(Catalunya, segle XVI)
Militar. Serví a Flandes en temps de Felip II i Felip III. Amb el grau de mestre de camp, comandà un terç.
Sorribes, Francesc
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: militars
Silva-Meneses y de Rabatta, Juan de
(Castella, 29 juny 1737 – Menorca, 2 març 1792)
(o y Pacheco) Militar. En 1782-83 fou capità general de Mallorca. Participà en l’expedició del duc de Crillon a Menorca (1782) i fou governador de l’illa del 1783 al 1792.
Respectà el català com a llengua oficial, l’antiga administració de l’illa i el sistema judicial creat pels britànics.
Serrano, Antoni
(País Valencià, segle XVII – Alacant, 1733)
Marí. Inicialment fou soldat. Es distingí en la reconquesta d’Hostalric (1694) de mans dels francesos. Lluità també a la defensa de Ceuta (1695-99) i hi perdé la mà dreta; amb tot i això continuà actiu en la marina i assolí el comandament d’una esquadra (1725).
Morí en tornar a Alacant després d’una expedició punitiva contra els musulmans.
Sapena, Gaspar
(Catalunya, segle XVI)
Militar. Serví a Flandes en temps de Felip II. Amb el grau de mestre de camp comandà un terç.
Sanyes, Josep
(Sant Llorenç de la Salanca, Rosselló, 1861 – Perpinyà, 1912)
Militar i poeta. S’estigué molt de temps a les colònies. Com a escriptor utilitzà el pseudònim lo Minyó d’En Motes.
Ha deixat les obres La Guida i en Sazó (1906) i L’illa de vi (1908).
Sanxo, Vicent *
Veure> Vicent Sancho i Cobertores (polític liberal i militar valencià, 1784-1860).
Sants i Miquel, Francesc de *
Veure> Francesc de Sanç i de Miquel de Mont-rodon (militar austriacista català, 1667-1757).
Santacília i Pacs, Pere de
(Palma de Mallorca, 1592 – 1668)
Militar. Un dels caps del bàndol dels Canamunt, a causa de la mort del seu germà Arnau el 1615 pel bàndol contrari dels Canavall, dugué a terme una famosa venjança -fou responsable de la mort de tres-centes vint-i-cinc persones, segons l’historiador contemporani F.M. de Melo-.
El 1632, després de la concòrdia entre ambdós bàndols, s’enrolà a l’exèrcit: amb una companyia de cinc-cents homes a expenses seves prengué part a la guerra dels Trenta Anys i es distingí a Nordlingen i a Magúncia. Nomenat després almirall i governador general de cavalleria, combaté a Portugal. Fou nomenat governador de Menorca (1542-45) per impedir la revolta catalana a l’illa i que els francesos hi desembarquessin.
Mitificat com a heroi, juntament amb Rocaguinarda figura com a protagonista de la novel·la de Manuel Angelon Los fueros de Cataluña (1857).
Fou el seu germà Arnau de Santacília i Pacs (Palma de Mallorca, segle XVI – 1615) Militar. Va ésser mort pel bàndol dels Canavall, i degut a això el seu germà Pere dugué a terme una famosa venjança.
Sans * -varis bio-
Joan de Sans i de Barutell * Veure> Joan de Sanç i de Barutell (erudit català, 1756-1822).
Ramon de Sans i de Barutell * Veure> Ramon de Sanç i de Barutell (marí català, 1762-1810).
Francesc de Sans i de Sala * Veure> Francesc de Sanç i de Sala (eclesiàstic català, 1730-1823).
Ramon de Sans i de Sala * Veure> Ramon de Sanç i de Sala (jurista català, 1734-1801).
Lluís de Sans i Miquel * Veure> Lluís de Sanç i de Miquel (militar català, vers 1670-1713).
Sangenís i Torres, Antoni
(Albelda, Llitera, 12 juliol 1767 – Saragossa, 12 gener 1809)
Militar. Pertanyia al cos d’enginyers. Lluità contra els francesos a la Guerra Gran. Fou professor de l’Academia de Ingenieros d’Alcalà de Henares. Durant la invasió napoleònica participà a la defensa de Saragossa, als dos setges soferts per la ciutat. Morí d’una bala de canó, després d’haver actuat amb heroisme. Tenia aleshores el grau de coronel.
És autor d’un Tratado de fortificación de campaña, que restà inèdit, i d’altres escrits sobre temes militars.
Dades dels Països Catalans 