(Barcelona, 1838 – Madrid, 25 novembre 1902)
Jurista, polític i escriptor. Fill de Marian Pons i Tàrrech.
Col·laborà amb la junta revolucionària del 1868. Membre de la comissió de codis d’Ultramar i magistrat de l’Audiència de Madrid, fou també diputat a les corts.
Escriví en nombrosos periòdics de Madrid i de Barcelona, ciutat on dirigí el setmanari “La Bomba”. És també autor de les obres de teatre: L’arrencaqueixals, Un barret de pega i Les dues Tereses.
(Tarragona, 1518 – 23 juny 1578)
(o d’Icart) Jurista i historiador. Descendent d’il·lustre família, el seu pare, Joan Ponç, era governador de Nàpols en temps de Carles I. Estudià dret a Nàpols i a Roma i l’any 1545 tornà a Tarragona i es dedicà a l’exercici de l’advocacia. Bon coneixedor del llatí, es dedicà als estudis d’epigrafia, numismàtica i paleografia.
Va escriure Llibre de tots los epigrammas que se són trobats de temps dels romans, que es conserva en un volum manuscrit a la biblioteca dels carmelites descalços de Barcelona fins al 1835, Catálogo dels archebisbes que sont estats de la Metropolitana Iglésia i antiquísima ciutat de Tarragona y de las cosas notables de cada cual de aquells (1582), i Libro de las grandezas y cosas memorables de la Metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona, obra escrita en català que ell mateix traduí al castellà (1572); fou reimpresa a Lleida l’any 1883 per Josep Pleyan i de Porta.
(Barcelona, vers 990 – vers 1046)
Jurista i conseller comtal. Començà a actuar com a jutge cap a l’any 1011.
Fou preceptor de Berenguer Ramon I el Corbat, fill del llavors comte de Barcelona, Ramon Borrell, el testament del qual autoritzà el 1032.
Sembla que deixà d’actuar com a jutge el 1035, any que col·laborà amb la comtessa Ermessenda de Carcassona en la tasca del govern dels comtats, durant la minoritat de Ramon Berenguer I.
(Barcelona, 9 desembre 1846 – 21 octubre 1923)
Jurista. Germà de Manuel. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona durant quaranta anys i degà de la facultat de dret.
Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. Col·laborà a “La Publicitat” i a “La Dinastía”.
És autor de diversos treballs i discursos sobre temes jurídics, així com d’un de caràcter polític titulat La revolución del socialismo contemporáneo, pronunciat en obrir el curs 1902-03.
(Barcelona, 1867 – 8 juliol 1934)
Jurista i polític. Germà d’Enric. Llicenciat en dret, fou del grup promotor que, entorn de Prat de la Riba, fundà la “Revista Jurídica de Cataluña”, on escriví estudis especialitzats de dret català.
Fou un dels promotors i president de l’Acció Social Popular de Gabriel Palau. És pronuncià contra els sindicats mixts de patrons i obrers i defensava les unions professionals per oficis.
Com a catòlic independent, fou elegit regidor de Barcelona (1903) i diputat a corts per Girona (1920 i 1923).
Entre altres obres, publicà La ley del progreso (1895), Por los sindicatos obreros (1911), Sindicats i Unions professionals (1912), etc.
(Morella, Ports, 19 setembre 1943 – )
Jurista. Doctor en dret (1976).
Des del 1971, fou professor de ciència política a la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1980 fou nomenat lletrat del Parlament català.
Especialista en l’estudi de les institucions de la Catalunya autònoma, ha publicat, entre altres treballs, La Generalitat de Catalunya I. Els governs (1976), L’estructura del Parlament de Catalunya i les seves funcions polítiques (1976) i Sociologia dels polítics de la Generalitat (1977).
(Barcelona, 1763 – 1830)
Jurista i erudit. Era fill de Josep Galceran de Pinós i de Pinós i germà de Josep Esteve Galceran. Es doctorà a Cervera en ambdós drets i fou magistrat a Madrid.
Afeccionat a l’arqueologia i la numismàtica, sol·licità i obtingué l’ingrés (1790) a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1795 fou llegit el seu discurs d’ingrés: Situación exacta de los ilercavones en Cataluña (publicat al volum segon de les Memorias de l’Acadèmia, el 1868).
El 1801 fou destinat a Lleida, on féu recerques sobre les seques catalanes; més tard passà a Barcelona, on fou ministre del rei en la sala del crim de l’audiència.
Fou col·laborador de Torres i Amat en el recull de dades per al seu diccionari.
(San Nicolás de los Arroyos, Argentina, 12 juliol 1889 – Barcelona, 1984)
Jurista i advocat. Fill de Francesc Pi i Sunyer i nét de Francesc Sunyer i Capdevila. Es llicencià en dret a Barcelona i es doctorà a Madrid.
Membre fundador d’Acció Catalana. Fou secretari de l’ajuntament de Barcelona durant la Segona República i durant la guerra civil ajudà alguns amics seus perseguits de la zona republicana facilitant-los passaports. Anà a París el 1937 i tornà el 1940.
Depurat, fou separat del seu càrrec a l’ajuntament. Guanyà la càtedra de dret administratiu (1940); com a catedràtic gaudí d’una gran popularitat per la seva bonhomia, humor i anecdotari subtil.
Personatge de món, esdevingué una figura familiar en reunions socioculturals. Fou degà del col·legi d’advocats i de la facultat de dret.
Especialitzat en dret administratiu, col·laborà en diverses revistes i diaris: “Revista Jurídica de Catalunya”, “Estudis Municipals”, “Catalunya Municipal”, “Catalunya Exprés”, etc.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult. Fou partidari de Carles d’Àustria.
El 1711 fou nomenat jutge de la Règia Cúria. Dos anys després decidí restar a Barcelona durant el setge borbònic.
A la batalla de l’11 de setembre recorregué diversos punts amb el secretari Verneda. Veié ferits Villarroel i Casanova.
Fugí de Barcelona, per mar, el dia 12, poc abans que hi entressin els borbònics en virtut de la capitulació.
Els seus béns foren confiscats.
(Barcelona, 29 gener 1817 – Madrid, 28 desembre 1864)
Jurisconsult, polític i escriptor. Estudià dret a Cervera i a Sevilla.
Fou catedràtic d’ampliació de dret civil, comercial i criminal a Barcelona, i de filosofia del dret a Madrid. Gaudí d’un elevadíssim prestigi professional.
Col·laborà a la premsa barcelonesa amb articles i composicions literàries (“El Guardia Nacional”, “La Corona”) i una obra seva fou inclosa al volum Los trobadors nous (1859); presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1860.
Milità al partit moderat i, després, a la Unió Liberal; fou alcalde de Barcelona (1856), diputat a corts (1860-64), vice-president del congrés i ministre d’ultramar (1864), d’on dimití per motius de salut.
Fou secretari primer de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1840) i membre de la de Bones Lletres, on ingressà el 1852.
Col·laborà a l’edició de les Siete partidas. És autor de diversos escrits crítics, polítics i jurídics, entre els quals destaca El derecho civil ante las nuevas escuelas político-sociales.
Fou el pare de Joan Josep i de Ricard Permanyer i Ayats.
Dades dels Països Catalans 