Arxiu d'etiquetes: militars

Sentmenat-Oms de Santapau i de Cartellà, Manuel de

2 Respostes

(Barcelona, 27 desembre 1730 – Palma de Mallorca, 14 maig 1796)

Militar. Quart marquès de Castelldosrius, baró de Santa Pau i comanador de Bastimentos de Montiel a l’orde de Sant Jaume (1786). Fill i successor de Joan Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i d’Oms.

Assolí el grau de tinent general el 1791 i fou governador i capità general de Mallorca (1793-96).

El 1759 havia contret primer matrimoni amb Mercedes de Avellaneda y Arias del Castillo, marquesa de Valdecañas i de Torremayor, i foren els pares de:

Sentmenat i d’Oms -germans-

1 Resposta

Eren fills de Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza.

Antoni de Sentmenat i d’Oms  (Catalunya, segle XVII – 1710)  Noble. Fou l’hereu del seu pare, i germà de Fèlix i de Joan Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i d’Oms. Morí cinc mesos després que el seu pare de resultes de les ferides rebudes a la batalla de Saragossa contra els austriacistes.

Josep de Sentmenat i d’Oms  (Lisboa, Portugal, 25 gener 1695 – Barcelona, 23 març 1776)  Militar. Sisè marquès de Castelldosrius i baró de Santa Pau, títols que recollí de Francesc Xavier de Sentmenat-Oms de Santapau i de Vera, el qual morí sense fills. Fou tinent general, estigué destinat a Sardenya (1715) i a Sicília (1717), assistí al setge de Gibraltar (1727) i a la guerra de Nàpols (1733) i fou governador de Peníscola (1748-54), Lleida (1756-60) i Cadis (1761) i conseller del suprem de guerra. Fou pare de Maria Teresa, Ramon i Pere de Sentmenat i de Copons.

Sentmenat i de Perapertusa, Francesc (II) de

2 Respostes

(Barcelona, 1 desembre 1623 – 24 juliol 1669)

Mestre de camp d’infanteria. Germà de Pere de Sentmenat-Torrelles i de Perapertusa.

El 1645 es casà amb la pubilla Emerenciana de Toralla i de Gassol, que li aportà la varvassoria de Toralla i les senyories de Miralles, Erinyà, la Pobleta de Bellveí, Perabruna i Sant Marc.

Foren pares de:

  • Joan (IV) de Sentmenat i de Toralla  (Catalunya, 1650 – 1724)  Militar. Capità de cuirassers, el 1691 fou creat marquès de Sentmenat. Es casà (1696) amb l’hereva dels Agulló, marquesos de Gironella. Llur fill gran fou Francesc de Sentmenat-Torrelles i d’Agulló i l’altre Menna de Sentmenat i d’Agulló.
  • Ramon de Sentmenat i de Toralla  (Catalunya, segle XVII – 1713)  Comanador de Vallfogona a l’orde de Sant Joan. Té incoat procés de beatificació.

Sentmenat i de Copons -germans-

3 Respostes

Eren fills de Josep de Sentmenat i d’Oms.

Maria Teresa de Sentmenat i de Copons  (Barcelona, 17 juny 1749 – Palma de Mallorca, 9 gener 1812)  Dama. Muller de Joan Procopi de Bassecourt i de Bryas. Menà una important tasca benèfica a Cuba protegint i millorant hospitals i ajudant a la construcció d’esglésies.

Pere de Sentmenat i de Copons  (Catalunya, 1753 – 1817)  Marit de l’hereva Raimunda de Puiggener-Orís i de Boïl, baronessa d’Orís, senyora de Vallgornera, Pollestres, Vilarnau, Santa Cecília de Voltregà, Sant Hipòlit i Torelló. Llur néts foren Carles i Pere Carles de Sentmenat i de Riquer.

Ramon de Sentmenat i de Copons  (Peníscola, Baix Maestrat, 17 octubre 1754 – l’Havana, Cuba, 18 agost 1840)  Brigadier. S’establí a l’Havana, on fou un dels fundadors de la Sociedad Patriótica i inicià la branca de Cuba (Castelldosrius), que fou continuada pels seus fills:

  • Antoni de Sentmenat i de Zayas  (l’Havana, Cuba, segle XIX – 1864)  Coronel. Fou (1845) el primer president de la Sociedad Filarmónica de Cuba.
  • Francesc de Sentmenat i de Zayas  (l’Havana, Cuba, segle XVIII – Mèxic, 1844)  Militar. Fou general. Condemnat a mort el 1829, però absolt, per formar part de la conspiració de l’Águila Negra; passà a Nova Orleans, on conspirà contra Cuba i Mèxic, i morí afusellat en aquest país, on havia desembarcat per envair-lo.

Sentmenat i de Clariana-Seva, Francesc (IV) de

1 Resposta

(Catalunya, 1764 – 1845)

Fill de Joan Antoni (I) de Sentmenat i de Boixadors, i de Maria Josepa de Clariana-Seva i de Muntaner.

Heretà també el patrimoni dels Meca, els Guimerà i els Cardona-Rocabertí (marquesat de Ciutadilla, baronies d’Abella, Vilaür, Sant Mori i Castellar del Vallès).

Fou regidor de Barcelona (1805) i vengué el castell-cartoixa de Vallparadís (1830) als Mauri.

El seu fill fou Joaquim (I) Gassol de Sentmenat i de Vilallonga (Catalunya, segle XIX – 1884)  Militar. Fou brigadier, vicepresident de la junta d’agricultura (1848) i senador (1851), elevat a la dignitat de gran d’Espanya el 1880. Fou pare de Ramon Maria (I) de Sentmenat i Despujol.

Sentjust-Pagès i de Paixau -germans-

3 Respostes

Josep de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1647 – Catalunya ?, segle XVIII)  Militar. Senyor de la Morana i Albors. Fou capità de la coronela de Barcelona i com a tal lluità contra els francesos el 1697. Austriacista, el 1708 fou nomenat governador de Menorca pel rei arxiduc Carles III.

Manuel de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1648 – l’Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 18 juny 1720)  (o Santjust)  Eclesiàstic i polític. Canonge prior de Tortosa, el 1702 fou nomenat canceller de Felip V, però aviat acceptà la causa de l’arxiduc Carles. El 1705 fou nomenat membre de la Junta d’Estat de Catalunya i el 1706 bisbe de Vic, càrrec del qual no es possessionà fins el 1710. A causa de friccions amb el nou govern de Felip V, fou desterrat del bisbat (1717) i es retirà a l’Ametlla del Vallès.

Galderic de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1657 – Catalunya ?, segle XVIII)  Religiós. El 1700 figurava entre els membres de la junta que es constituí a Barcelona per deliberar sobre la conveniència d’admetre el nomenament del cardenal Portocarrero com a governador general, fet per Carles II, ja gairebé moribund. Formà amb els seus germans un grup familiar addicte al nou rei Carles d’Àustria, el qual el nomenà abat del monestir de Camprodon. El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, i fou membre de la ponència especial per aconsellar els parlamentaris. Després de la victòria de Felip V fou expulsat del país.

Senesterra de Santaeugènia i de Caramany, Bernat III

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – vers 1415)

Militar. Prengué part en la guerra de Castella (1363). S’ocupava de les finances de Bernat de Fortià i família i devia ésser protegit per la reina Sibil·la. Amb el seu fill Ponç vengué el castell de Palau-sator a Bernat Miquel (1379).

Fet governador d’Oriola (1380), obtingué privilegi de noble (1381). Nomenat després governador de Càller (1383), fou enviat a Sardenya per tractar una concòrdia amb els Arborea i acompanyar-hi Brancaleó Doria, detingut a la cort reial.

Bernat lluità pel rei a Roses i Cadaqués contra el comte d’Empúries. El rei li vengué el castell d’Estagell (1381) i alguns drets a Salses (1385), i li donà possessions de rebels a Palau-saverdera.

Ambaixador a Granada per a fer una treva (1386), intervingué novament en el tractat de pau amb Sardenya i fou encarregat de l’alliberament de Brancaleó.

Per haver estat partidari de la reina Sibil·la, Joan I li prengué tots els càrrecs d’Oriola i de Sardenya, si bé fou encara Bernat un dels qui negociaren l’acord del rei amb els Fortià (1387).

Fou procurador del comtat d’Empúries ja en temps dels darrers comtes, i després amb el rei Martí, del qual fou conseller i camarlenc. El mateix rei li vengué els llocs de Monells, Ullastret, Sant Iscle i Siurana d’Empordà (1408).

Fou el pare de Bernat IV i Ponç Senesterra de Santaeugènia i de Raset.

Seguí, Bernat

2 Respostes

(Illes Balears, segle XIV – vers 1320)

Mercader. Fou soci d’un marroquí de Tilimsen que traficava a Eivissa (1296). Amb un company, fou ambaixador del rei Abū Ya’qūb per a demanar una ajuda a Jaume II (1302). Bernat es guanyà la confiança dels dos reis.

Organitzà una milícia catalana de la qual fou fet alcaid (1303), però caigué malalt i el seu germà Guillem hagué de dur-la al Marroc (1304), on ell retornà seguidament. Envià un altre germà, Arnau, a Jaume II per tal de negociar la tramesa de naus catalanes en la campanya contra Ceuta.

Treballà per a mantenir l’amistat d’Abū Ya’qūb amb els castellans. El nou rei Abū Tābit l’envià també a Jaume II (1308). Ajudà amb èxit el seu successor Abū Rābi’a contra els granadins (1309). Actuà com a alcaid major, no solament de la milícia, sinó de tots els cristians del Marroc, on féu prevaler la influència catalano-aragonesa.

Es mantingué fidel al rei africà durant la guerra civil, en la qual perdé la seva muller Marciana (1315). Fou pres, però pel seu prestigi fou ràpidament alliberat. Ajudà a la reconciliació amb els rebels.

Foren germans seus:

Arnau Seguí  (Catalunya, segle XIII – Marroc ?, segle XIV)  Militar. Secundà l’actuació del seu germà Berenguer al Marroc. Jaume II l’envià com a ambaixador a Mansura el 1303. L’any següent, inversament, actuà com a missatger del soldà Abu-Iakub prop del rei Jaume. Tornà al Marroc per col·laborar amb els seus germans. Fou alcaid de Marràqueix fins al 1316, any en què era succeït al càrrec pel seu germà, Berenguer.

Berenguer Seguí  (Catalunya, segle XIII – Marroc ?, segle XIV)  Militar. El 1316 succeí al seu germà Arnau com a alcaid local de Marràqueix, depenent de l’alcaid general al Marroc, que era Bernat. Per als Berenguer Seguí de dades posteriors ha estat preferida la identificació amb el seu nebot Berenguer Seguí, fill de Bernat.

Guillem Seguí  (Illes Balears, segle XIII – Marroc ?, segle XIV)  Militar. De primer fou el principal auxiliar de Bernat, quan aquest fou nomenat alcaid general de cristians del Marroc en 1303. L’any següent, per malaltia de Bernat, fou comandant interí de la milícia catalana al servei d’Abu-Iakub. Degué morir bastant abans que els seus germans, ja que aviat se’n perden les notícies.

Segarra i Vergés, Tomàs

Deixa un comentari

(Traiguera, Baix Maestrat, 1846 – Tortosa, Baix Ebre, 21 juliol 1895

Militar i guerriller carlí. El 1860 ingressà en l’exèrcit i més tard passà a la guàrdia civil.

El 1873 s’adherí a les forces carlines i participà a la tercera guerra carlina en una partida que actuà a la zona del Maestrat i de la serra de Prades.

Apartat de la lluita a causa de la derrota soferta a Terol, formà més tard una altra partida que actuà a Beseit fins a la fi de la guerra (1876). Assolí el grau de coronel.

Segarra, Adjutori

Deixa un comentari

(Castellbisbal, Vallès Occidental, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)

Militar. Combaté al front de forces de voluntaris durant la guerra de Successió, lluitant contra els borbònics. Assolí el grau de capità.

Per l’agost de 1713 sortí de Barcelona amb l’expedició del diputat militar Berenguer. El 3 de setembre participà amb Amill a l’acció de Coll Cardús per protegir l’expedició dels seus perseguidors. Tornà a Barcelona per l’octubre de 1713. En sortí altra vegada el 8 de febrer de 1714, amb les forces del coronel Antoni Puig i Sorribes que anaren a reunir-se amb les d’Antoni Desvalls, marquès del Poal.

El 3 de març fou ferit prop de Solsona, es reféu aviat i pel maig de 1714 anà amb els coronels Brichfeus i Bosquets a la part de Martorell. D’allí passà al Camp de Tarragona, amb Josep Marco, i enllaçà amb la partida de Nebot. Els dies 13-14 d’agost de 1714 fou figura destacada a la doble victòria de Talamanca-Sant Llorenç Savall.

Després de les capitulacions de setembre, els borbònics li confiscaren els béns, i s’exilià a Viena.