(la Pobla de Segur, Pallars Jussà)
Antic monestir benedictí (Sant Pere de les Maleses), avui enderrocat, erigit a mitjan segle IX amb el nom de Sant Andreu de les Maleses, al centre de la vall de les Maleses.
S’hi conserven dos absis, decorats, segons Puig i Cadafalch, amb petites traces de pintures murals i uns trossos de paret.
(el Pont de Suert, Alta Ribagorça)
Antic monestir (Santa Maria de Lavaix). Actualment resta gairebé cobert per les aigües del pantà d’Escales.
Fundat per l’abat Trascari. A la primeria estava dedicat a santa Maria, sant Pere, sant Llorenç i sant Joan, i seguia la regla benedictina; al segle XIII es transformà en abadia cistercenca, i gaudí, a partir del segle XI, de la protecció dels senyors d’Erill. Amb la seva ajuda, al segle XII es renovaren l’església i el claustre.
Fins al 1624 fou regit per abats perpetus i a partir d’aquesta data s’inicià la seva decadència. La vida comunitària no va ser represa després de l’exclaustració del 1835.
Molts elements artístics del cenobi foren arrencats a partir d’aquest any, i quan les aigües el cobriren tan sols restaven els seus murs despullats.
(Sabadell, Vallès Occidental, segle XIII – segle XIX)
Antic monestir femení de benedictines. Fundat el 1214 dins la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres.
Després d’haver estat vint anys a Sabadell, la comunitat es traslladà a Barcelona, on sembla que adoptà la regla d’un orde militar. Així, anà perdent el caire d’espiritualitat, fins que s’extingí, el 1810.
L’església del monestir, dedicada des del 1867 a la Concepció, i el claustre foren salvats de la demolició, traslladats i reconstruïts (1869-71) al carrer d’Aragó, de Barcelona mateix.
(la Baronia de Rialb, Noguera)
Antic priorat benedictí de Santa Maria de Gualter, que depenia del monestir de Ripoll. Situat a un quilòmetre i mig de Ponts.
Gaudí de la protecció dels comtes d’Urgell, els quals en feren possible la fundació l’any 1118. L’església, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Nicolau, fou consagrada el 1207. El priorat s’extingí el 1593.
L’any 1939, quan servia de polvorí a les forces republicanes, fou enderrocat per una explosió; només resten en peu els murs laterals i els arcs torals de la volta de l’església, així com restes del claustre i altres dependències.
És una construcció romànica, d’època tardana.
Petit monestir (Sant Pere de Graudescales), consagrat l’any 913, l’ocupà una comunitat de preveres. Territorialment era propietat del bisbat d’Urgell.
El monestir detingué el deganat de la vall del Lord, fins que aquest s’incorporà a la diòcesi de Solsona.
Tant la vida monacal com la celebració del culte a la seva església hi cessaren al principi del segle XVI.
L’església -una bona mostra de l’art català- ha estat restaurada i el seu aspecte és molt digne, és d’una sola nau, amb cruer, tres absis i cimbori.
Castell i antic monestir, del sud-oest de la ciutat, a la dreta del Segre, damunt el turó testimoni anomenat puig de Gardeny (198 m alt), que domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. A la fi de l’actual carrer Major hi havia, a les muralles, el portal de Gardeny davant l’assoc o mercat sarraí.
El castell fou el centre de la comanda de Gardeny, dels templers, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions cedides a l’orde per Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1149, com a compensació de l’ajuda rebuda a la conquesta de la ciutat, que perdurà fins el 1314; a l’extinció de l’orde Jaume II de Catalunya la cedí als hospitalers, que hi establiren un priorat, el qual perdurà fins el 1772. en època moderna fou convertit en un conjunt de casernes, i recentment ha estat restaurat.
Resten l’església de Santa Maria i un gran casal rectangular i massís, de pedra, ornat per una petita filera de mènsules sota una cornisa a l’extrem superior. L’església, del tipus templer cistercenc, és també molt austera; es destaca el portal de mig punt, àmpliament adovellat i emmarcat per una corniseta; té un gran absis llis i volta apuntada; l’únic ornament són dos grans capitells de tipus corinti i l’obertura de l’arc triomfal.
Antic monestir cistercenc femení (Santa Maria de les Franqueses), situat 3 km al sud de la ciutat, prop del Segre.
Fundat per la comtessa Dolça d’Urgell el 1186, la primera abadessa fou Guillema. Sembla que era de la filiació de Vallbona de les Monges.
Suprimit el 1470, fou donat a Poblet en qualitat de priorat masculí i les monges que hi restaven s’uniren a les de Vallverd. Era encara priorat el 1579. Poblet el vengué el 1700.
Només en resta l’església (segles XII-XIII), en mal estat, de creu llatina i tres absis, els dos laterals oberts en el gruix del mur.
(Isona i Conca de Dellà, Pallars Jussà)
Antic monestir (Sant Vicenç de Fontclara), probablement d’origen visigòtic, prop de la vila.
Hom sap solament que el 971 el comte Borrell II de Barcelona en cedí l’església al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, la qual cosa indica que aleshores ja no tenia comunitat.
Antic monestir (Santa Maria de les Esglésies, o les Esglésies Clavades), situat a l’interfluvi de les rieres de Sant Cugat i del Mujal.
Amb aquest nom hom coneixia, probablement, l’església del monestir i la de Sant Cugat del Racó, distant 1 km: foren cedides el 927 en alou al monestir de Ripoll pels marmessors de Miró II de Cerdanya.
A Santa Maria hi hagué, el segle XIII, dependent de Sant Llorenç prop Bagà, una comunitat femenina, que el 1326 ja no existia.
L’església, romànica, es conserva encara.
(Boadella i les Escaules, Alt Empordà)
Poble, situat a la dreta de la Muga, entre Boadella i Pont de Molins.
L’església parroquial, dedicada a Sant Martí de les Escaules, és esmentada el 1002; l’actual edifici és romànic (segle XII). Prop seu, hi ha, aturonades, les restes d’una fortificació medieval (castell de les Escaules) que defensava aquest sector de la vall.
Mig quilòmetre a l’est, al peu d’un saltant d’aigua del torrent de la Caula, al lloc anomenat església vella, hi ha les ruïnes de l’antic monestir de les Escaules (Sant Martí de les Escaules), benedictí, de vida efímera, testimoniat entre el 814 i el 844, que tenia possessions a Boadella, Terrades, Subirats i Cantallops.
El 1980, en unes excavacions fetes prop de la cascada de la Caula, hom trobà restes de fauna i d’indústria lítica del paleolític inferior mitjà i, en una cova pròxima, pedres polides i ceràmiques. Aquestes troballes demostren que la zona fou habitada fa més de 60.000 anys.
Dades dels Països Catalans 