Arxiu d'etiquetes: nobles

Ramon II de Castellbó

(Catalunya, segle XII – 1185)

Vescomte de Castellbó i de Cerdanya (1151-85). Fill del vescomte Pere I de Castellbó i de Sibil·la I, vescomtessa de Cerdanya.

Tingué greus conflictes amb els bisbes d’Urgell a causa sobretot dels castells de Ciutat i de Terrassa.

Reconciliat amb l’església el 1171 per mediació del bisbe d’Elna, que actuà d’àrbitre en aquelles diferències, tingué un paper destacat en la concòrdia entre el prelat urgellenc Arnau de Preixens i els homes de la vall d’Andorra del 1176.

Mort el primogènit Ramon, fill de la primera muller Porcària de Bellera, el succeí en el vescomtat Arnau I, fill de la segona esposa Ermessenda.

Radulf I de Besalú

(Catalunya, segle IX – vers 920)

Comte de Besalú (878-v920). Fill del comte Sunifred I i de la comtessa Ermessenda.

Fou el primer comte privatiu de Besalú per delegació del seu germà Guifré I de Barcelona, el qual diu que a la seva mort el comtat de Besalú havia d’anar a parar als descendents d’aquest i no als seus.

Tingué propietats al Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, Besalú i el Perapertusès i apareix en documents dels anys 876, 885, 887, 888, 891 o 892 i 903, rebent béns dels seus familiars, comprant terres al monestir de Sant Aniol d’Aguja o fent donacions a Cuixà i la Grassa.

Estigué casat amb Ridlinda, filla del comte Alaric d’Empúries i de Rotruda, i tingué almenys dos fills coneguts, Oliba i Bernat. Bernat estigué casat amb Udalgarda, filla del comte Frèdol de Tolosa, i tingué un fill anomenat Frèdol, hisendat a Besalú. Oliba, propietari d’extensos dominis al comtat de Besalú, rebé un precepte del rei Radulf I, i és probable que els seus descendents estiguessin darrera la revolta que el 957 costà la vida al comte Guifré II de Besalú.

Queralt i d’Icard, Pere (VIII) de

(el Catllar, Tarragonès, segle XVI – 5 setembre 1606)

Noble. Fill de Guerau (III) de Queralt i de Cardona. Primer comte de Santa Coloma de Queralt.

Era membre de la junta de reclutament del Principat en 1597-98, arran de la dura defensa del Rosselló en la invasió francesa d’aquest període.

En 1599, durant les Corts tingudes a Barcelona per Felip III, aquest li atorgà el títol de comte de Santa Coloma.

Queralt i de Rocabertí, Guerau de

(Catalunya, segle XIV – 1393/97)

Fill segon de Pere (V) de Queralt i de Castellnou. Heretà la senyoria de Ceret i uns drets a Castellnou i al vescomtat de Rocabertí.

Fou un dels enviats a tractar el matrimoni de l’infant Joan amb la filla Violant, de Galeazzo II Visconti de Milà (1372). Anà a servir el rei de Xipre amb 250 llancers (1378).

Per matrimoni amb Beatriu d’Olzinelles tingué els castells de Cànoves i de Catllar. El seu germà gran Dalmau (I) li empenyorà Vespella (1380). El rei li vengué Pallerols, Sant Antolí, Timor i Gàver, però llurs habitants tractaren la redempció i la incorporació a la corona.

Amb el seu nebot, Pere (VI) de Queralt i de Pinós combaté contra el comte de Prades (1383). Fou conseller de l’infant Joan, camarlenc de l’infant Martí i procurador seu a Castella (1383). Tingué un desafiament amb Ramon d’Abella. Comprà al rei Montmaneu i la Panadella (1385), que li foren presos quan el rei creà el comtat de Cervera. L’infant Joan l’armà cavaller (1387).

Enviat a tractar amb el rei de Castella, serví aquest a la guerra de Portugal. Fou fet mariscal general, càrrec de nova creació, i castellà de la Vall d’Aran.

Per l’infant Martí fou lloctinent de conestable i senescal de Catalunya, lluità a la campanya de Sicília, on obtingué llocs de rebels, i fou creat duc.

S’interessà per l’alquímia i la literatura; és autor d’unes cobles dedicades al rei Pere III.

Queralt i de Rocabertí, Dalmau (I) de

(Catalunya, 1335 – 1387)

Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma. Fill i successor de Pere (V) de Queralt i de Castellnou.

El 1356, tot just declarada la guerra a Castella, fou un dels primers a prendre les armes. Pere III l’envià tot seguit, com a cap destacat dels qui manaven les primeres forces mobilitzades, a defensar les fronteres de València.

El 1357 tornà a València amb els reforços que foren aplegats a Lleida i es posaren a les ordres de l’infant Pere, oncle del rei.

La seva primera muller fou, devers el 1354, Constança de Pinós, filla de Pere Galceran i germana de Galceran, Pere Galceran i Bernat Galceran.

Es casà en segones núpcies amb Elionor de Perellós, filla de Francesc, el primer vescomte de Roda.

Un fill del seu primer matrimoni, Pere (VI), es casà amb Clemença de Perellós, germana d’Elionor.

El 1373, amb el seu germà Guerau, emprengué diverses accions reeixides contra la invasió dels mercenaris de Jaume de Mallorca.

El 1380 era un dels notables convocats pel monarca a l’assemblea especial que havia de celebrar-se a Calataiud per designar quin era el papa que havia de ser obeït, i que finalment fou suspesa. Acudí el 1383 a les accidentades corts de Montsó.

Queralt i de Ribes, Joan de

(Catalunya, vers 1553 – 1611)

Baró de Puigverd. Fill i hereu de Jaume Florià de Queralt i de Cardona i de Lluïsa de Ribes, de la qual heretà Vià i la Torre de Riu.

Fou diputat de la generalitat de Catalunya el trienni 1584-87. Acusat d’infringir el cerimonial i de malversacions, fou arrestat el 1587 i, encara de nou, el 1588.

Del 1603 al 1611 fou governador general de Catalunya i durant el seu govern es destacà sobretot per la lluita contra els bandolers en les campanyes del 1605 i del 1609 contra Perot Rocaguinarda.

Es casà amb Magdalena de Moliner i de Gilabert, la qual li aportà en dot la baronia de la Granadella i diverses senyories.

Fou possiblement el seu fill Joan de Queralt i de Moliner (mort vers el 1643) el Joan de Queralt lloctinent de governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya vers 1615-16.

Queralt i de Pinós, Pere (VI) de

(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1408)

Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma, militar, diplomàtic i home de lletres. Fill i successor de Dalmau (I) de Queralt i de Rocabertí. Casat amb Clemència de Perellós, germana de la seva madrastra (1378-79).

El 1389 fou un dels barons que es revoltaren a Calassanç contra Joan I com a contrari a Carrossa de Vilaragut; el 1392 prengué part en l’expedició a Sicília amb l’infant Martí.

Fou ambaixador a Roma davant l’emperador i davant el rei de Nàpols (1396-97) i col·laborà en l’organització de la croada que Martí I trameté contra Tunis.

L’inventari dels seus llibres palesa el seu interès per la literatura en vulgar, tant en llengua francesa (posseïa un Lancelot, un Tristan, un Roman de la Rose, tres cançoners francesos) com en provençal i en català, car s’hi enregistren Las rasós de trobar de Ramon Vidal de Besalú i el Llibre de concordances de Jacme Marc.

Aquest darrer diccionari de la rima devia ésser un element de treball per a Pere de Queralt, ja que hom conserva el seu maldit-comiat en versos decasil·làbics, violent atac contra una dama on, barrejats amb conceptes francament grollers, hom adverteix la influència d’un dels sonets més coneguts de Petrarca, la qual cosa fa d’aquest poeta un dels primers seguidors catalans de la lírica de Petrarca en italià.

Però sembla primordialment un bon afeccionat a la literatura i un bibliòfil, ja que el 1406 el rei Martí I li escrivia una lletra retraient-li, justament indignat, que no li tornava el manuscrit de l’Exposició del Pater Noster d’Antoni Canals que el monarca li havia prestat.

Amb el seu cosí germà Berenguer Arnau II de Cervelló, baró de la Llacuna, fou àrbitre de les lluites entre els bàndols d’Oluges i Cireres (1401).

Féu donació de la baronia de Queralt al seu fill Pere en casar-se aquest (1407); se n’anà a Sicília amb la muller; des d’allà, per mort immediata de Pere, renovà la cessió de la baronia a favor del fill segon, Gaspar (I), i morí poc després.

El seu fill Gaspar (I) de Queralt i de Perellós  (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1420)  Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma. Morí sense fills al regne de Nàpols.

Queralt i de Pinós, Joan (II) de

(Catalunya, segle XVIII – 1803)

Setè comte de Santa Coloma. Nét de Joan (I) de Queralt i de Xetmar.

Heretà dels Descatllar el marquesat de Besora i es casà amb la rica hereva María Luisa de Silva y González de Castejón, comtessa i marquesa.

Llur fill i successor en tots els títols, fou Joan (III) Baptista de Queralt i de Silva.

Queralt i de Cervelló, Pere (III) de

(Catalunya, segle XIII – vers 1285)

Senyor de Queralt. Fill i successor de Pere (II) de Queralt.

Adquirí dels templers Montargull (1258). Per deutes a Berenguera de Bellvís, li empenyorà Queralt (1265).

Prengué part a la campanya de Múrcia (1265) i a la croada a Terra Santa (1269). Assistí a la coronació de Pere II de Catalunya-Aragó. Donà el castell de Figuerola a Santes Creus (1277).

Fou almirall contra els sarraïns de València (1277) i capità d’una companyia a Alcoll (1282).

Ambaixador a Sicília per a respondre al repte del rei Carles I, lluità contra ell i l’obligà a alçar el setge de Messina. Fou un dels cavallers que assenyalaren el camp de Bordeus per a la batalla reial.

També fou ambaixador a la cort pontifícia de Martí IV. La seva muller fou Margelina d’Anglesola, i foren pares de Guillem (I) i Pere (IV) de Queralt i d’Anglesola.

Queralt i de Castellnou, Pere (V) de

(Catalunya, segle XIV – 1348)

Senyor de la baronia de Queralt. Fill de Pere (IV) de Queralt i d’Anglesola, succeí el seu germà Guillem (II) i es casà amb Alamanda de Rocabertí i de Serrallonga.

El 1339 acompanyà Pere III de Catalunya-Aragó (de qui era conseller) a Perpinyà i Avinyó i el 1344 a la segona campanya del Rosselló, on aconseguí la capitulació d’Elna.

Nomenat procurador reial del Rosselló, hi continuà la lluita amb èxit. El 1348 acompanyà el rei a València.

Pels seus serveis obtingué el mer i mixt imperi de Ceret.