(Madrid, 1339)
Acords signats entre Alfons XI de Castella, Pere III el Cerimoniós i Alfons IV de Portugal. que suposà llur acció comuna contra els benimerins i la victòria del Salado (1340).
El 1349 els acords foren rehabilitats per un nou pacte, signat a Gibraltar.
(Catalunya ?, vers 870 – 908)
Senyor de Lleida (890-908). Membre de la família dels Banú Qasï, fill de Muhammad ibn Llop.
Després d’uns quants anys de govern pacífic, fortificà el castell de Montsó (896), cosa que provocà topades amb Muhammad ibn Abd al-Malik al-Tawil d’Osca.
L’any següent fortificà el castell de Balaguer i la regió de Lleida, féu una ràtzia contra Barcelona i ferí de mort Guifré el Pilós en un encontre (juliol 897).
Succeí al seu pare en el govern de Tudela-Tarassona (898), i inicià campanyes contra Astúries, Toledo (903), Saragossa, Pallars (904) i Navarra (905). El seu bel·licisme originà un coalició entre Astúries, Navarra i Pallars; fou derrotat i mort.
(Catalunya, 1031 – 24 octubre 1149)
Regne musulmà. Desaparegut el califat cordovès (1031), Lleida i Tudela foren governades pel Sulayman ibn Hud, fundador d’una dinastia i acollidor del califa desterrat, Hisham III.
L’any 1030 Sulayman conquerí Saragossa, i a la seva mort (1046) el seu fill Yusuf el succeí a Lleida, tributària del comte Ramon Berenguer I de Barcelona des del 1058. Aliat amb Ali ibn Muyahid de Dénia i les Balears, Yusuf combaté el seu germà Ahmad al-Muqtadir de Saragossa (1075); però al-Muqtadir conquerí Dénia (1076) i Lleida.
Tortosa i Dénia passaren al fill d’aquest, al-Mundir (1081), que s’enfrontà al seu germà Yusuf, sobirà de Saragossa.
El Cid defensava Yusuf, mentre que Sanç Ramírez de Navarra-Aragó i Berenguer Ramon II de Barcelona protegien al-Mundir, que obtingué Xàtiva (1086) i tractà de foragitar al-Qadir de València davant l’oposició del Cid. Mort al-Mundir, el succeí (1090) el seu fill Sulayman, a qui els almoràvits arrabassaren tots els dominis.
El darrer reietó saharià, Al-Muzaffar, lliurà Lleida als comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.
(Tortosa ?, Baix Ebre, segle X – segle XI)
Sobirà musulmà de la taifa de Tortosa i València (vers 1010-41 i 1058-61).
Fou, probablement, un eunuc d’origen cristià al servei del califa Hisäm III, i a la caiguda del califat cordovès, com d’altres companys seus, aconseguí de crear-se una posició estable a les comarques mediterrànies.
Només se sap amb seguretat que perdé la ciutat de València a mans d’Abd al-Aziz, nét d’al-Mansur.
És possible que demanés la protecció dels comtes de Barcelona per mantenir el domini de Tortosa, en el qual fou succeït (1041) per un altre esclau, Muqätil Sayf al-Milla, bé que sembla que tornà breument al govern.
(Aragó ?, segle IX – Lleida ?, vers 890)
Senyor de Lleida i Saragossa.
Proclamà, juntament amb els seus germans, la revolta contra l’emir cordovès Muhammad I l’any 867 i ocupà Saragossa.
Durant uns deu anys, mitjançant l’aliança amb el rei Alfons III d’Astúries, i aprofitant el moviment nacionalista del rebel Umar ibn Hafsun, es mantingué independent.
Va admetre la sobirania de l’estat central (882) momentàniament, i després entrà a Lleida (884) i la fortificà contra les intencions hostils dels comtes de Barcelona.
(Catalunya, segle XII – al-‘Umra, Tunísia, 1187)
Renegat cristià, darrer fill del comte Reverter de Barcelona.
Serví al soldà almoràvit Tasfin b. Ali i adoptà la fe islàmica quan el seu successor, Abd al-Mumin, prohibí la permanència de cristians en els seus dominis.
A la caiguda dels almoràvits, el cabdill almohade Abu Yaqub al-Mansur l’envià a Mallorca a prendre possessió de l’illa, governada pels Banu Ganiya. Fou empresonat, però va aconseguir d’escapar-se i d’aixecar l’illa a favor del seu senyor.
De retorn a Ifriqiya, caigué en poder dels seus antics enemics, i fou executat.
(Còrdova, Andalusia, 975 – Lleida, 1036)
Darrer califa d’al-Andalus (1029-31).
Deixà el govern en mans del seu primer ministre Häkam ibn Said, que amb les seves mesures econòmiques sembrà el descontentament entre les grans famílies.
Després de l’assassinat del primer ministre, Hisäm III fou destituït i es refugià a Lleida.
Amb l’abolició del califat començà l’era dels regnes de taifes.
(Còrdova, Andalusia, 770 – 822)
Tercer emir de Còrdova (796-822). Fundà una tropa de mercenaris estrangers, anomenada dels muts perquè no parlaven àrab.
Derrotà els francs a Tortosa (809), però no aconseguí d’emparar-se de Barcelona (813).
(Còrdova, Andalusia, 1010)
Campanya militar, empresa per un exèrcit català de 10.000 homes comandat pels comtes Ramon Borrell I de Barcelona i Ermengol I d’Urgell, per ajudar el califa cordovès Muhammad ibn Hisäm, cap del partit dels eslaus, contra el seu rival Sulaymän ibn al-Hakam, cap del partit dels berbers, que fou vençut.
L’exèrcit català triomfà en la batalla d’Akabat al-Bakr, fou vençut prop de Guadiana i, finalment, entrà a Còrdova i la saquejà.
El botí fou molt quantiós, però també ho foren les pèrdues: uns 3.000 morts, entre els quals el comte Ermengol I d’Urgell. Aquell any fou anomenat pels historiadors musulmans “any dels francs”, o sia, dels catalans.
Fou, en part, una represàlia pel saqueig de Barcelona per Almansor (986), només 25 anys abans, i una prova de la recuperació política i militar dels comtats catalans.
Encara el 1017 hi hagué una nova expedició catalana contra el califat cordovès.
(Corbins, Segrià, 1126)
Fet d’armes, pel qual les forces musulmanes recuperaren el castell de Corbins, el qual, conquerit pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona, havia estat encomanat el 1117 al cavaller Arnau Berenguer d’Anglesola.
Els almoràvits, aprofitant-se probablement de la rivalitat entre el comte de Barcelona i el rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, per tal d’apoderar-se de Lleida, envaïren el Segrià i amenaçaren Albesa i les darreres conquestes del comtat d’Urgell.
Els cristians experimentaren en aquella batalla, segons el Chronicon Dertusense, moltes pèrdues d’homes, i el castell no tornà a les mans catalanes fins el 1147.
Dades dels Països Catalans 