(Barcelona, segle XIX – segle XX)
Metge. Era col·laborador de les revistes “La Dosimetría” i “Revista Enciclopédica”.
Publicà alguns treballs professionals remarcables, així com el llibre Memorias de un preso.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Metge. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Fou metge de cambra del rei Martí l’Humà. El rei de Castella el sol·licità i obtingué de la cort catalana durant un temps.
El 1409 anà a Sardenya, tramès especialment per a tenir cura de Martí el Jove en una illa que tenia fama d’insalubre i on el primogènit català i rei de Sicília contragué unes febres mortals.
Eren fills de Baldomer Solà i Seriol.
Josep Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1891 – 1914) Metge i escriptor. Fundà l’Acadèmia Científica i Literària del Cercle Catòlic de Badalona. Després de la seva prematura mort, els seus poemes i les seves proses foren recollits al volum pòstum titulat Roses blanques. L’obra poètica fou també reunida en un llibre de la col·lecció “Lectura Popular”.
Ferran M. Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1899 – Xile ?, segle XX) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat (1923). Fou ordenat el 1929. Es doctorà en teologia a Roma. El 1944 es traslladà a Xile, on fou professor de la universitat Catòlica des del 1950. Ha escrit molts articles i ha pronunciat un gran nombre de conferències. És autor dels estudis El venerable Lluís de Blois i Glòria nostra, així com d’una versió prologada d’On va l’home?, de J. Leclercq.
Lluís Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1900 – 1961) Sociòleg i economista. Fou sotsdirector general, durant vint-i-cinc anys, de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Tingué una activitat intensa com a publicista i és autor de diversos opuscles. Els seus treballs tracten de preferència sobre diversos aspectes de la previsió social.
(Manresa, Bages, 1823 – 1887)
Metge. Exercí a Manresa com a metge militar. Dirigí el Col·legi de Sant Ignasi.
Soci d’acadèmies científiques de Roma, Madrid i Mallorca, ocupà càrrecs municipals i intervingué en la fundació d’entitats religioses, culturals i benèfiques.
Escriví El médico improvisado en tiempo de cólera epidémico (1854) i una monografia del santuari de la Guia, de Manresa.
(Barcelona, 1887 – 1935)
Entitat. Constituïda per un grup de metges i farmacèutics de Barcelona de marcades creences catòliques. Es dedicà a defensar l’ortodòxia catòlica en tots els actes relacionats amb la medicina.
A partir del 1898 publicà una revista titulada “El Criterio Católico en las Ciencias Médicas”, que era una continuació d'”El Sentido Católico en las Ciencias Médicas”, que havia aparegut del 1879 al 1888.
El primer president de la societat fou Joan Samada i Auger, si bé l’inspirador era Jordi Anguera i Caylà, que fou també el censor de la revista. El secretari de redacció i un dels autors més constants fou Blanc i Benet.
Després de la guerra civil reprengué les activitats, si bé amb menor repercussió pública, amb el nom d’Hermandad Médico-Farmacéutica de San Cosme y San Damián.
(Catalunya, 1920 – Illes Balears, 1939)
Organització professional mèdica. Tingué una gran influència a Catalunya i a les Balears, sorgida arran del Tercer Congrés de Metges de Llengua Catalana (Tarragona).
El 27 de març de 1920 tingué lloc la seva reunió constitutiva, en què foren elegits president i secretari E. Puig i Sais i J. Mestre i Puig. A partir del juny de 1920 publicà un “Butlletí”.
Aconseguí d’aplegar més del 80% dels metges de Catalunya i de les Balears. Fou perseguit i clausurat per la dictadura de Primo de Rivera i suspès definitivament l’any 1939.
Creà la Mutual Mèdica de Catalunya i Balears, la Cooperativa de Consum, les Caixes de Previsió i de Crèdit; construí el Casal del Metge; redactà una Ponència de sanitat i beneficència sol·licitada per la Generalitat i contribuí a la delimitació dels partits mèdics comarcals i a la vigorització d’un comunitari sentiment corporatiu entre els metges.
(Barcelona, 1131 – 1209)
Metge, nassí jueu, financer i diplomàtic al servei dels reis Alfons el Trobador i Pere el Catòlic. És un dels tres savis jueus que trobà a Barcelona el viatger Benjamí de Tudela.
Cap al 1196 escriví sis cartes retòriques a la comunitat de Narbona sobre l’afer d’un agitador. N’escriví també una altra que defensava l’obra de Maimònides i uns tractats de medicina.
Amb la seva activitat i el seu mecenatge contribuí que el call barceloní esdevingués un centre de cultura hebrea.
(Barcelona, 1875 – 1951)
Metge. Estudià a Barcelona i amplià els seus estudis a París; s’especialitzà en urologia. Col·laborà en gran nombre de revistes de la seva especialitat.
És autor de Valor semiológico de examen de la urea en la sangre, El microbio de la sífilis y la sífilis experimental, Sur l’extirpation de la prostate i La vacunoterapia en la clínica.
Fou el pare de Francesc Serrallach i Julià (Barcelona, 1899 – 1986) Uròleg. Publicà diverses obres sobre la seva especialitat, com La diuresis y los diuréticos, i s’especialitzà en cirurgia de la pròstata.
(Cabacés, Priorat, 3 setembre 1883 – 30 març 1963)
Briòleg i metge. Doctor en medicina i en ciències naturals.
Exercí la medicina a Granyena de les Garrigues i la docència a instituts de segon ensenyament de Cervera i Tarragona i a la facultat de ciències de la universitat de Barcelona.
Publicà Musgos de los alrededores de Bohí (1956), Flora briológica de las comarcas barcelonesas (1956), Contribución al estudio de la flora briológica catalana… (1962).
(Vilanova d’Alpicat, Segrià, 3 abril 1888 – Barcelona, 26 juliol 1928)
Metge. Estudià a Barcelona i es doctorà a Madrid el 1912. S’especialitzà en tècnica anatòmica i en urologia.
Fou catedràtic d’anatomia a Granada (1914), Sevilla (1915) i Barcelona (1922). El 1926 dirigí la clínica urològica de l’Hospital Clínic.
Publicà treballs de recerca sobre innervació de l’aparell urinari.
Dades dels Països Catalans 