Arxiu d'etiquetes: llocs antics

Miralles, castell de -Anoia-

(Santa Maria de Miralles, Anoia)

Antic castell (662 m alt). Era edificat ja al segle X.

El 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que li pertanyia a Enric Bofill de Cervelló, que ja posseïa l’altra meitat. Dels Cervelló passà a formar part de la baronia de la Llacuna.

Ocupava una gran àrea; la part superior és enderrocada i només constituïda per quatre muralles. La part inferior es convertí modernament en habitatges, i la capella del castell, en església parroquial, fins al seu trasllat a l’església de Sant Romà, al fons de la vall.

Miracle, el -Tarragona-

(Tarragona, Tarragonès)

Restes de l’església i santuari (Santa Maria del Miracle), bastida el segle XII, a la restauració de la diòcesi, damunt un anterior temple d’època visigòtica, sobre les restes de l’amfiteatre romà, davant la platja del Miracle, que s’estén des de l’inici dels molls, a ponent, fins a la punta del Miracle, que la tanca per llevant.

L’església, romànica, fou enderrocada el 1915 com a mesura davant l’amenaça de ruïna, i posteriorment hom ha excavat la base del temple visigòtic, la dedicació del qual hom ha atribuït, sense cap prova documental, a sant Fructuós.

Milany, castell de

(Vallfogona de Ripollès, Ripollès)

Antic castell (1.533 m alt), situat a la serra de Milany, al límit amb el terme de Vidrà.

Esmentat el 962, pertangué als vescomtes de Besalú i després als vescomtes de Bas.

Era el centre de la baronia de Milany, que comprenia la parròquia de Vidrà (amb les sufragànies de Cabagés i Covildases) i la de Vallfogona i drets, en discussió, sobre part del terme de Llaés. En foren castlans la família Milany.

El castell fou abandonat el segle XIV i els senyors s’instal·laren a Vallfogona; a partir del segle XVI s’anomenà, per això, baronia de Vallfogona.

Pertangué als Milany i als Pinós.

Merlès, castell de

(Santa Maria de Merlès, Berguedà)

Antic castell, avui arruïnat. Era en un turó, sobre l’església de Sant Martí de Merlès.

El seu terme cavalca sobre els antics comtats d’Osona i de Berga, separats per la riera de Merlès; la part osonenca era de la parròquia de Sant Martí, del bisbe de Vic, i l’altra, la de Santa Maria, del bisbat d’Urgell i després de Solsona.

És esmentat des del 905. Fou infeudat a la família Lluçà. Al final del segle XIII el rei el segrestà als Portella-Lluçà i l’encomanà als castlans de la família de cavallers cognomenada Merlès. Retornà a la baronia de la Portella al final del segle XIV.

Mercadal de Sant Pau, el

(Lleida, Segrià)

Antic raval de la ciutat, al voltant de l’església parroquial de Sant Pau de Mercadal (esmentada ja el 1168), extramurs, davant el portal de Magdalena, a l’indret de l’actual estació de ferrocarril.

Barri mercader (el 1231 hi fou fundat un hostal per a mercaders tolosans), formava una plaça porticada on donaven alguns carrers; en un d’aquests hi havia el convent del Carme.

El 1429 es trobava gairebé despoblat.

Mercadal, monestir del

(Girona, Gironès)

Antiga abadia cistercenca femenina (Santa Maria del Mercadal o de Cadins), situada al raval del Mercadal de la ciutat.

S’hi traslladaren el 1492 les monges de Sant Feliu de Cadins, a redós de l’església de Santa Susanna (dita des d’aleshores de Santa Maria).

El 1771 construïren una nova església renaixentista, que fou arrasada el 1937.

La comunitat hi subsistí fins al 1936 (llevat del període 1808-14), i el 1944 s’aplegà de nou i s’establí a Salt.

Mercadal, el -Girona-

(Girona, Gironès)

Antic raval de la ciutat, situat a l’esquerra de l’Onyar, entre les actuals places del Mercat i de Sant Agustí (o de la Independència).

El tancava la muralla del Mercadal, que seguia el traçat de l’actual Granvia de Jaume I, que ordenà bastir Pere III de Catalunya-Aragó el 1368, però que no fou acabada fins al segle XVI.

Era un sector ocupat, principalment, per hortes (travessat des del segle XI per la séquia Monar, s’hi instal·laren els molins de la ciutat) i convents: Sant Francesc, monestir del Mercadal, de Sant Agustí (segle XVII), de Santa Clara (segle XVII), de les Bernades; el 1666, hom hi construí l’hospital de Santa Caterina, i a la fi del segle XVIII, l’hospici (actual Casa de Cultura), obra de Ventura Rodríguez.

Les desamortitzacions del segle XIX feren desaparèixer la majoria dels convents esmentats i permeteren la utilització dels terrenys alliberats per a vies públiques i la instal·lació de noves indústries (La Gerundense, 1842; Planas, Junoy i C, 1857; Grober, 1890), que utilitzaren l’aigua de la séquia Monar.

Les muralles foren enderrocades el 1895.

Meià -vila, Noguera-

(Vilanova de Meià, Noguera)

Antic poble i castell, que és l’origen de la vila.

Les ruïnes són a l’extrem est del puig de Meià (909 m alt), contrafort sud-oriental del Montsec, on hi ha el santuari del Puig de Meià, que domina la vila de Vilanova, on sembla que es traslladà la població després d’haver estat destruïda, probablement durant alguns fets bèl·lics.

El castell fou centre de la conca de Meià, funció que després exercí el priorat de Santa Maria de Meià.

Mèdol, el

(Tarragona, Tarragonès)

Antiga pedrera, prop de la costa, davant la punta de la Móra, a les terres del mas del Mèdol, a l’antic terme de Tamarit, explotada en època romana.

El clot té uns 100 m de llargària per 50 m d’amplària; al centre s’alça una agulla de pedra no excavada com a testimoniatge.

Situat en terrenys de l’autopista Barcelona-Tarragona, el 1989 fou condicionat per Autopistes Concessionària Espanyola SA i la Generalitat, per a la visita pública de la pedrera i l’entorn natural.

Matella

(Serra de Daró, Baix Empordà)

Monestir de donades (Santa Coloma de Matella) que seguien una regla de tipus benedictí, situat al nord de Sant Iscle d’Empordà.

L’església fou fundada, vers el 1163, pels benedictins de Sant Miquel de Fluvià -que hi exerciren sempre un cert domini-, i poc després s’hi establí la comunitat femenina, regida per una abadessa.

Vers el 1368 s’uní als petits cenobis de Sant Joan de l’Erm i de Santa Margarida de Vilanera, i aviat s’extingí.

L’església serví de pallissa durant segles al mas Cebrià.