Arxiu d'etiquetes: nobles

Prades i de Foix, Joan de

(Catalunya, 1335 – 1414)

Tercer comte de Prades i baró d’Entença. Segon fill del comte Pere I d’Empúries i de Ribagorça i de Joana de Foix. Succeí el seu pare en el comtat de Prades en retirar-se aquest a la vida religiosa (1358).

Fou molt addicte a Pere III el Cerimoniós. Durant el regnat d’aquest actuà com a capità general de les forces que el 1363 defensaven Aragó contra la invasió castellana, i després lluità al costat del rei al Regne de València.

Formà part del consell militar reial quan l’infant de Mallorca amenaçava d’envair el Rosselló el 1374, i més tard actuà en la campanya per sotmetre al comte Joan I d’Empúries.

Estigué al costat de la reina Sibil·la, però no consentí que la seva filla Timbor es casés amb el germà d’aquella, Bernat, la qual cosa refredà una mica les relacions amb el rei; més tard la maridà amb el vescomte Bernat IV de Cabrera.

En temps de Joan I participà en la lluita contra la invasió armanyaguesa, el 1390.

El 1412 presentà la seva candidatura a Casp, amb bon dret com a nét de Jaume II per línia masculina, però després de la designació de Ferran d’Antequera li prestà fidelitat.

Es casà amb Sança Eiximenis d’Arenós, i heretà els seus drets la seva néta Joana de Prades i de Cabrera, filla de Pere de Prades i d’Arenós, que li havia premort.

Prades i d’Arenós, Pere de

(Catalunya, segle XIV – vers 1395)

Noble. Primogènit de Joan de Prades i de Foix i de Sança Eiximenis d’Arenós. Devers el 1386 es casà amb Joana de Cabrera.

El 1392, amb el seu germà Jaume, anà a Sicília amb l’expedició de l’infant Martí, futur rei. Morí molt abans que el seu pare.

Deixà cinc filles: Joana, muller de Joan Ramon Folc de Cardona; Margarida, segona muller de Martí l’Humà; Timbor, casada (1403) amb cònjuge ignorat; Elionor, muller de Francesc de Vilanova, i Isabel, morta soltera el 1403. Tant les filles com la muller foren protegides pel rei Martí.

Prades i d’Arenós, Jaume de

(Catalunya, abans 1389 – Perpinyà, 25 agost 1408)

Noble. Primer conestable d’Aragó. Fill de Joan, comte de Prades, i de Sança Eiximenis d’Arenós. Es casà amb una filla del duc de Gandia, cosina germana seva.

Ostentà la dignitat del senescal per intervenció del rei Martí, reconegut pels serveis de Jaume a Sicilía l’any 1392 i per la seva oposició a la privadesa dels amics de Carrossa de Vilaragut.

El rei Martí, quan abandonà Sicília l’any 1396 per possessió de la corona catalano-aragonesa, hi deixà, com un dels principals consellers del seu fill, el rei Martí el Jove, Jaume de Prades, i li donà la conestablia d’Aragó. Martí el Jove afegí a aquesta dignitat la d’almirall de Sicília i, a més, li donà la baronia de Xurtino.

Jaume de Prades, durant dotze anys més, donà proves de dots rellevants com a diplomàtic i com a almirall. Fou l’agent de confiança de Martí l’Humà prop de Martí de Sicília. Realitzà missions delicades com la de treure el príncep de Tàrent de Nàpols i portar-lo a Provença (1398) o l’alliberament del papa Benet XIII.

Morí a Sicília sense descendència masculina. La reina Blanca prengué sota la seva protecció una filla seva, Violant, i la prometé amb Frederic de Luna, però el casament no arribà a realitzar-se. Més endavant, Violant va casar-se amb el fill del comte de Mòdica (Bernat Joan de Cabrera).

Prades -llinatge-

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Família sorgida dels comtes de Prades i formada per l’infant Pere, fill del rei Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols.

Fou primer comte d’Empúries (Pere I d’Empúries) i comte de Ribagorça i Prades. Del seu fill gran, Alfons, davalla la família dels Gandia i la dels Villena.

Altres fills seus foren Elionor de Prades, reina de Xipre, el cardenal Jaume de Prades i Joan de Prades i de Foix, que el succeí en el comtat de Prades i baronia d’Entença.

Aquest fou pare de Pere de Prades i d’Arenós.

Pou, Pere de

(Grècia, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)

Senyor de la Grècia catalana. Lloctinent del vicari general Mateu de Montcada als ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria.

Les injustícies que cometé contra la població catalano-grega aixecaren una revolta que acabdillà Roger de Lloria, un dels nobles perjudicats.

Pere de Pou trobà la mort en un enfrontament prop de Tebes.

Potau i de Ferran, Josep Faust de

(Barcelona, 1684 – 1732)

Segon comte de Vallcabra i senyor de Sarral. Fill de Cristòfor de Potau i d’Oller, es doctorà en dret civil.

Anà a Madrid com a ambaixador barceloní, juntament amb Pau Ignasi de Dalmases, germà de la seva muller, per tal de resoldre les diferències entre els catalans i Felip V i també per tal d’alliberar el seu pare, presoner.

Tot i la seva dignitat d’ambaixador, fou immediatament empresonat. Dut a Àvila i Pamplona -on morí el seu pare-, fou alliberat en un bescanvi de presoners.

Tornà a Barcelona, on el rei arxiduc Carles III el féu marquès de Vallcabra (1707). Fou capità de la Coronela de Barcelona, però desistí el 1713 i s’establí a Sabadell.

Els seus béns foren confiscats per Felip V.

Ponts, Guerau de

(Urgell, segle XIII – Sicília, Itàlia, segle XIV)

Noble. Serví a Sicília.

Després de la coronació de Frederic II, el 1296, es negà a abandonar-lo, malgrat els requeriments perquè tornés a Catalunya.

Els béns que hi tenia foren confiscats per ordre de Jaume II. Lluità contra aquest i els angevins.

Ponç i de Guimerà, Joan Josep de

(Montclar d’Urgell, Urgell, 1625 – Landau, França, 1690)

Noble. Baró de Montclar. Era fill de Josep Ponç i de Ribelles, destacat participant en l’alçament contra Felip IV.

En morir el seu pare (1653), Lluís XIV li concedí una pensió de 3.000 lliures i el nomenà coronel d’un regiment de cavalleria.

En compensació de la baronia de Montclar, definitivament perduda en restar el Principat en mans de Felip IV, el 1659, li foren concedides rendes sobre béns segrestats a d’altres nobles romasos al Principat.

Lluità en diverses guerres europees de Lluís XIV i assolí el grau de tinent general.

Ponç I d’Urgell

(Catalunya, 1211 – 1243)

Comte d’Urgell (1226-43). Fill primogènit de Guerau I d’Urgell, vescomte de Cabrera, i d’Eilo Fernández de Castro.

Fou el primer del casal dels Cardona a qui fou reconegut (1236) el títol de comte d’Urgell, ja que l’hereva legítima era Aurembiaix, filla d’Ermengol VIII (mort 1209) i d’Elvira (morta 1220).

L’ocupació indiscutida del govern urgellenc per part de Guerau I des del 1213 en detriment d’Aurembiaix, llavors casada amb Àlvar Pérez, acabà amb el retorn d’aquesta a Catalunya (1228).

Jaume I hagué d’intervenir militarment al comtat d’Urgell i reeixí a expulsar-ne els Cabrera. En morir Guerau repartí les possessions als fills: a Ponç li tocà el comtat d’Urgell; a Guerau, el vescomtat de Cabrera, i a Àlvar, el d’Àger.

El 1231 morí Aurembiaix i aleshores Ponç I es proclamà comte d’Urgell, amb l’ajut dels comtes de Foix i de Pallars, i els vescomtes de Castellbó i de Cardona. Mogué guerra contra Jaume I i aquest s’avingué a signar la pau i reconèixer els Cabrera com a comtes d’Urgell (1236) a canvi de fer-se feudataris seus i de cedir-li Lleida i Balaguer (fins al 1242).

Havia contret matrimoni amb Aurembiaix de Montcada i després amb Maria Giron. L’hereu, Ermengol IX, no pogué ocupar el tron comtal, que llavors passà al fill segon, Àlvar (o Roderic). D’altres fills foren Ponç, Guerau, Elionor, muller de Ramon de Montcada, i:

Ponç d’Urgell  (Catalunya, segle XIII)  Eclesiàstic. És conegut per l’esment que en fa el gran cronista aragonès Zurita.

Ponç VI d’Empúries

(Catalunya, vers 1290 – 1322)

(o Ponç Hug, o Malgaulí)  Comte d’Empúries (1313-22). Era fill segon de Ponç V d’Empúries i de Marquesa de Cabrera, i successor del seu germà Hug (mort 1309).

A la mort del seu pare (1313), heretà el comtat d’Empúries ple de deutes i de litigis amb la seu de Girona. Es coalitzà amb la casa de Cardona contra Jaume II el Just en les lluites per la successió del comtat d’Urgell. Es reconcilià després amb el monarca i aquest li concedí el vescomtat de Bas (1315).

Per tal de satisfer els nombrosos deutes s’hagué de despendre de diverses rendes, com el bovatge del comtat, i de la possessió de diversos castells.

Casat amb Elisabet, filla de Frederic II de Sicília, n’hagué una filla pòstuma, Marquesa, que morí molt aviat.

Heretà el comtat el seu cosí segon Hug VI d’Empúries.