(Roma, Itàlia, 1498 – 1548)
Duc de Camerino i de Nepi. Fill d’Alexandre VI i la mare es creu que era Lucrècia Borja. Estigué al servei de l’emperador Carles I.
En morir, la seva herència passà a Francesc de Borja i d’Aragó.
(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)
Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.
El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.
Veure> Joan de Borbó i de Battenberg (pretendent monàrquic, 1913-93).
(País Valencià, segle XIV)
Fill de l’almirall Bernat de Boixadors. Iniciador de la línia valenciana dels Boixadors. Casat amb Joana Carrós, senyora de la baronia de Rebollet (Safor).
Lluità el 1347 contra la Unió valenciana i caigué presoner dels unionistes a la batalla de Bétera (1347); acompanyà Pere III el Cerimoniós en la seva expedició a Sardenya el 1354.
Fou el pare d’Alamanda de Boixadors i de:
Teresa de Boixadors (País Valencià, segle XIV) Muller de Berenguer Arnau (II) de Cervelló, baró de la Llacuna.
Berenguer de Boixadors (País Valencià, segle XIV – abans 1397) Fou desposseït de la baronia de Rebollet en benefici del fisc reial com a càstig per haver matat Roderic Llançol, segurament en un dels episodis de les bandositats valencianes. Berenguer fou el pare de:
Joan de Boixadors (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fou posat sota la tutoria de Bernat de Boixadors, senyor de Savallà. Reclamà almenys la devolució dels béns de la seva mare Margarida, als castells de Montoliu i de Virgili (Tarragonès) i la casa Despuig, al Penedès.
(País Valencià, segle XV – ?, després 1459)
Cavaller errant. Fill de Felip de Boïl. Acompanyà Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia (1432) i, com ell, fou fet presoner pels genovesos a la batalla de Ponça (1435).
Mantingué, a València, el 1439, una violenta correspondència cavalleresca i sostingué diversos desafiaments, el més famós dels quals és el que desembocà en un combat amb John Astley, davant la cort anglesa (1442), que influí potser sobre Joanot Martorell en la redacció d’un episodi del Tirant lo Blanc.
De retorn a València, Boïl bescanvia amb aquest escriptor valencià violentes lletres de batalla.
Fou el pare de:
Ramon Boïl i de Vilanova (País Valencià, segle XV – Pisa, Itàlia, 1473) Acompanyà al cardenal Roderic de Borja a Itàlia i morí en el naufragi de la seva nau a Pisa (1473). Fou el pare de:
Joan Àngel Boïl i Valeriola (País Valencià, segle XV) Canvià el seu cognom pel de Boïl d’Arenós per rebre l’herència de la seva cosina germana Aldonça d’Arenós. Fou l’avi de:
Joan Boïl d’Arenós i Martí (País Valencià, segle XVI – 1609) Recuperà per les armes la baronia de Boïl, ocupada per un cavaller aragonès. Com a capità d’un terç prengué part en la lluita contra els moriscs revoltats a Granada. Fou l’avi de:
Pere Boïl d’Arenós i Mercader (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Baró de Borriol. Fou creat marquès de Boïl el 1630.
(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)
Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.
Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.
Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.
(País Valencià, segle XIV – València, 1407)
Noble. Fill de Pere Boïl i Castellar. Senyor de les baronies de Boïl i de Bétera i governador de València (1393-1407).
En una plaça de la ciutat fou atacat i mort, a llançades, per quatre homes a cavall manats per Berenguer de Reixac. L’assassinat era una venjança de l’agressió soferta poc abans per Reixac i Joan de Pertusa per part de Felip de Boïl, el germà de Ramon. El rei Martí I l’Humà féu justícia amb gran energia, Reixac i Pertusa foren escapçats. Felip de Boïl perdé una mà, com a escarment per haver fet la primera provocació.
Aquest personatge, que mereixeria de Jaume Roig l’apel·latiu de el bon Boïl, era molt amic d’Antoni Canals. Aquest li dedicà el llibre De Providència. És enterrat al claustre de Sant Domènec de València.
Fou el pare de Ramon Boïl i Montagut.
Foren altres germans seus:
Berenguer Boïl i Dies (País Valencià, segle XIV – després 1437) Cavaller. Estigué al servei de Benet XIII, almenys des del 1401, com a escuder d’honor i capità de la torre del pont d’Avinyó, que defensà fins a la retirada de les tropes de Benet XIII el 1411.
Pere Boïl i Dies (País Valencià, segle XIV) Fou enviat per l’infant Martí en ajut de Joan de Castella contra Portugal (1381), i premorí al seu pare. El succeí el seu germà Ramon.
(País Valencià, segle XIV – 1407)
Iniciador de la línia de Bétera i de Boïl. Conseller del rei Alfons III el Benigne i tresorer del rei Pere III el Cerimoniós (1339-40).
Participà en la conquesta de Sardenya (1323-24) i en la campanya del Rosselló (1343) contra Jaume III de Mallorca; fou ambaixador a Granada el 1335 per a signar la pau, i el 1338 prop del papa.
La casa s’engrandí amb el seu fill Pere Boïl i Castellar.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. Iniciador de la línia de Borriol.
El seu fill i successor fou Joan Boïl (País Valencià, segle XIV – després 1361) Noble. Fou el pare de:
Berenguer Boïl i de Boixadors (País Valencià, segle XIV – abans 1368) Noble. A la seva mort el castell de Borriol passà a la corona, malgrat que tenia descendència (els Boïl de Boixadors), i fou cedit a:
Pere Boïl i de Castellar (País Valencià, segle XIV) Senyor del castell de Borriol, que el rebé de la corona, a la mort de Berenguer Boïl i de Boixadors.
(País Valencià, segle XIV)
Fill de Felip Boïl i de Bellvís. Cinquè senyor de Manises i senyor de Picassent i d’Alcàsser, serví el rei Pere III el Cerimoniós en les guerres de Sardenya i de Castella i fou recompensat amb la concessió de la jurisdicció criminal sobre els sarraïns de Picassent (1364) i amb el títol de noblesa (1385).
Prengué part en les bandositats valencianes en el bàndol de Jaume d’Aragó, bisbe de València, vers el 1373.
Fou el pare de Jofre i de Felip Boïl i Codinats.
Dades dels Països Catalans 