En tornar el vescomte a Catalunya, restà de governador a nom seu.
Potser és el mateix personatge que fou cortesà de Joan I a la darreria del regnat d’aquest.
(País Valencià, segle XIII – vers 1300)
Noble. Fill probable de Pere de Vilaragut.
Fou escuder de Jaume I, el qual li donà, vitalici, el castell de Duocastella o de Rocafiguera (1273) i les vegueries de Bages, Osona, Ripoll i Berguedà (1274), concessions confirmades per Jaume II (1295).
Anà a Sicília, on actuà com a agent de negocis de l’infant Jaume per al comerç marítim amb el nord d’Àfrica (1286-89). Fou mestre portolà de Sicília, i al temps de l’infant Frederic li fou pres aquest càrrec, bé que pogué recuperar-lo com a col·laborador de Tomàs de Pròixida (1295).
Com a capità de galeres, lluità contra els angevins a Calàbria, on saquejà diversos ports, i féu una ardida entrada a Bríndisi. Fou ambaixador a Tunis (1294). Reclamat, amb d’altres, per Jaume II, tornà a Catalunya.
Un dels qui no tornaren, Corrado Lancia, fou tingut per rebel, i li foren confiscades les possessions d’Albaida i la torre de Carrícola, que foren donades a Berenguer (1296). Dels altres drets que aquest rebia a València, permutà els que tenia, amb la seva muller, sobre la taula del pes pel lloc de l’Alcaissia (1295).
Assistí al setge d’Elx (1296). Juntament amb Bernat de Sarrià, tingué els castells de Tamarit i Montoliu, i Berenguer d’Entença li vengué els de Sant Martí i Subirats. Tornà a Sicília, on lluità contra els súbdits de Frederic II (1298).
Estigué casat amb Gueraua de Sarrià, i foren pares de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià.
(País Valencià, segle XII – segle XVIII)
Llinatge. L’origen, poc demostrat, del qual podria haver estat la casa reial d’Hongria, d’on Joan de Vilaragut degué passar a França.
Altres autors, potser més versemblantment, els atribueixen a la casa pairal prop d’Oristà, al Lluçanès.
El primer nom conegut d’aquesta casa, podria ésser el de Bertran de Vilaragut, noble del segle XII.
