(Morella, Ports, 19 setembre 1943 – )
Jurista. Doctor en dret (1976).
Des del 1971, fou professor de ciència política a la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1980 fou nomenat lletrat del Parlament català.
Especialista en l’estudi de les institucions de la Catalunya autònoma, ha publicat, entre altres treballs, La Generalitat de Catalunya I. Els governs (1976), L’estructura del Parlament de Catalunya i les seves funcions polítiques (1976) i Sociologia dels polítics de la Generalitat (1977).
(Barcelona, 1763 – 1830)
Jurista i erudit. Era fill de Josep Galceran de Pinós i de Pinós i germà de Josep Esteve Galceran. Es doctorà a Cervera en ambdós drets i fou magistrat a Madrid.
Afeccionat a l’arqueologia i la numismàtica, sol·licità i obtingué l’ingrés (1790) a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1795 fou llegit el seu discurs d’ingrés: Situación exacta de los ilercavones en Cataluña (publicat al volum segon de les Memorias de l’Acadèmia, el 1868).
El 1801 fou destinat a Lleida, on féu recerques sobre les seques catalanes; més tard passà a Barcelona, on fou ministre del rei en la sala del crim de l’audiència.
Fou col·laborador de Torres i Amat en el recull de dades per al seu diccionari.
(San Nicolás de los Arroyos, Argentina, 12 juliol 1889 – Barcelona, 1984)
Jurista i advocat. Fill de Francesc Pi i Sunyer i nét de Francesc Sunyer i Capdevila. Es llicencià en dret a Barcelona i es doctorà a Madrid.
Membre fundador d’Acció Catalana. Fou secretari de l’ajuntament de Barcelona durant la Segona República i durant la guerra civil ajudà alguns amics seus perseguits de la zona republicana facilitant-los passaports. Anà a París el 1937 i tornà el 1940.
Depurat, fou separat del seu càrrec a l’ajuntament. Guanyà la càtedra de dret administratiu (1940); com a catedràtic gaudí d’una gran popularitat per la seva bonhomia, humor i anecdotari subtil.
Personatge de món, esdevingué una figura familiar en reunions socioculturals. Fou degà del col·legi d’advocats i de la facultat de dret.
Especialitzat en dret administratiu, col·laborà en diverses revistes i diaris: “Revista Jurídica de Catalunya”, “Estudis Municipals”, “Catalunya Municipal”, “Catalunya Exprés”, etc.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult. Fou partidari de Carles d’Àustria.
El 1711 fou nomenat jutge de la Règia Cúria. Dos anys després decidí restar a Barcelona durant el setge borbònic.
A la batalla de l’11 de setembre recorregué diversos punts amb el secretari Verneda. Veié ferits Villarroel i Casanova.
Fugí de Barcelona, per mar, el dia 12, poc abans que hi entressin els borbònics en virtut de la capitulació.
Els seus béns foren confiscats.
(Barcelona, 29 gener 1817 – Madrid, 28 desembre 1864)
Jurisconsult, polític i escriptor. Estudià dret a Cervera i a Sevilla.
Fou catedràtic d’ampliació de dret civil, comercial i criminal a Barcelona, i de filosofia del dret a Madrid. Gaudí d’un elevadíssim prestigi professional.
Col·laborà a la premsa barcelonesa amb articles i composicions literàries (“El Guardia Nacional”, “La Corona”) i una obra seva fou inclosa al volum Los trobadors nous (1859); presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1860.
Milità al partit moderat i, després, a la Unió Liberal; fou alcalde de Barcelona (1856), diputat a corts (1860-64), vice-president del congrés i ministre d’ultramar (1864), d’on dimití per motius de salut.
Fou secretari primer de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1840) i membre de la de Bones Lletres, on ingressà el 1852.
Col·laborà a l’edició de les Siete partidas. És autor de diversos escrits crítics, polítics i jurídics, entre els quals destaca El derecho civil ante las nuevas escuelas político-sociales.
Fou el pare de Joan Josep i de Ricard Permanyer i Ayats.
(Barcelona, 4 març 1848 – 12 abril 1919)
Notari, polític i jurista. Fill de Francesc Permanyer i Tuyets i germà de Ricard. Catedràtic del dret espanyol a la Universitat de Barcelona i gran especialista en dret català.
Diputat a Corts, fou dirigent de la Unió Catalanista, ponent a les Bases de Manresa sobre el poder central de l’estat. Actuà de president de l’assemblea que la Unió celebrà a Reus (1893). Després s’afilià a la Lliga Regionalista. Presidí els Jocs Florals de 1901.
Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona durant més de vint anys, on féu enriquir la biblioteca. Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1897-98) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.
Havia col·laborat a “La Renaixença”. Autor de diversos escrits jurídics, entre ells un Projecte a l’apèndix del codi civil, en el qual es reflecteix el seu profund coneixement del dret català.
(Barcelona, 8 maig 1912 – 22 octubre 2010)
Jurista i criminalista. Es doctorà en dret a Madrid i es llicencià a la Scuola di Diritto Penale de Roma.
Fou titular de la primera càtedra de dret penal de la facultat de dret, a la Universitat de Barcelona, on dirigí també l’Institut de Criminologia.
Autor de La minoría penal (1940), La legislación española sobre tribunales de menores, El código penal del Brasil, Psiquiatría y derecho penal, entre altres obres.
El 1997 rebé la Creu de Sant Jordi i fou president d’honor de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
(Mallen, Aragó, segle XIV – Roma, Itàlia, 12 novembre 1404)
Teòleg, jurista i cardenal.
Era canonge i degà de l’església de Tarassona quan fou elegit bisbe de Vic (1387). Assistí com a ambaixador del rei catalano-aragonès a la coronació del rei de Navarra.
El seu pas per Vic fou molt accidentat a causa del cisma d’Avinyó, i els canonges instaren el papa Benet XIII perquè fos tret de Vic.
El papa el nomenà bisbe de Tarassona el 1392; el 1397 el nomenà cardenal i li encarregà moltes missions diplomàtiques.
(Barcelona, 1921 – 1980)
Jurista. Pertanyent a la carrera judicial, fou molts anys jutge encarregat del Registre Civil de Barcelona, que organitzà per tal que funcionés amb la màxima eficàcia.
Especialista en dret de nacionalitat i de família, lluità per la reforma d’aquest darrer; participà molt activament en tots els moviments democratitzadors del poder judicial durant la dictadura franquista.
Publicà Derecho del Registro Civil (1962), Derecho de nacionalidad i, en col·laboració, Derecho de arrendamientos urbanos.
(Barcelona, segle XIV – 1443)
Jurista. Llicenciat en decrets, fou un dels dos advocats de la ciutat de Barcelona des de vers el 1416 fins a la mort.
Durant l’interregne fou un dels síndics de Barcelona al Parlament català, on representà un paper important.
El 1410 fou un dels missatgers barcelonins encarregats de convèncer el comte Jaume d’Urgell que no es valgués del seu càrrec de governador general del regne i que acomiadés les seves tropes, cosa que determinà a la llarga el fracàs del comte.
Proposat com a compromissari a Casp per la vint-i-quatrena del Parlament català (1412), no arribà a ésser nomenat, ja que els aragonesos imposaren llur llista. De tota manera, acudí a Casp per tal de presentar-hi algunes al·legacions.
Fou un dels síndics de la ciutat de Barcelona a les corts de Montblanc (1414), Barcelona (1416), Sant Cugat (1419), Tortosa (1426), Montsó (1435) i Barcelona (1436), i portà a terme nombroses ambaixades de la ciutat prop del rei i de la reina.
És l’autor, amb Jaume Callís, de la redacció definitiva dels Usatges, així com d’altres obres jurídiques.
