(Gandia, Safor, 8 desembre 1573 – 7 febrer 1632)
Lloctinent de Sardenya (1611-16). Duc de Gandia, marquès de Llombai i comte d’Oliva. El 1593 es casà amb una filla de Giovanni Andrea Doria.
En 1613-14, durant la seva lloctinència, presidí el parlament del regne de Sardenya, que precisà, entre altres punts, la forma d’intervenció dels nobles a les corts.
(Gandia, Safor, 10 novembre 1494 – 9 gener 1543)
Noble i militar. Tercer duc de Gandia. Fill i successor de Joan de Borja i Cattanei i de María Enríquez, cosina germana de Ferran II el Catòlic.
Fou un dels caps de la noblesa valenciana que lluità contra els agermanats el 1521; durant l’assalt al palau de Gandia fugí a Peníscola; en reconquerir els seus estats fou ferit a la galta. Lluità també contra els moriscs a la serra d’Espadà i contra els corsaris barbarescs.
Es casà (1509) amb Joana d’Aragó i de Gurrea, filla de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó i Roig i, novament (1523), amb Francesca de Castre-Pinós.
El seu hereu i successor en el ducat fou Francesc de Borja i d’Aragó, altres fills seus foren Enric i Lluïsa de Borja i d’Aragó.
Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.
Carles de Borja i de Castro (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592) Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).
Àlvar de Borja i de Castro (País Valencià, 1534 – 1580) Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.
Francesc de Borja i de Castro (País Valencià, segle XVI) Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.
(País Valencià, segle XV)
Germana de Roderic de Borja, el futur Alexandre VI.
Fou la muller de Pere Guillem Llançol de Romaní, amb aquesta unió sortí la línia Borja-Llançol de Romaní, que foren barons de Vilallonga, Castellnou i Campo-Sobrarbe i comtes d’Anna.
(Subiaco, Itàlia, 18 abril 1480 – Ferrara, Itàlia, 24 juny 1519)
Duquessa de Mòdena, Ferrara i Reggio. Germana de Cèsar de Borja. Filla del cardenal Roderic de Borja, després papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. El seu pare la casà primer amb Giovanni Sforza (1493) i després, anul·là aquest matrimoni (hi al·legà impotència del marit) i la casà amb Alfons d’Aragó (1498), fill natural d’Alfons II de Nàpols.
Assassinat aquest últim (1500) per ordre de Cèsar Borja, contragué nou matrimoni amb Alfons d’Este (1501), hereu del duc de Ferrara, i el 1502 deixà Roma definitivament. Esdevingué duquesa el 1505, i s’encarregà del govern del ducat i reuní en la seva cort literats i artistes.
El seu nom apareix sempre lligat als episodis sinistres de la llegenda dels Borja. Del duc de Bisceglie tingué un fill, Roderic, que morí el 1512; del duc Alfons I de Mòdena i Ferrara en tingué set, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit d’Este; el Joan de Borja, anomenat l’Infant Romà (nascut el 1498), és considerat també fill seu.
La seva figura ha estat objecte de molt diverses manipulacions literàries (drames, òperes i biografies).
(Roma, Itàlia, 1481 – Squillace, Itàlia, 1516)
Príncep de Squillace. Fill del cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de Vannozza Cattanei. Aquell tenia dubtes sobre la paternitat, però el féu legitimar perquè pogués rebre beneficis eclesiàstics; a nou anys era ja canonge de València.
El 1494 es casà al Castell Nou de Nàpols amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols. Aquest atorgà als nuvis el principat de Squillace i el ducat de Cariati a Calàbria, més el dret d’anomenar-se Borja d’Aragó.
Refugiats a Roma durant l’ocupació de Carles VIII, retornaren a Nàpols, on el 1506 morí Sança, que s’havia fet cèlebre per les seves infidelitats conjugals. Es casà novament, amb Maria Milà d’Aragó, filla del comte d’Albaida, de la qual nasqué l’hereu i successor Francesc de Borja i d’Aragó.
(Roma, Itàlia, 1498 – 1548)
Duc de Camerino i de Nepi. Fill d’Alexandre VI i la mare es creu que era Lucrècia Borja. Estigué al servei de l’emperador Carles I.
En morir, la seva herència passà a Francesc de Borja i d’Aragó.
(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)
Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.
El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.
Veure> Joan de Borbó i de Battenberg (pretendent monàrquic, 1913-93).
(País Valencià, segle XIV)
Fill de l’almirall Bernat de Boixadors. Iniciador de la línia valenciana dels Boixadors. Casat amb Joana Carrós, senyora de la baronia de Rebollet (Safor).
Lluità el 1347 contra la Unió valenciana i caigué presoner dels unionistes a la batalla de Bétera (1347); acompanyà Pere III el Cerimoniós en la seva expedició a Sardenya el 1354.
Fou el pare d’Alamanda de Boixadors i de:
Teresa de Boixadors (País Valencià, segle XIV) Muller de Berenguer Arnau (II) de Cervelló, baró de la Llacuna.
Berenguer de Boixadors (País Valencià, segle XIV – abans 1397) Fou desposseït de la baronia de Rebollet en benefici del fisc reial com a càstig per haver matat Roderic Llançol, segurament en un dels episodis de les bandositats valencianes. Berenguer fou el pare de:
Joan de Boixadors (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fou posat sota la tutoria de Bernat de Boixadors, senyor de Savallà. Reclamà almenys la devolució dels béns de la seva mare Margarida, als castells de Montoliu i de Virgili (Tarragonès) i la casa Despuig, al Penedès.
