(Petrés, Camp de Morvedre, 5 abril 1784 – Madrid, 29 maig 1860)
Polític i militar. Tenia estudis de teologia i dret. Combaté la invasió napoleònica. Assoliria el grau de brigadier. Fou membre de la Junta Consultiva del regne (1820). Era diputat a Corts. Ocupà alguns càrrecs públics. Emigrà a França el 1823, a causa del seu ideari liberal.
És autor de les obres Ensayo de una constitución militar (1813) i Organización de las milicias nacionales (1814).
(Palma de Mallorca, 22 agost 1790 – Madrid, 16 juliol 1861)
Militar. Cinquè marquès de Campo Real (1831) i comte de Cabatillas. S’incorporà a l’exèrcit per combatre les tropes napoleòniques de la Guerra del Francès; posteriorment lluità contra els carlins i assolí el grau de mariscal de camp.
Fou comandant general de Segòvia (1849) i membre del tribunal suprem de guerra i marina (1856).
(València ?, segle XVI – Madrid, 1625)
(dit també Pere Sanxis Sabata de Calataiud) Militar i primer comte de Real (1599). Fill d’Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut i de Violant de Pallars.
Fou governador general de la cavalleria de València per la part de llevant, ambaixador a Venècia, governador d’Oriola i Alacant (succeí el seu germà Joaquim), cavaller de Sant Jaume i virrei de Sardenya (1604-10).
Durant el seu mandat procurà d’extirpar el bandolerisme i fortificà l’Alguer i Oristany (1609) per evitar atacs dels berberiscs. Ajudà a l’expulsió dels moriscs dels seus estats.
Es casà amb Maria Bou i Català, senyora de Millars, i la seva filla i hereva fou Isabel Sanxis Sabata de Calataiud i Bou.
(País Valencià, segle XVI – Sardenya ?, Itàlia, segle XVII)
Militar. Fou governador de Càller i de la Gal·lura. El 1601 fou nomenat virrei interí de Sardenya, per absència d’Antoni de Coloma, comte d’Elda.
El 1602 publicà Pragmática real sobre el arbitrio frumentario del reino de Cerdeña.
(València, 12 setembre 1765 – 1 octubre 1808)
Militar. Era baró d’Albalat i Segart, fill i hereu de Sebastián de Saavedra i Squarzafigo, i germà d’Antoni. Com a coronel de milícies, reprimí un avalot a València, el 1800, motivat per l’establiment d’unes quintes. Això el féu impopular.
El 1808, en produir-se l’alçament contra Napoleó, formà part de la Junta Suprema, però preferí d’allunyar-se i retirar-se a Bunyol. La Junta l’obligà a tornar, però alguns revoltats, suposant la seva manca d’afecció a la revolta, l’assassinaren, malgrat els esforços del franciscà Joan Rico.
(Alacant, 14 juliol 1740 – València, 24 maig 1823)
Militar. Fill del regidor d’Alacant Joan Rovira i Salafranca. Fou comissari general i comandant principal del cos d’artilleria de Marina, professor d’artilleria de l’Acadèmia de guàrdies marines de Cadis, comandant d’artilleria al departament de Cartagena i des del 1781 comandant de tot el cos.
Retirat a València el 1809, arran de la guerra del Francès, obtingué l’ascens a tinent general.
És autor de manuals pedagògics: Tratado de artillería (1773), Compendio de matemáticas (1781-91), Ejercicios de cañón y mortero (1787), tots publicats a Cadis.
(Romanya, Itàlia, 1898 – Roma, Itàlia, 1962)
Feixista. Nom utilitzat a Mallorca per l’advocat italià Arconovaldo Bonaccorsi. Feixista de primera hora, Mussolini l’envià a les Balears, amenaçades per l’expedició de Alberto Bayo, per l’agost de 1936.
Es presentà com a comte i com a general i pretengué sense èxit d’assumir el comandament de Mallorca. Actuà com a cap de les milícies de la Falange i al capdavant d’un grup anomenat Dragons de la Mort en les darreres operacions a Portocristo i en la reocupació d’Eivissa, i reprimí implacablement els republicans mallorquins.
Pel desembre de 1936 abandonà les Illes a causa de les pressions angleses. El 1937 Franco el condecorà.
(Perpinyà, 1759 – ?, després 1820)
Cavaller de Sant Joan. Germà d’Agustí i de Josep. Serví com a militar el rei d’Espanya i es trobà a la campanya del Rosselló (1794) i d’Andalusia passà a Surinam (1798).
Fet presoner fou portat a la Martinica, d’on retornà a Espanya i participà en la campanya de Portugal, i fou fet presoner pels francesos a Burgos (1808); fou alliberat el 1814.
(Sant Esteve del Monestir, Rosselló, 1742 – després 1793)
Militar. Fill gran del noble rossellonès Antoni de Ros i de Margarit i germà de Josep i de Joan. Entrà en l’exèrcit francès el 1759, i essent ajudant de camp del príncep de Montbarey fou ferit a Grebenstein (1778). Caiguda la monarquia emigrà a Coblença i s’uní als Exèrcits dels Prínceps i després passà a Espanya, on amb el duc d’Honré fou corresponsal dels emigrats.
Artista de la topografia es destacà per l’elaboració del sumptuós manuscrit État militaire, eclésiastique et politique du Roussillon (1772), propietat de Pere Ponsich (un altre manuscrit del mateix treball, fet el 1774, es conserva a la Bibliothèque Magasine, de París).
(Elx, Baix Vinalopó, segle XVII – País Valencià, 1722)
Militar, comissari general del terç d’infanteria d’Oriola (d’on eren originaris els Caro, que foren ennoblits el 1604).
Féu un préstec de 40.000 pesos a Felip V de Borbó i guanyà en plet les baronies de Novelda i Moixent, per la qual cosa uní al seu cognom el de Maça de Liçana.
Fou el pare de Josep Caro-Maça de Liçana i Roca.
Dades dels Països Catalans 