Arxiu d'etiquetes: militars

Feliu de la Penya i Vila, Francesc

Deixa un comentari

(Vilassar de Dalt, Maresme, 1801 – Madrid, 1851)

Escriptor i militar. Descendent col·lateral de Narcís Feliu de la Penya.

Participà, com a sots-tinent, en la Guerra del Francès, i del 1817 al 1821 fou destinat a Costa Rica. En tornar-ne, fou nomenat fiscal de la comissió militar de Catalunya (1833) i arribà a secretari del ministeri de la guerra.

El 1837 publicà a Sevilla una novel·la anti-romàntica, Elena y Paulina; formà part, en 1846-47, a València, de la redacció del periòdic “El Fénix”.

És autor de Gomera (València 1846), contra la conservació dels presidis africans, i de diversos escrits sobre legislació militar: La jurisprudencia militar al alcance de todos (1847), Fundamentos de un nuevo código militar (1850), Proyecto de código militar (1856).

Febrés, Bartomeu

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)

Militar. Serví a l’artilleria durant la guerra de Successió.

Al setge borbònic contra Barcelona (1713-14) fou un dels millors capitans en la direcció dels canons de la plaça.

Trobà la mort a la batalla del baluard de Santa Clara.

Faraudo i de Saint-Germain, Lluís

2 Respostes

(Barcelona, 4 juny 1867 – 16 setembre 1957)

Militar i erudit. Fill d’Antoni Faraudo i Stagno. Pertanyia al cos d’intendència i arribà fins al grau de general. Combaté a la guerra colonial de Cuba (1895-98), i posteriorment fou enviat a Jamaica i al Canadà.

Tornà a Barcelona i, paral·lelament a la seva carrera militar, es dedicà a les edicions de texts catalans medievals, com Recull de textes catalans antichs (1906-12, en col·laboració), principalment de caràcter científic: Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí (1933), Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora (1936), Llibre de les medicines particulars, d’Ibn Wäfid (1943), Llibres de totes maneres de confits (1946), Textos astronòmics en un manuscrit català (1948), El texto primitivo inédito del “Tractat de les mules” de mossén Manuel Díez (1949), El “Llibre de sent Savi”, recetario de cocina catalana medieval (1951).

Aplegà materials per a un diccionari català medieval, del qual donà una mostra en Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval (Buenos Aires, 1943).

Estudiós de Rabelais, va traduir el Gargantua (1929) en un català medievalitzant i ric. Interessat en temes extravagants o rars. Era membre de la Société des Études Rabelaisiennes de París i fou nomenat membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1953).

Signà, de vegades, com a Lluís Deztany.

Fajardo Zúñiga-Requesens y Pimentel, Pedro

28 Respostes

(Mula, Múrcia, 1602 – Palerm, Itàlia, 1647)

Militar i cinquè marquès de Los Vélez. Fou virrei de València (1631-35).

El 1640 el comte-duc d’Olivares el nomenà lloctinent de Catalunya i cap de l’exèrcit castellà que penetrà per recuperar-la. Després d’avançar amb èxit de Tortosa a Tarragona i de reprimir la resistència amb actes de crueltat (setge de Cambrils), arribà davant Barcelona, on fou derrotat de manera estrepitosa per les forces catalanes i franceses davant Montjuïc (26 gener 1641), que motivà la seva destitució.

Fou nomenat ambaixador a la Cort pontifícia i, posteriorment, virrei de Sicília, on la seva actuació desafortunada provocà una rebel·lió, en la qual morí.

Fages i Beleta, Pere

Deixa un comentari

(Guissona, Segarra, 1734 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 26 desembre 1794)

Militar. Possiblement estudià a Cervera.

Com a oficial del segon regiment de voluntaris de Catalunya (1762), participà en la guerra contra Portugal. Després passà al virregnat de Nova Espanya (1767). Prengué part en l’expedició a Califòrnia (1768-69) dirigida per Gaspar de Portolà i fra Juniper Serra.

Restà a San Carlos de Monterrey com a comandant i, per diferències amb Juniper Serra, fou destituït i traslladat a Mèxic. El seu informe sobre l’expedició a Califòrnia, descripció acurada i detallada del territori, serví per a confiar-li la protecció de les noves missions i els nous establiments.

Després de participar en diverses expedicions contra els indígenes de Colorado, ascendí a tinent coronel (1781) i fou nomenat governador de Califòrnia (1782). Repoblà el territori, féu reconstruir San Carlos de Monterrey i en projectà l’església, que encara es conserva, i fundà Santa Bárbara i altres poblacions.

L’any 1791 es retirà a viure a Mèxic.

Fagella, Josep

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)

Cap de voluntaris a la guerra de Successió. Durant el setge de Barcelona (1713-14), fou sergent major del regiment de fusellers d’Antoni Muñoz.

Destacà en nombroses ocasions, una de les més perilloses de les quals fou el contraatac contra les bateries borbòniques emplaçades al convent de Jesús, el 5 d’agost de 1714.

Morí en el curs del segon contraatac català dins el baluard de Santa Clara, que fou aleshores l’escenari d’una cruenta batalla.

Fàbregues-Boixar i Talarn, Joan Antoni de

Deixa un comentari

(Tortosa, Baix Ebre, 7 juliol 1777 – Còrdova, Andalusia, 1844)

Militar. Durant la guerra contra Anglaterra fou empresonat a Menorca (1806).

Formà part de les tropes del marquès de la Romana al servei de Napoleó en la campanya del nord d’Europa. Quan Napoleó declarà la guerra a Espanya (1808), ell gestionà l’evacuació de les seves forces a Suècia i, protegit per l’esquadra anglesa, passà a Espanya.

Instal·lat a Catalunya, lluità a Igualada, on fou ferit, i contra el setge francès a Tortosa. Un cop caiguda la ciutat, fou empresonat per les tropes de Suchet i dut a França. Poc després fugí i tornà al país, on obtingué la victòria del pont del Francolí (1811).

Ascendit a general de brigada (1813), s’instal·là a Còrdova.

Fabià, Joan Antoni

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)

Militar. Era un dels millors capitans de l’artilleria de Barcelona al setge de 1713-14 per les forces castellanes i franceses.

Pel maig de 1714 fou un dels destacats a la bateria avançada del convent de Caputxins.

Morí durant la batalla del baluard de Santa Clara.

Ezpeleta y Galdeano, José de

2 Respostes

(Barcelona, 24 gener 1742 – Pamplona, Navarra, 23 novembre 1823)

Militar. Fou nomenat capità general de Catalunya el 1808.

En arribar-hi les tropes franceses manades per Duhesme, mancat d’instruccions de la cort, no pogué oposar-se a l’entrada dels francesos a Barcelona ni a llur ocupació de la Ciutadella i del castell de Montjuïc.

Romangué, però, en el càrrec fins que, pel setembre de 1808, es negà a sotmetre’s a l’autoritat directa de Duhesme. Fou empresonat per l’abril de 1809 i dut a França. Alliberat en finir la guerra del Francès (1814).

Fou el pare de Joaquín de Ezpeleta y Enrile.

Expedició Catalana a Orient

11 Respostes

(Grècia, 1303 – 1310)

Campanya militar a Bizanci, al servei de l’emperador Andrònic. Patrocinada per Frederic II de Sicília.

La companyia era comandada per Roger de Flor i el gruix de les forces eren almogàvers. En foren caps destacats Corbaran d’Aiet, Ferran d’Aunés, Ramon Muntaner (cronista de l’expedició), Ferran Eiximenis d’Arenós, Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença.

Iniciada a Mesina el 1303, al crit de Desperta ferro! arribaren victoriosos, després de derrotar els turcs, a les portes de Cilícia.

Establerta la companyia a Gal·lípoli, Miquel II, fill d’Andrònic, recelós dels èxits dels almogàvers, conspirà amb Geórgios, cap dels mercenaris alans, per assassinar Roger de Flor a Adrianòpolis.

Mort el cabdill, es desencadenà la persecució de la Companyia per totes les terres d’Andrònic. La venjança, la famosa venjança catalana, fou devastadora i durà dos anys.

L’infant Ferran de Mallorca, nebot de Frederic II, es posà al capdavant de la companyia, i el 1310, després que Gautier de Brienne, duc d’Atenes, trenqués el pacte que havien fet amb els almogàvers, s’apoderaren del ducat d’Atenes.

Les gestes dels almogàvers han tingut un ample tractament literari, especialment durant la Renaixença, i han donat origen a tota una mitologia patriòtica.