(Valls, Alt Camp, 1724 – Barcelona, 1784)
(o Segarra) Escriptor i doctor en dret. Fill d’un ciutadà honrat de Barcelona i després cavaller, Joan Francesc de Sagarra i Gassol.
Doctorat en lleis a Cervera, el 1759 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Deixà inèdit un interessant poema català en octaves.
Fou avi de Ferran de Sagarra i de Llinàs.
(Catalunya, segle XIII)
Jurisconsult. Estudià a Bolonya. Tornat a Catalunya, hi gaudí de gran prestigi.
El 1228 fou nomenat defensor de la comtessa Aurembiaix d’Urgell, desposseïda pels Cabrera. Fracassades les gestions amicals, el mateix Sasala influí sobre Jaume I per moure’l a la intervenció armada a favor d’Aurembiaix.
Els seus honoraris per aquest cas resultaren fabulosos, i per cobrir-los, Aurembiaix li féu concessió vitalícia de l’anomenat dret de caldera de Lleida, taxa dels comtes urgellencs sobre les calderes de tintoreria d’aquella ciutat. L’impost, que pujava aleshores a 200 sous, ascendia anys després a 7.000, i encara en valgué posteriorment més de 14.000.
Defensà el mercader Arnau de Solsona en el plet del Sant Drap de Lleida.
(Barcelona, 31 març 1795 – 22 abril 1846)
Jurista. Fill de Francesc Santponç i Roca. Estudià a Barcelona i a Osca.
Fou membre de la Societat Filosòfica de Barcelona i el 1821 publicà la revista “Periódico Universal de Ciencias, Literatura y Artes”, d’una gran qualitat, però de curta durada. El 1822 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i fou catedràtic de l’efímera universitat (1822-23) retornada a Barcelona pel govern constitucional. Des del 1833 fou oficial de l’ajuntament de Barcelona i poc després n’esdevingué secretari.
Juntament amb B.C. Aribau fundà una editorial que publicà obres de Walter Scott i de tema jurídic. El 1836 fou nomenat catedràtic de l’estudi general de Barcelona i l’any següent ho fou de la universitat restaurada (dret de l’estat espanyol). S’oposà als progressistes i fou destituït (1840), però recuperà la càtedra el 1844.
Col·laborà en l’edició monumental de Las siete partidas (1843), amb notes que foren altament valorades pels seus contemporanis.
Fou germà seu Francesc Santponç i Barba (Barcelona, vers 1790 – segle XIX) Advocat. Publicà Nuevo manual de la práctica forense de Cataluña y de Castilla (1831).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Jurisconsult. Canonge de Barcelona, ardiaca d’Empúries.
La generalitat li donà a revisar, juntament amb Pere Basset, la compilació dels texts legals del Principat de Catalunya, acabada el 1418 per Jaume Callís, Bonanat de Pere i ell. L’obra no fou editada fins el 1495.
Mestre de Tomàs Mieres, aquest li sotmeté a censura el seu Apparatus.
(Tarragona, 1850 – el Vendrell, Baix Penedès, 1917)
Jurista i escriptor. Es doctorà en dret i fou notari al Vendrell, on més tard fou també jutge municipal.
Publicà diverses obres de tema jurídic, com Jurisprudencia catalana. La rabassa morta y el desahucio aplicada a la misma (1878), Las capitulaciones matrimoniales… (1880), El contrato de aparcería sobre plantaciones de viñas… (1894), La responsabilidad notarial (1899), Derecho consuetudinario… de las provincias de Tarragona y Barcelona (1901), Estudios notariales (1907) i una Guía del vinicultor y del comerciante (1886).
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult. Germà de Lluís i de Francesc de Sanç i de Miquel. Excel·lí en l’activitat jurídica en temps de l’arxiduc Carles d’Àustria.
Fou procurador de pobres a la Sala del criminal de l’Audiència de Barcelona (1706) i doctor de la Règia Cùria (1708). El 1710 s’encarregà de la preparació de milícies populars.
Un any després fou senador a la Règia Cùria, càrrec que exercí en 1713-14, durant la defensa de Barcelona contra Felip V.
Quan aquesta va caure li foren confiscats els béns.
(Arenys de Munt, Maresme, 1734 – 1801)
(o Marià) Jurista. Germà de Francesc.
Membre del reial consell, havia entrat a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1758 i hi llegí diverses composicions catalanes (1791, 1793, 1797).
Fou el pare de Joan, Josep Antoni i Ramon de Sanç i de Barutell.
(Barcelona, segle XVII – 5 agost 1714)
Jurista. Era assessor jurídic del governador de Catalunya.
El rei arxiduc Carles III el confirmà en el càrrec (1706) i li concedí el privilegi de cavaller (1706). Més tard fou magistrat de l’audiència i membre del consell reial.
El 1713 formà part de l’expedició militar del general Nebot i d’A.F. de Berenguer. Tornà a Barcelona, on lluità en el setge de la ciutat.
Morí en un atac al baluard de Santa Eulàlia.
(Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà, 1865 – Girona, 1940)
Jurista i científic. Notari de Girona, el 1930 en presidí la diputació provincial.
A l’assemblea de la Unió Catalanista celebrada el 1893 a Reus, propugnà la creació d’una comissió codificadora del dret català. Soci de mèrit de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, va escriure a la premsa de Girona i Barcelona.
Obres principals: Situación del derecho catalán ante el Código Civil, Naturalesa jurídica de la llegítima segons el dret de Catalunya, Institución de los fideicomisos y sus efectos en Cataluña, La cuestión catalana y el Estatuto de Cataluña, etc.
Com a científic treballà en l’aprofitament industrial de l’anhídrid carbònic de les fonts.
(Barcelona, 3 setembre 1864 – 26 març 1939)
Jurista i militar. Fill de Lluís Sagnier i Nadal i germà d’Enric.
Es doctorà en dret (1893) i ingressà en el cos jurídic militar, en el qual arribà al grau d’auditor general (1923), càrrec que exercí a Valladolid, Burgos i Barcelona.
Fou diputat a corts per Arenys de Mar (1903-06 i 1910-17), alcalde de Barcelona (1913-14) i director de penals.
Dades dels Països Catalans 