(Catalunya, segle IX – segle XII)
Antic pagus del comtat de Pallars, esmentat ja el segle IX, format per la vall de Bellera.
El seu centre era el monestir de Sant Genís de Bellera. Esdevingué el nucli de la baronia de Bellera.
(Noguera)
Nom del sector meridional del comtat d’Urgell, des de mitjan segle XI, en esdevenir la ciutat de Balaguer tributària del comte Ermengol IV d’Urgell (1076).
(Catalunya)
Antic pagus del comtat d’Osona. Origen del comtat de Manresa, que corresponia aproximadament a l’actual comarca del Bages.
(Catalunya, segle VIII – segle IX)
Antic comtat de la Marca Hispànica. Creat per Ludovic Pius amb els territoris conquerits de Vic, Cardona i Casserres.
Guifré I el Pelós (segle IX) el repoblà i integrà als comtats de Barcelona.
Terçó (o sesterçó). Format per la divisió de l’antic terçó de Garòs i que comprenia la vila d’Arties i els llocs de Laspan i de Garòs. Correspon a l’antic terme d’Arties.
(Catalunya, 1135 – segle XV)
Jurisdicció feudal de l’antic comtat de Pallars, que comprenia, a l’origen, la vall de Siarb -avui, de Soriguera-. Els vescomtes de Pallars, després d’un breu temps d’anomenar-se vescomtes de Siarb, adoptaren el nom definitiu de Vilamur el 1135, però no signaren com a vescomtes fins el 1149. El primer a fer-ho fou Pere (II) de Vilamur (vescomtat de Pallars).
Al segle XII actuaven a les altes valls dels Pirineus frontereres amb l’Urgell, i signaren pactes dels bisbes d’Urgell i dels vescomtes de Castellbò.
Al segle XIII foren convocats a corts, tingueren accés a l’episcopat i establiren un doble matrimoni amb la casa comtal pallaresa (1250), acordat entre el vescomte Pere (IV) de Vilamur i el comte Roger I; com a garantia el comte lliurà els castells de Montcortès, Peramea, Estac, Enviny, Castellgermà i Espluga de Serra (1254) i els llocs de Santa Engràcia, Salàs, Riverd, Puiforniu, Llavorsí, Torre de Ribera, Escaló i Segura (al camí del port de la Bonaigua); el vescomte lliurà els castells de Naens, Cadolla, Castellnou i les Escaldes, i amb el consentiment dels seus vengué el castell de Sarroca al monestir de Gerri (1213).
Sense possibilitats d’expansió, s’abocaren a la Ribagorça i Aragó: el vescomte Pere (V) de Vilamur manà de restituir el mal que havia fet als homes de la Clamosa, Graus, Montsó, Cofita, Estadella, Alaó, Lasquarri, Xalamera, Siscar i Sant Pere de Molins. Tingué poc relleu al comtat d’origen, davant l’influx creixent dels Cardona, estretament lligats a la casa comtal.
Es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II, amb els comtes de Foix, Pallars i Urgell; assetjat a Balaguer (1280) i empresonat, hagué de lliurar al rei els castells de Naens, Sant Just, Cadolla, Casterner, Betesa, Tornafort, Vilamur, Montenartró, Embonui, Santa Creu, Burg i Rubió (1282). Vengué els castells de Tendrui i Claret al bisbe d’Urgell (1287) i fou nomenat pel rei Pere II veguer de Pallars i Ribagorça i sobrejunter de Sobrarb i les valls (1298). El rei Pere II eximí els homes de Vilafranca del Penedès d’anar a la guerra contra el vescomte de Vilamur (1336).
Pere (VII) de Vilamur, donzell, recuperà les viles de Juneda (1338) i la Pobla de Segur (1355), i participà en les campanyes del Rosselló (1343-44), Sardenya (1353) i contra l’infant Ferran i Castella (1352). Per tot això el rei li concedí la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Pui de Segur (1358).
El vescomte Pere (IX) de Vilamur (dit també Pericó), menor de vint anys, amb la seva mare Sibil·la, senyora de les valls de Vilamur i Montenartró (1380), marcà el límit d’aquestes amb l’honor de Bellera; el rei concedí a Sibil·la la fadiga de Basturs, que Pere (IX) tenia en feu, amb el mer i mixt imperi (1380). Pere (IX) devia morir tot seguit, car Ramon d’Anglesola, baró de Bellpuig, ja era vescomte de Vilamur el 1381 (vescomte Ramon (II) de Vilamur), i en morir (1386), el seu nebot, el comte Hug (II) de Cardona, heretà el vescomtat de Vilamur, que restà vinculat als Cardona.
(Catalunya, segle XII – )
Jurisdicció senyorial que pertangué -ja al segle XII- als Vilademuls, dels quals passà als vescomtes de Rocabertí, després d’una curta possessió -sembla- dels comtes d’Empúries.
Al segle XVII comprenia, a més de Vilademuls, Terradelles, Sant Marçal, Vilamarí, Galliners, Vilademí, Parets, Santa Llogaia del Terri i Orfes.
(Baix Empordà, segle XV – segle XVI)
Jurisdicció senyorial, centrada al castell de Verges i que comprenia també Bellcaire i la Tallada d’Empordà, que pertangué des del 1418 als vescomtes de Rocabertí i a una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori.
Passà als Cardona, i el 1587 fou incorporada a la corona.
(Catalunya)
Distribució del territori. Denominació que s’aplicava, abans de 1716, a les divisions territorials de Catalunya.
Qualsevol de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte de 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
(Vallmoll, Alt Camp, segle XV – )
Jurisdicció senyorial comprada el segle XV per Gregori de Burguès i Safortesa. Centrada al castell de Vallmoll i que comprenia també Bràfim i Nulles.
Pertangué als Burgués, i passà per enllaç (1441) als Mataplana, però retornà als Burgués (vers el 1502), dels quals passà per matrimoni (1556) als Pacs, barons de Bunyolí, als Boixadors (1576), comtes de Savallà, i als Dameto (1801), marquesos de Bellpuig.
Dades dels Països Catalans 