(València, 1861 – 9 novembre 1923)
Organista i compositor. Fou nomenat mestre de la capella de la seu de Tortosa (1886) i de la de Toledo (1892). S’ordenà jesuïta el 1896.
Entre les seves obres cal esmentar la missa Lux et origo i una Salve.
(Palma de Mallorca, 1712 – Paraguai ?, 1758)
Missioner jesuïta. Missioner a les reduccions del Paraguai, on visqué des de l’any 1733.
Exercí el seu ministeri entre els lules i tobes, les llengües dels quals arribà a dominar.
(Sineu, Mallorca, 8 desembre 1803 – Madrid, 17 juliol 1834)
Arabista i jesuïta (1817). Traslladat a Madrid, fou professor d’àrab al Colegio Imperial des del 1824 i hi tingué cura de la biblioteca (1830).
Destacà com a arabista (fou deixeble seu, entre d’altres, Pascual Gayangos) i a Mallorca desxifrà inscripcions d’Alfàbia, traduí part del Llibre de repartiment, i féu interpretacions de monedes àrabs, reproduïdes per erudits.
Autor de les Observaciones sobre varias antigüedades árabes en España, que restà inèdit.
(València, segle XVII)
Metge. Jesuïta. Escriví una memòria sobre la pesta esdevinguda a València el 1647 i el 1648, interessant per la crítica que hi fa d’una altra memòria publicada pel dominicà Francesc Gavaldà sobre la mateixa epidèmia.
(Palma de Mallorca, 26 novembre 1697 – Ravenna, Itàlia, 24 febrer 1777)
Missioner jesuïta. Home de govern de la província de Paraguai, on ocupà els càrrecs de rector del col·legi teològic de Córdoba i de provincial.
Com a missioner obrí nous centres d’evangelització entre els pobles hale, abipon i mocovi, en terres del Chaco.
Arran de l’extradició de la Companyia de Jesús (1767) marxà a Ravenna, on morí.
(Planes de la Baronia, Comtat, 15 febrer 1740 – Roma, Itàlia, 12 gener 1817)
Eclesiàstic i erudit. Jesuïta (1754), hagué de fugir a Itàlia quan Carles III de Borbó decretà que el seu orde fos expulsat d’Espanya.
Dedicat a l’estudi de la filosofia, a la crítica literària i a la història de la música, escriví la major part de les seves obres a l’exili, on reformà la Universitat de Pavia. S’interessà més per l’obra de Galileu que no pas per la de Copèrnic. A Màntua va escriure Saggio della filosofia di Galileo (1776).
Anys més tard s’imprimien a Madrid les Cartas familiares, on s’expliquen els viatges realitzats per Itàlia tot cercant material per a l’obra més important: Dell’origine, progressi e stato d’agni letteratura, obra en set volums (1789-99).
Fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències de Màntua.
(Manacor, Mallorca, 1864 – Palma de Mallorca, 1945)
Historiador i arqueòleg. Germà d’Antoni Maria Alcover, ingressà a la Companyia de Jesús. Aixecà els plànols de l’església de Capdepera, d’estil bizantí.
Escriví El Conquistador y la isla de Mallorca (1929), El Islam en Mallorca (1934), i El hombre primitivo en Mallorca (1941-42); en aquest darrer llibre presentà per primera vegada l’existència de gravats incisos en una quinzena de coves prehistòriques mallorquines.
Desplegà una gran activitat com a conferenciant.
(la Llosa de Ranes, Costera, 24 maig 1849 – Oriola, Baix Segura, 27 setembre 1915)
Jesuïta. Professor de retòrica i de literatura clàssica a Veruela (Saragossa).
Col·laborà a Monumenta Historia Societatis Iesu, on preparà els volums I-II de Monumenta Borgiana (Madrid, 1894-1904) i el volum VI del Chronicon Polanci (Madrid 1897-98).
(València, 1688 – Madrid, 1738)
Teòleg jesuïta. Professor de gramàtica al col·legi d’Oriola i de filosofia al de Gandia i al de València.
Escriví entre altres obres de tema eucarístic una Allegatio Theologica Physico-Polemica pro unione Eucharistica (1732), tractat que meresqué l’aprovació de Gregori Maians.
(Jaca, Aragó, 1619 – València, 1693)
Historiador i teòleg jesuïta. Professor de teologia a Salamanca. Escriví alguns tractats teològics i estudis històrics.
Són notables una història de Sant Joan de la Penya i, sobretot Los reyes de Aragón en anales históricos (1682-84), síntesi d’història d’Aragó fins a Ferran II el Catòlic, obres encara útils.
Dades dels Països Catalans 