Arxiu d'etiquetes: militars

Marquet i Rubí, Ramon

(Barcelona, 1235 – 1302)

Vice-almirall de Catalunya. Mercader i armador, posà aviat la seva experiència al servei de la corona.

Prestà servei a Jaume I en la croada (1269) a Terra Santa frustrada per un temporal; organitzà l’expedició de Pere el Gran a Tunis i a Sicília (1282) i la proveí d’homes i material; diverses vegades féu el trasllat dels membres de la família reial entre Catalunya i Sicília. Amb un petit estol de 14 galeres socorregué Messina, el 1284,

A partir de la invasió dels croats de Felip l’Ardit (1285), a més dels serveis d’organització i intendència, passà a tenir funcions de vice-almirall; juntament amb Berenguer Mallol, expert i acabalat navilier civil, fou encarregat de la defensa de la costa de Catalunya; ambdós auxiliaren a Roger de Lloria, desbarataren l’estol francès prop de les illes Formigues (jul/1285), ajudaren l’almirall en la victòria del golf de Roses (set/1285) i participaren en la defensa del Coll de Panissars.

Aquesta col·laboració seguí en el regnat d’Alfons el Liberal, que els encomanà l’aparellament de les expedicions militars contra Jaume II de Mallorca (1286) i a la conquesta de Menorca (1287), que romania en poder sarraí.

El 1293 comandà, amb Guillem Escrivà, les galeres que patrullaren a l’estret de Gibraltar contra els benimerins.

Marquet, Galceran

(Catalunya, vers 1366 – 1410/11)

Vicealmirall de Catalunya.

Participà (1391) en un estol organitzat per combatre els corsaris de Sicília; l’any següent Joan I el designà vicealmirall en una frustrada expedició de càstig contra els sards rebels. Amb el mateix càrrec prestà servei a l’armada de Martí el Jove a Sicília.

Quan Martí l’Humà el substituí per Guerau de Palou (1397), ambdós rivalitzaren pel càrrec i els seus partidaris s’enfrontaren violentament a Barcelona.

Tot i recuperar el càrrec el mateix any, fou empresonat pel rei, per tal d’aturar la lluita.

Els seus germans foren:

Miquel Marquet  (Catalunya, segle XIV – 1403)  i Jaume Marquet  (Barcelona, segle XIV – 1404)  Fou mestre de la seca de Barcelona des del 1390, mostassaf el 1394 i conseller cinquè el 1395. 

Marquet, Galceran

(Barcelona, s XIV – a 1360)

Vice-almirall de Catalunya i cronista.

Participà amb l’almirall Pere de Montcada en la batalla del Salado (1340) col·laborant amb les tropes castellanes d’Alfons XI.

El 1343 intervingué en l’ocupació de Mallorca de Pere el Cerimoniós.

Marina i Vega, Josep

(Figueres, Alt Empordà, 13 abril 1850 – Madrid, 30 gener 1926)

Militar. Participà en la Tercera Guerra Carlina i en la campanya de Filipines, i fou ascendit a general de brigada (1896).

Després va combatre a Cuba, i un cop tornat a la Península fou nomenat, successivament, governador civil de Barcelona, governador militar de València (1902) i sotssecretari del Ministeri de Guerra.

Enviat al Marroc com a governador militar de Melilla (1909), reprimí la insurrecció de les cabiles i fou nomenat alt comissari al Marroc.

Després fou capità general de Castella i Catalunya, i ministre de Guerra (1917).

Marí, Francesc

(Barcelona, segle XVII)

Militar. Sobresortí durant les guerres del Rosselló, lluitant contra els francesos.

Ascendí a mestre de camp i fou posat al front d’un terç de Barcelona (1673). El 1674, amb Manuel de Sentmenat, era el cap més destacat de la victòria de Morellàs (Vallespir).

L’any següent, amb el seu terç, fou sorprès pels francesos a Figueres, on tant ell com els seus homes caigueren presoners.

Margarit i de Biure, Josep de

(Castell d’Empordà, Baix Empordà, 10 febrer 1602 – Perpinyà, 17 juliol 1685)

Militar i polític. Marquès d’Aguilar. Era nét de Leandre de Margarit-Desvern i de Gallard i fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i de Beatriu de Biure, i germà de Felip, Joan i Vicenç. Fou l’hereu de la seva mare, la qual li deixà la baronia de Vallespinosa.

Ferm partidari de la unió amb França, fou nomenat governador de Catalunya per Lluís XIII (1641-59). Prengué part activa en la guerra dels Segadors; amb el grau de mariscal de camp, lluità al costat de les tropes franceses i catalanes contra les de Felip IV.

S’encarregà de la defensa del Camp de Tarragona: va conquerir Valls (1641), guanyà les batalles de Constantí i del Catllar (1641) i l’any 1643 reconquerí la Vall d’Aran.

Dirigí la defensa de Barcelona el 1652 i continuà la lluita des de Perpinyà, des d’on envaí Catalunya diverses vegades, fins a la pau dels Pirineus (1659).

Exceptuat de l’amnistia que concedí Felip IV, morí a l’exili.

Margarit i de Biure, Joan de

(Girona ?, vers 1625 – Perpinyà, 1701)

Militar. Tercer marquès d’Aguilar. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Vicenç, de Felip i de Josep.

Publicà Retórica epítome latino y castellano… (1645).

Després de la capitulació del 1652 passà amb el seu pare al Rosselló i formà part de l’exèrcit de Lluís XIV.

Es casà (1675) amb Rafaela de Negrell de Cruïlles i de Bas, baronessa de Castellfollit i comtessa de Montagut.

Marcó del Pont, Francisco

(Vigo, Pontevedra, Galícia, 4 octubre 1765 – Lujan, Argentina, 19 maig 1819)

Militar.

Durant la guerra del Francès sobresortí pels seus mèrits. El 1808 manava el batalló lleuger de voluntaris de Tarragona, destacat a Navarra.

Amb un centenar d’homes pogué anar a Saragossa, on participà a les dues defenses, i el 1809 ja era mariscal de camp. En 1810-11 era comandant general d’Aragó. El 1814 fou nomenat governador militar de Tortosa.

Ascendit a capità general el 1815, fou nomenat també president de la Reial Audiència de Xile.

El 1817 caigué presoner dels independentistes de San Martín. Morí en captiveri, després d’un primer empresonament en condicions bastant dures a Punta San Luis.

Manzano y Manzano, Joaquín del

(Alburquerque, Badajoz, Extremadura, 10 març 1805 – Cuba, 30 setembre 1867)

Militar. Liberal, participà en la primera guerra carlina a la Sènia, on es distingí en rebutjar una partida carlina, i al País Basc.

Durant la guerra dels Matiners (1846-49) ascendí a general, després de la defensa de Terrassa i d’haver derrotat les partides de Mur i de l’anomenat Estudiant de Poza. Fracassà en l’atac a Avinyó (1848) i fou pres pels carlins.

Alliberat en un bescanvi de presoners, passà com a comandant general de província a Tarragona (1849), Girona (1849) i Cuba (1850).

Fou, successivament, capità general d’Aragó, Castella la Vella, València (1866) i Cuba (1866-67).

Manso i Solà, Josep

(Borredà, Berguedà, 26 setembre 1785 – Madrid, 22 març 1863)

Militar. Fill de teixidors, fou un destacat guerriller en la guerra del Francès.

Havent-se distingit com un dels herois de la victòria del Bruc, acceptà el càrrec de tinent i organitzà una companyia que, a Vilafranca del Penedès, s’incorporà a d’altres per formar un terç. Famós per les seves gestes, defensà Roses i guanyà l’acció del Llobregat (9 març 1808).

Després d’haver tornat Ferran VII, extirpà el bandidatge a Catalunya (1816).

Nomenat capità general de Galícia, el 1835 ho fou de Catalunya, després d’ésser ascendit a tinent general.

El 1844 li fou concedit el títol de comte del Llobregat i el 1847 es retirà de la vida política.

Pare de Josep Manso i Juliol.