Arxiu d'etiquetes: nobles

Zaforteza i Musoles, Dídac de

Deixa un comentari

(Godella, Horta, 28 agost 1884 – Palma de Mallorca, 3 juliol 1962)

Historiador. Fill de Mateu de Zaforteza i Crespí de Valldaura. Fou professor de geografia econòmica a les escoles de comerç de Saragossa, Palma de Mallorca i València.

Entre les seves nombroses obres d’investigació sobre aspectes relacionats amb la història de Mallorca, cal esmentar sobretot La Ciudad de Mallorca. Ensayo histórico-toponímico, inacabada (quatre volums publicats entre el 1953 i el 1960).

Tradicionalista addicte al Movimiento Nacional, el 1938 compongué un poema patriòtic en castellà Son Berga, dedicat a José M. Pemán. Era acadèmic corresponent de l’Academia de la Historia i cavaller de l’orde de Sant Joan.

Fou besnebot seu Josep de Zaforteza i Montaner  (Catalunya, segle XX)  Marquès del Tremolar.

Yahyà ibn Ishäq ibn Gäniya

1 Resposta

(Illes Balears, segle XII – prop de Miliana, Algèria, 1237)

Fill de Ishaq ibn Muhammad ibn Gäniya, valí almoràvit mallorquí. En caure les Balears sota els almohades col·laborà amb el seu germà Alï en l’intent de restauració dels seus al nord d’Àfrica.

A la mort d’aquest (1188) arrabassà als almohades tota la Barbaria oriental (1195-1203), però hagué d’anar replegant-se, i acabà dedicat al pillatge.

Xèrica, Joan Alfons de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Fill de Pere de Xèrica i de Lloria. El rei li donà (1364) injustament la baronia de Cocentaina; donació que fou renovada (1366) a favor de la seva germana:

Beatriu de Xèrica i d’Arborea (País Valencià, segle XIV)  Baronessa de Cocentaina (1366). Cedí la baronia a la seva tia, la senyora de Marchena (1372).

Villena i d’Arenós, Pere de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – Aljubarrota, Portugal, 1385)

Fill segon d’Alfons I, comte de Dénia, marquès de Villena i futur duc de Gandia, i de Violant d’Arenós. Com el seu germà Alfons II, fou custodiat en garantia pel rescat del seu pare, presoner a Nàjera (1367). Secundà la política castellana del seu pare en temps del seu amic Enric II de Castella.

Es casà amb una filla natural d’aquest rei, Joana. El pare li traspassà el marquesat de Villena. Visqué a Castella. Morí a la batalla d’Aljubarrota.

Fills seus foren Enric de Villena i de Castella i també Elionor i Joana, que es casarien, respectivament, amb Antoni de Cardona i de Luna i Joan Ramon Folc I de Cardona.

Vila-rasa i de Centelles, Joan de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIII)

Participà com a capità en el setge de Balaguer. Era nét de Pere de Vila-rasa i fou pare de:

Lluís de Vila-rasa i Castellsenç (País Valencià, segle XIV)  Es casà amb la pubilla Castellana de Cabanyelles, filla dels senyors de Bolbait, Benissanó i Alginet. Foren pares de Joan Llorenç, Gaspar, Ramon Guillem i Pere de Vila-rasa i de Cabanyelles, i de Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa.

Vila-rasa i de Cabanyelles -germans-

2 Respostes

Eren fills de Lluís de Vila-rasa i Castellsenç, i de Castellana de Cabanyelles, i germans de Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa.

Gaspar de Vila-rasa i de Cabanyelles  (País Valencià, segle XIV)  Senyor de Faura.

Joan Llorenç de Vila-rasa i de Cabanyelles  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Primer senyor de Segart i d’Albalat de Segart. Fou succeït per la seva filla, Elionor de Vila-rasa i de Vila-rasa (País Valencià, segle XV)  Es casà amb el seu cosí germà Cosme de Vila-rasa. Tingueren, entre d’altres, dos fills, Francesc i Lluís Jeroni de Vila-rasa i de Vila-rasa.

Pere de Vila-rasa i de Cabanyelles  (València, segle XIV – 1407)  Eclesiàstic. Fou degà del capítol de València. Tenia aquest càrrec el 1455, quan formà part de l’ambaixada d’Alfons IV el Magnànim adreçada al nou papa Calixt III.

Ramon Guillem de Vila-rasa i de Cabanyelles  (País Valencià, segle XV – segle XVI)  Fundador de la línia dels senyors de Faura. Fou l’avi de:

  • Joan Llorenç de Vila-rasa i Llorac (País Valencià, segle XVI)  Fou senyor de Faura i governador de València el 1553. Per manca de fills legítims el succeí el seu nebot:
  • Joan Lluís de Vila-rasa i de Montsoriu (País Valencià, segle XVI)  Senyor de Faura. Fou l’avi de:
  • Eugenia de Vila-rasa i Mercader (País Valencià, segle XVII)  Portà l’herència de la línia dels senyors de Faura als seus descendents i del seu marit, Joan Vives de Canyamars, creat comte de Faura el 1647.

Vila-rasa, Ramon de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Noble. El 1354 acompanyà Pere III el Cerimoniós a l’expedició de Sardenya.

Vila-rasa, Cosme de

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – 1519)

Noble. Era fill de Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa, i el seu nom real era Cosme de Cabanyelles i Gallac.

Casat amb Elionor de Vila-rasa i de Vila-rasa, cosina germana seva. Tingueren, entre d’altres, dos fills:

  • Francesc de Vila-rasa i de Vila-rasa  (País Valencià, segle XVI – 1579)  Formà una línia del llinatge.
  • Lluís Jeroni de Vila-rasa i de Vila-rasa  (País Valencià, segle XVI – 1545)  Continuà la línia primogènita dels senyors d’Albalat i Segart, que s’extingí a la fi del segle XVII, i la seva herència passà als Saavedra.

Vilaragut i Viscontí, Antoni de

2 Respostes

(València, 1336 – 1400)

Noble. Fill de Ramon de Vilaragut i de Sarrià, i de Grandiana Visconti. Heretà possessions a Sicília, on residí de jove, i les perdé en tornar a València. Conseller de Pere III, fou alcaid de Xàtiva, i per raó de la seva participació en els bàndols familiars, hagué de restituir el càrrec (1378) i anar-se’n de València. Després assistí a la cort de Montsó (1383). Joan I el féu novament alcaid de Xàtiva (1387) i Alaquàs.

Per la seva muller, Joana Mercer i de Sentllir, filla de Mateu Mercer, adquirí la baronia d’Olocau, que vinculà el 1398. Foren els pares de Berenguer i de Ramon de Vilaragut i Mercer.

Fou un notable literat i, a més d’un tractat de falconeria, hom li atribueix la traducció al català de les tragèdies de Sèneca, tres de les quals, Tiestes, Troianes i Medea, en versió literal, i les altres, com a exposició del contingut, en forma novel·lesca, amb supressions i comentaris. Utilitzà per a aquests darrers el De genealogiis deorum de Boccaccio. Per la modernitat del llenguatge i el coneixement del món clàssic, hom ha suggerit que el traductor podria ésser el seu nét (mort el 1446), Antoni de Vilaragut i de Vilanova.

Vilaragut i Mercer, Berenguer de

2 Respostes

(País Valencià, segle XIV – 1449)

Noble. Fill d’Antoni de Vilaragut i Viscontí, baró d’Olocau. Anà amb l’infant Martí a Sicília (1392), i després fou conseller i camarlenc seu. Fou testimoni de la confirmació de la pau amb Gènova (1403). La reina Maria li permeté de residir a Alaquàs si no feia bandositats (1404).

En morir Berenguer de Vilaragut i de Boïl, li fou concedida, pro indiviso amb el seu germà Ramon, una part de les baronies de Corbera i Albaida (1406), però Carrossa de Vilaragut i Carròs reclamà, i el plet continuà. Amb el bastard Joan de Vilaragut, combaté en torneig contra Pere Pardo de la Casta, en defensa de l’antiguitat dels llinatges respectius (1407). Acatà les treves dels bàndols (1411), però més tard reptà Pere Maça de Liçana (1418).

Fou un dels ambaixadors de València al parlament de Tortosa, i durant la guerra de Castella fou un dels qui garantiren les treves (1430). En morir Carrossa (1433), continuà el plet amb la família d’ella per la baronia d’Albaida. Una sentència de la reina Maria, de la qual també fou camarlenc, li restituí els drets, en canvi de restituir al fill de Carrossa la meitat d’una suma que ella li havia pagat (1441).

Es casà amb Maria Eiximenis, i després amb Elionor de Perellós i de Manresa; per això posseí uns castells al Conflent.

Fou germà seu, Ramon de Vilaragut i Mercer  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Senyor de la baronia d’Olocau i camarlenc del rei Martí. Anà a la campanya de Sicília (1392) i tingué possessions a Xàtiva. Fou partidari del comte Jaume II d’Urgell, com tota la família, i lluità contra els Centelles. Reorganitzà els urgellistes vençuts a Morvedre, presidí el parlament dissident a Vinaròs i reuní el de Llíria (1412), precedent del de Casp. Casat amb Felipa de Vilanova, tingué dos fills: Antoni de Vilaragut i de Vilanova, i:

Jaume de Vilaragut i de Vilanova  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Degué ésser l’hereu i degué morir abans que Antoni, germà i successor seu.