(l’Alguer, 1742 – Càller, Sardenya, 1816)
Jesuïta. Ensenyà filosofia i literatura als col·legis de Càller i l’Alguer. Suprimida la Companyia el 1713, fou nomenat professor d’eloqüència a la universitat de Càller.
A més de composicions en llatí i italià, el 1778 dedicà al nou arquebisbe d’Oristany un sonet en català, i el 1780 n’escriví un altre sobre el tema Maier dolorosa.
(Illes Balears, segle XV – Roma, Itàlia, segle XV)
Teòleg mercedari. Fou catedràtic de teologia a Lió i a la Universitat de Barcelona. Ocupà el càrrec de vicari general de l’orde, residint a Roma.
(l’Alguer, Sardenya, 10 setembre 1758 – Torí, Itàlia, 1829)
Jurisconsult. Fill de Bartomeu Simon i germà de Mateu Lluís i de Joan Francesc. Estudià a Sàsser i Càller. Incorporat al consell suprem de Sardenya (1780). Reedità llibres clàssics, esdevinguts rars, sobre Sardenya.
Membre i secretari del braç militar a les corts de Càller (1793), fou designat per a representar els diputats sards prop de la cort de Torí, on fixà la seva residència.
Hom coneix, almenys, un sonet seu en català, dedicat al bisbe Melano.
(Castalla, Alcoià, 7 novembre 1715 – Bolonya, Itàlia, 1 febrer 1784)
Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús (1730) i fou catedràtic de teologia al col·legi de l’orde, a Gandia. Expulsats els jesuïtes (1767), residí successivament a Sardenya, Roma, Ferrara i Bolonya.
Publicà obres en llatí i castellà, com Mercurio sacro y poético, De foedere eloquentiae et sapientiae sacrae et profanae (1744), De sacra criticae… (1746), De prima academiae Valentinae gloria (1747), Viaje del Parnaso (1748), Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebra el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonización de san Vicente Ferrer, apóstol de Europa (1762).
Tingué relació amb el grup humanista de Gregori Maians i fou cronista de València. A Itàlia gaudí d’una certa fama per les seves polèmiques contra Girolamo Tiraboschi i Clementino Vanneti, en defensa dels poetes hispano-llatins (Marcial, Sèneca, Lucà).
(Roma, Itàlia, 1422 – Castel Gandolfo, Itàlia, 18 setembre 1498)
Cardenal i bisbe de Mallorca (1492-93). Essent un dels candidats a la tiara el 1492, pactà amb Roderic de Borja, el qual li atorgà el ric bisbat de Mallorca.
Alexandre VI el considerà filo-napolità el 1493; li llevà la dignitat cardenalícia però poc després la hi restituí. L’any següent, en canvi, Savelli es decantà a favor de Carles VIII de França.
Eren besnéts de Pere Joan de Safortesa-Tagamanent.
Francesc de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – Itàlia ?, 1693) Noble. Al quedar vidu de la princesa de Sancí, fou bisbe de Siracusa.
Mateu de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – 1671) Cavaller de Montesa. Jurat en cap de Mallorca i darrer mascle de la línia.
Pere de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – Itàlia ?, 1694) Cavaller de Sant Joan. Fou governador de Calàbria.
(València, 1 febrer 1777 – Gènova, Itàlia, 13 febrer 1842)
Polític. Germà de Miquel. El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia. Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia (1823) per Ferran VII de Borbó.
El 1832 fou president del consell de ministres, participà en l’intent de desposseir Isabel II de Borbó de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei.
(València, 1798 – Roma, Itàlia, 6 març 1853)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles.
Premiat el 1823, anà, pensionat, a Roma (1825), on pintà dues teles de grans dimensions: La mort de Sòcrates, anticipació molt directa del que després fou anomenat pintura d’història, i Judes rebent el pagament de la seva infame venda, que regalà a Ferran VII de Borbó i que li valgué, per voluntat del rei, de prosseguir l’estada a Roma.
Altres obres dignes de destacar són Judit i L’Assumpció de la Mare de Déu (ambdués al Museu de Belles Arts de València).
(Xàtiva, Costera, segle XV – Roma ?, Itàlia, 1465)
Religiós dominicà. Fou lector de la seu de Tortosa. Destacat promotor de la reforma del seu orde, el 1440 fou vicari del mestre general per a tots els convents reformats. Fou també provincial (1441-50).
El 1455 es traslladà a Roma i fou nomenat mestre del Sacre Palau per Nicolau V.
Escriví, entre altres obres, Epistola per modum tractatus ad Alphonsum, Aragoniae regem, de conceptione Beatae Virginis.
(l’Alcora, Alcalatén, 14 febrer 1653 – Palerm, Itàlia, 11 juny 1729)
Religiós. Ingressà al convent dels mínims de València. Fou general del seu orde. Felip V de Borbó el nomenà bisbe de Palerm i primat del regne de Sicília (1704).
L’any 1726 es distingí per la seva abnegada actuació durant el terratrèmol de Palerm.
És autor dels escrits Epistola pastoralis i Papeles sobre las ocurrencias de su gobierno.
Dades dels Països Catalans 