(Palma de Mallorca, segle XVII – Madrid, 1694)
Frare agustí. Fou catedràtic de grec a la universitat d’Alcalá i intèrpret oficial de Carles II.
Era home de molta cultura i coneixedor de moltes llengües orientals. Gaudí d’un fort prestigi.
(Ceret, Vallespir, 14 juny 1909 – 15 abril 1994)
Escriptor, lingüista i científic. Es doctorà en física a Montpeller (1939), i en lletres (1943) amb la tesi Linguistique historique du dialecte minorquin. Professor a Orà, Besiers, Montpeller i Perpinyà, dirigí l’Atlas linguistique des Pyrénées-Orientales (1966).
Ha publicat, a més de nombrosos articles, Preverbes et dictions catalans (1969), els llibres de poesia Cançó de juny (1951) i De porpra i d’or (1957), la peça teatral Teló de boca (1952) i les narracions Contes a Pipiu (1960).
(Perpinyà, 1960 – )
(GREC) Associació cultural fundada per difondre el català al Rosselló, d’acord amb la línia normativa de Pompeu Fabra i aprofitant les migrades lleis franceses referents a les llengües regionals.
Ha organitzat diades, commemoracions, festes culturals i la publicació de la revista cultural “Sant Joan i Barres”.
El 1968 hi hagué una escissió minoritària d’elements conservadors que fundaren l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans.
El 1969 inicià la Universitat Catalana d’Estiu a Prada (Conflent), conjuntament amb el Grup Cultural de Joventut Catalana.
(Prada, Conflent, 1973 – després 2008)
Associació científica. Creada per a l’estudi i divulgació de la sociolingüística catalana. El 1977 publicà el primer anuari, “Treballs de Sociolingüística Catalana”. Està adherit al Research Committee on Sociolinguistics de l’Associació Internacional de Sociologia.
L’any 2006 adoptà el nom d’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana (ASOLC), que el 2008 passà a dir-se Societat Catalana de Sociolingüística i després s’integrà a l’Institut d’Estudis Catalans.
(Illa, Rosselló, 8 febrer 1891 – 11 agost 1967)
Lingüista. Fou professor universitari a Grenoble (1923-26), Estrasburg (1926-31) i París (1931-63), i membre corresponent de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Deixà obres importants, com Phonétique historique du Roussillonnais (1924), Morphologie historique du Roussillonnais (1924), La diphtongaison en Catalan (1925), Études de phonétique générale (1927) i Traité de prononciation française (1956).
Veure> Ramon Deodat Caballero i d’Urbina (polígraf i jesuïta mallorquí, 1740-1829).
(França, 11 gener 1951)
Llei de la República Francesa, per afavorir l’estudi de les llengües i els dialectes locals.
Al Rosselló foren creats diversos cursos de català als liceus i als col·legis d’ensenyament secundari. Igualment a les universitats (en particular a la de Montpeller). Tanmateix, no ha donat cap aplicació a l’escola primària.
El 1966 fou millorada quant a l’ensenyament superior, i el 1970, quant al secundari.
(País Valencià, segle XIX – 1882)
Arabista. Pertanyia a la Companyia de Jesús.
Escriví un diccionari de veus aràbigues en el lèxic valencià, que restà inacabat a la seva mort.
(Ceuta, 1927 – ? )
Lingüista català. Es formà a Tolosa amb J. Séguy, i a Coimbra amb A. Lacerda.
S’orientà vers la dialectologia, especialment sobre aspectes fonètics (enquestes per a l’Atlas linguistique de la Gascogne, estudi dels dialectes fronterers entre llenguadocià, català i gascó).
Posteriorment s’ha especialitzat en la lingüística aplicada: Phonétique française à l’usage des hispanophones (sd).
(Catalunya Nord, 1943 – 1966)
(ALPO) Atlas lingüístic de llengua catalana de la Catalunya Nord, de les zones limítrofes i de les comarques frontereres llenguadocianes.
Dirigit per Enric Guiter, el qual, amb un equip, féu les enquestes entre el 1943 i el 1951 i publicà l’obra el 1966, que forma part del Nouvel Atlas Linguistique de la France par regions.
És el més dens dels atles lingüístics catalans (382 localitats), mentre que el qüestionari és dels més breus. L’obra presenta uns mapes introductoris geogràfics, històrics, de divisions territorials, etc.
Dades dels Països Catalans 