(Barcelona ?, segle VIII)
Governador musulmà de Barcelona.
Vers el 777, després del desembarcament d’un agent dels abbàssides, demanà l’ajut militar de Carlemany, al qual anà a visitar a Paderborn, tot prometent-li el lliurament de Saragossa i una mena de domini a la zona nord de l’Ebre.
El que és cert és que l’expedició franca tramesa a Saragossa hagué de retornar al seu país i sofrí durant la retirada el desastre de Roncesvalles.
(Capdepera, Mallorca, 17 juny 1232)
Tractat entre Jaume I de Catalunya-Aragó i Abü ‘Abd Alläh Muhammad, cadí de Menorca.
Signat al cap de Pera, pel qual aquesta illa es convertí en tributària del rei de Catalunya-Aragó.
(Peníscola, Baix Maestrat, 1225)
Acció bèl·lica empresa per Jaume I de Catalunya-Aragó. Hi participaren els bisbes de Lleida, Barcelona i Saragossa, el justícia d’Aragó, Pedro Pérez, i alguns nobles catalans i aragonesos.
La manca de cooperació d’un sector de la noblesa, però, obligà el rei a renunciar a la conquesta i a pactar amb Abü Sa-ïd al-Rhamän que aquest li pagaria un tribut a canvi de l’alçament del setge.
El 1233, tanmateix, Peníscola es lliurà sense lluita a la corona catalano-aragonesa.
(La Carolina, Andalusia, 16 juliol 1212)
Batalla entre musulmans i cristians, a la qual el papa Innocent III atorga el caràcter de croada.
Les hosts del califa almohade Muhammad al-Nasir van resultar derrotades per la coalició de reis cristians (entre els quals, Pere I de Catalunya-Aragó). Acabada la batalla les forces catalanes van ocupar Úbeda, la qual cosa els va reportar un gran prestigi.
Aquesta victòria tingué com a conseqüència que la vall del Guadalquivir quedés oberta a la Reconquesta i que fos allunyada qualsevol nova amenaça africana sobre la península.
(al-Andalus, segle VIII – Saragossa, Aragó, 789)
Cap de la Marca Superior d’al-Andalus. Participà en les lluites pel poder que es produïren al sud del Pirineu, després de l’expedició de Carlemany (778).
El 788 lluità a Tortosa i altres llocs de la vall de l’Ebre contra els rebels que s’oposaven a l’emir Hisham I en profit de Sulayman, valí de Toledo, pretendent a l’emirat.
Ocupà Saragossa, on fou assassinat.
( ? , segle VII – prop de Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 731)
Valí de la Tarraconense i Septimània. Anomenat ‘Utmān Abū Nāsir i conegut per Munussa a les cròniques cristianes.
Es casà amb Lampèria, filla d’Odó, duc d’Aquitània i Gascunya.
Revoltat contra Còrdova vers el 730, fou derrotat i mort per l’exèrcit d’Abd al-Rahmān ibn ‘Abd Allāh al-Gāfiqī.
(Catalunya, segle XI – 1090)
Senyor de Lleida, Tortosa i Dénia (1081-90).
Aliat amb Berenguer Ramon II de Barcelona i amb Sanç Ramires d’Aragó, fou derrotat (1082) pel seu germà Yüsuf al-Mu’tamin de Saragossa, que era ajudat pel Cid.
Conquerí Xàtiva i assetjà València, defensada victoriosament per Álvaro Háñez.
Intentà de resistir els repetits atacs del Cid (presa del castell de Polop el 1089 i devastacions de Dénia i Tortosa) aliat de nou amb els comtes catalans i amb el nou rei de Saragossa, el seu nebot Ahmad ibn Yüsuf al-Musta’ïn, però a la seva mort el seu fill i successor Sulaymän es féu tributari del Cid.
(Aragó, segle IX – prop de Saragossa, Aragó, 898)
Senyor de Saragossa i de Lleida.
Vers el 885 vengué la plaça de Saragossa a l’emir Muhammad I de Còrdova, del qual fet el seu cunyat Ramon, comte de Pallars, fou l’intermediari.
Baralles familiars i un acord del nou emir ‘Abd Alläh el convertiren en senyor de Lleida, plaça que s’hagué de disputar amb Muhammad al-Tawïl i que cedí al seu fill Llop ibn Muhammad ibn Llop.
(prop de Lleida ?, segle XI – Illes Balears, 1114)
Segon emir independent de les Balears (vers 1095-1114). Eunuc i llibert d’Abd Alläh al-Murtadä, el qual succeí.
Emprengué diverses expedicions guerreres; acollí els reis destronats de Dénia (Alï ibn Mugähid).
Arran de l’expedició catalano-pisana a les Illes el 1114 trameté el marí mallorquí Abd Alläh ibn Maymün a l’emir almoràvit Alï ibn Yusüf en petició d’ajuda.
(Illes Balears, 1076 – 1231)
Taifa independent. Comprenia la totalitat de l’arxipèlag de les Balears, constituïda com a conseqüència de la derrota dels Banū Mugāhid de Dénia (que també governaven Mallorca) per part del rei de Saragossa al-Muqtādir.
El valí de Mallorca, aleshores Abd Alläh al-Murtadä, se n’autoanomenà emir. En temps del seu successor, Mubasir Näsir al-Dawla, fou signat l’acord de Sant Feliu de Guíxols entre Ramon Berenguer III de Barcelona i l’arquebisbe Pere, representant de Pisa, que originà la croada pisano-catalana (1114-15) contra les Illes. L’èxit cristià comportà, tanmateix, l’annexió de les Balears a l’imperi almoràvit.
Un segon període independent s’inicià posteriorment, el 1158, amb l’entronització almohade a la península Ibèrica, i perdurà fins el 1203.
Mallorca, seu i refugi de la causa almoràvit andalusina, fou governada per la dinastia dels Banū Ganiya, l’últim dels quals, Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya, la perdé definitivament enfront del califa al-Nāsir.
El 1229 començà la conquesta de Mallorca per part de Jaume I de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 