Arxiu d'etiquetes: nobles

Pròixida -llinatge-

(Nàpols, Itàlia, final segle XIII – País Valencià, segle XVII)

Llinatge noble valencià.

Els seus membres intervingueren molt activament en la política local fent costat al partit dels Centelles.

L’iniciador del llinatge fou Joan de Pròixida (Salern, Itàlia, vers 1210 – Roma, Itàlia, 1299)  Alt funcionari reial. Fou metge del rei Manfred de Nàpols i de Sicília. Fidel valedor dels interessos de Pere el Gran a l’illa de Sicília, lluità contra els Anjou, i, un cop conquerida l’illa, fou nomenat canceller del regne. Com a recompensa rebé les senyories de Llutxent, Pinet, Benissanó i d’altres, al País Valencià.

Fou el pare de:

Francesc de Pròixida  (País Valencià, segle XIII – 1327/28)  Tractà el matrimoni (1291) d’una cunyada seva, filla d’en Carròs, amb el seu germà Tomàs, i li prometé d’heretar llurs fills si ell no en tenia. El 1292 el rei li vengué la senyoria d’Almenara i el féu alcaid de Llíria, el 1293 li empenyorà Tàrbena, per raó d’un prèstec, i el 1309 anà al setge d’Almeria.

Tomàs de Pròixida (País Valencià, segle XIII – 1319)  Justícia de Sogorb (1281). Fou l’hereu de les possessions paternes. Es casà amb Agnès de Lloria, neboda de l’almirall Roger.

Preixens, Guillem de

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Noble. Serví Pere I el Catòlic.

El 1213, pocs mesos abans del desastre de Muret, acompanyà el monarca al breu viatge que aquest féu a Tolosa, abans de decidir la mobilització i l’acció oberta per protegir el Llenguadoc de la croada desfermada per França.

Preixens, Berenguer de

(Catalunya, segle XIII)

Noble. Féu costat als Cabrera en la lluita d’aquests per conservar el comtat d’Urgell, enfront de la legítima hereva Aurembiaix (1228).

En adonar-se del resultat favorable de l’ofensiva de Jaume I per expulsar els Cabrera, lliurà a les forces reials la vila d’Agramunt, després de fer tractes amb el noble reialista Ramon de Montcada.

Prades i de Foix, Joan de

(Catalunya, 1335 – 1414)

Tercer comte de Prades i baró d’Entença. Segon fill del comte Pere I d’Empúries i de Ribagorça i de Joana de Foix. Succeí el seu pare en el comtat de Prades en retirar-se aquest a la vida religiosa (1358).

Fou molt addicte a Pere III el Cerimoniós. Durant el regnat d’aquest actuà com a capità general de les forces que el 1363 defensaven Aragó contra la invasió castellana, i després lluità al costat del rei al Regne de València.

Formà part del consell militar reial quan l’infant de Mallorca amenaçava d’envair el Rosselló el 1374, i més tard actuà en la campanya per sotmetre al comte Joan I d’Empúries.

Estigué al costat de la reina Sibil·la, però no consentí que la seva filla Timbor es casés amb el germà d’aquella, Bernat, la qual cosa refredà una mica les relacions amb el rei; més tard la maridà amb el vescomte Bernat IV de Cabrera.

En temps de Joan I participà en la lluita contra la invasió armanyaguesa, el 1390.

El 1412 presentà la seva candidatura a Casp, amb bon dret com a nét de Jaume II per línia masculina, però després de la designació de Ferran d’Antequera li prestà fidelitat.

Es casà amb Sança Eiximenis d’Arenós, i heretà els seus drets la seva néta Joana de Prades i de Cabrera, filla de Pere de Prades i d’Arenós, que li havia premort.

Prades i d’Arenós, Pere de

(Catalunya, segle XIV – vers 1395)

Noble. Primogènit de Joan de Prades i de Foix i de Sança Eiximenis d’Arenós. Devers el 1386 es casà amb Joana de Cabrera.

El 1392, amb el seu germà Jaume, anà a Sicília amb l’expedició de l’infant Martí, futur rei. Morí molt abans que el seu pare.

Deixà cinc filles: Joana, muller de Joan Ramon Folc de Cardona; Margarida, segona muller de Martí l’Humà; Timbor, casada (1403) amb cònjuge ignorat; Elionor, muller de Francesc de Vilanova, i Isabel, morta soltera el 1403. Tant les filles com la muller foren protegides pel rei Martí.

Prades i d’Arenós, Jaume de

(Catalunya, abans 1389 – Perpinyà, 25 agost 1408)

Noble. Primer conestable d’Aragó. Fill de Joan, comte de Prades, i de Sança Eiximenis d’Arenós. Es casà amb una filla del duc de Gandia, cosina germana seva.

Ostentà la dignitat del senescal per intervenció del rei Martí, reconegut pels serveis de Jaume a Sicilía l’any 1392 i per la seva oposició a la privadesa dels amics de Carrossa de Vilaragut.

El rei Martí, quan abandonà Sicília l’any 1396 per possessió de la corona catalano-aragonesa, hi deixà, com un dels principals consellers del seu fill, el rei Martí el Jove, Jaume de Prades, i li donà la conestablia d’Aragó. Martí el Jove afegí a aquesta dignitat la d’almirall de Sicília i, a més, li donà la baronia de Xurtino.

Jaume de Prades, durant dotze anys més, donà proves de dots rellevants com a diplomàtic i com a almirall. Fou l’agent de confiança de Martí l’Humà prop de Martí de Sicília. Realitzà missions delicades com la de treure el príncep de Tàrent de Nàpols i portar-lo a Provença (1398) o l’alliberament del papa Benet XIII.

Morí a Sicília sense descendència masculina. La reina Blanca prengué sota la seva protecció una filla seva, Violant, i la prometé amb Frederic de Luna, però el casament no arribà a realitzar-se. Més endavant, Violant va casar-se amb el fill del comte de Mòdica (Bernat Joan de Cabrera).

Prades -llinatge-

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Família sorgida dels comtes de Prades i formada per l’infant Pere, fill del rei Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols.

Fou primer comte d’Empúries (Pere I d’Empúries) i comte de Ribagorça i Prades. Del seu fill gran, Alfons, davalla la família dels Gandia i la dels Villena.

Altres fills seus foren Elionor de Prades, reina de Xipre, el cardenal Jaume de Prades i Joan de Prades i de Foix, que el succeí en el comtat de Prades i baronia d’Entença.

Aquest fou pare de Pere de Prades i d’Arenós.

Pou, Pere de

(Grècia, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)

Senyor de la Grècia catalana. Lloctinent del vicari general Mateu de Montcada als ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria.

Les injustícies que cometé contra la població catalano-grega aixecaren una revolta que acabdillà Roger de Lloria, un dels nobles perjudicats.

Pere de Pou trobà la mort en un enfrontament prop de Tebes.

Potau i de Ferran, Josep Faust de

(Barcelona, 1684 – 1732)

Segon comte de Vallcabra i senyor de Sarral. Fill de Cristòfor de Potau i d’Oller, es doctorà en dret civil.

Anà a Madrid com a ambaixador barceloní, juntament amb Pau Ignasi de Dalmases, germà de la seva muller, per tal de resoldre les diferències entre els catalans i Felip V i també per tal d’alliberar el seu pare, presoner.

Tot i la seva dignitat d’ambaixador, fou immediatament empresonat. Dut a Àvila i Pamplona -on morí el seu pare-, fou alliberat en un bescanvi de presoners.

Tornà a Barcelona, on el rei arxiduc Carles III el féu marquès de Vallcabra (1707). Fou capità de la Coronela de Barcelona, però desistí el 1713 i s’establí a Sabadell.

Els seus béns foren confiscats per Felip V.

Ponts, Guerau de

(Urgell, segle XIII – Sicília, Itàlia, segle XIV)

Noble. Serví a Sicília.

Després de la coronació de Frederic II, el 1296, es negà a abandonar-lo, malgrat els requeriments perquè tornés a Catalunya.

Els béns que hi tenia foren confiscats per ordre de Jaume II. Lluità contra aquest i els angevins.