(Orís, Osona, segle X – segle XI)
Llinatge de vicaris del castell d’Orís. Els primers que hom coneix són Unifred d’Orís (mort el 952) i Gausfred d’Orís (mort el 994), vicaris dels castell d’Orís.
A la mort de Pere d’Orís, el domini d’Orís fou infeudat, passà al bisbe de Vic i després als Queralt i als Montcada.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, segle XIII – Illes Balears, segle XIX)
Llinatge de ciutadans honrats i després cavallers mallorquins originaris, segons la tradició familiar, de la vila d’Olesa.
Té per genearca conegut Jaume d’Olesa.
(Òdena, Anoia, segle XI – Catalunya, segle XIII)
Llinatge senyorial.
Propietari del castell d’Òdena, al comtat de Manresa.
El primer membre que usà aquest cognom fou Guillem I d’Òdena.
(Catalunya, final segle XIII – mitjan segle XVII)
Facció nobiliària enfrentada als cadells. Bandositat política de caràcter aristocràtic que operà a Catalunya.
Pel que sembla, les bandositats tingueren origen en la pretensió dels Montcada de lliurar-se del vassallatge que devien als bisbes de Vic, pel senyoriu de Torelló i d’altres poblacions, i arribaren al punt àlgid en temps (1296-1300) de Guillema de Montcada, vídua de l’infant Pere, germà de Jaume II.
Els Montcada eren protegits, al començament, pel comte de Centelles, i el seu cap militar era Bernat de Cadell (d’ací el nom de cadells), i els prelats osonencs eren defensats per Gilabert de Neros (nyerros).
Jaume II intervingué amb energia en la parcialitat, i Guillema de Montcada acabà per associar-se (1300) a les restes del catarisme. En temps de Martí l’Humà rebrotaren les rivalitats, però fou al segle XVI i a la primera meitat del segle XVII quan assoliren més virulència.
Cèlebres bandolers d’aleshores, com Tallaferro, Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga, foren declaradament nyerros o favorables a aquesta facció.
(Pallars Jussà, segle XIII – segle XV)
Llinatge noble. Originari del castell homònim, que senyorejava (del qual prengué el nom), i que hom fa descendir, sense proves, de la casa comtal de Pallars.
Cal destacar, entre els seus membres, Acard de Mur.
(Vic, Osona, segle XVII – segle XIX)
(o Morató) Llinatge d’escultors i arquitectes.
Treballaren principalment a Vic i en altres indrets de la comarca d’Osona, a Igualada, a Solsona, etc.
El fundador de la dinastia fou Josep Moretó.
(Catalunya, segle XI – segle XIII)
Llinatge de magnats. Té per estirp Ot de Sesagudes (mort després 1035), fill de Vives i casat amb Geriberga, parenta de la família vescomtal de Barcelona.
Apareix documentat ja el 1018, i els seus dominis comprenien la baronia de Montseny (castell de les Agudes i de Miravalls) i les de Montpalau i de Palafolls.
Deixà com a hereu el seu fill Umbert de Sesagudes, dit també Umbert de Montseny.
Enclavament (1,12 km2), dins el terme de Taradell, al voltant de l’antic casal de Mont-rodon, casa forta de l’antic terme del castell de Taradell esmentada ja el 1076 i origen del llinatge Mont-rodon.
El casal esdevingué cap d’una petita quadra (1445) autònoma, sotmesa al veguer de Vic, que el 1840 fou annexada al municipi de Tona.
L’edifici, gòtic, fou bastit el 1445 sobre les restes d’un casal romànic.
(Rosselló, segle XI – segle XIV)
Llinatge feudal. Originari del castell de Montesquiu d’Albera (de Vilanova d’Albera o del Munt), al peu del puig de Sant Cristau, al cim del qual hi ha un castell, dit castell de Sant Cristau o d’Albera, i per aquesta raó els seus membres alguna vegada apareixen cognomenats de Santcristau.
El primer membre conegut és Bernat I de Sant Cristau, que s’havia casat amb Estefania, vídua del vescomte Udalgar I de Castellnou.
Llur fill fou Guillem I de Montesquiu (Vallespir, segle XI – segle XII) (o de Sant Cristau) Es casà amb Garsenda de Rosselló, germana del comte Guislabert II, i fou senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu (novament edificat pel seu pare vers el 1080) i de Sant Esteve del Monestir, en feu del comte de Rosselló. El seu fill i hereu fou:
Bernat II de Montesquiu (Rosselló, segle XII – després 1172) Senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu i Sant Esteve del Monestir. Es casà amb una filla de Ramon de Termes, amb la qual fou pare de:
Guillem II de Montesquiu (Rosselló, segle XII – després 1217) Senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu i de Sant Esteve del Monestir. A més dels dits castells, posseí Vilallonga dels Monts, Sant Martí d’Albera, Sant Joan d’Albera, el Voló, Nidoleres, Cànoes, Alenyà i Orla. Fou pare de Bernat IV de Montesquiu i de:
Guillem III de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – 1261) Succeí al seu germà. Havia heretat del seu pare del castell de Sant Esteve del Monestir. Es casà amb Blanca, i foren pares de:
Bernat V de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – 1291) Senyor del castell de Sant Esteve del Monestir. Prengué el partit del rei català contra els croats francesos. Només tingué un fill, il·legítim, Guillem de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – segle XIV), i deixà tots els seus béns al rei de Mallorca.
(Catalunya, segle XI – segle XVIII)
Llinatge de magnats. Un dels més importants del país tant pels seus membres com pels seus territoris.
D’origen llegendari, el primer que consta documentat (1002) amb aquest cognom fou Guillem de Muntanyola o de Vacarisses, que més tard s’anomenà Guillem I de Montcada.
Dades dels Països Catalans 