(Catalunya, segle XIII – 1978)

Institució catalana consistent en la mobilització general dels veïns d’un lloc per perseguir els delinqüents que haguessin atemptat contra la pau pública.

El seu origen es remunta a l’edat mitjana, i segueix l’esquema germànic de l’obligació que té tot ciutadà de contribuir al manteniment de la pau pública del propi indret o país.

Aquesta organització sembla datar del regnat de Jaume I, el qual institucionalitzà el sometent en els seus trets fonamentals per mitjà d’ordenances, complementades més tard per disposicions posteriors.

La crida a sometent era una facultat reial exercida per l’autoritat que ostentava la representació del monarca; es podia exercitar contra tota persona de qualsevol classe, estament o jurisdicció, i era, doncs, per damunt de l’organització i els privilegis feudals.

Al si de cada vegueria, acostumava a ésser el veguer qui convocava els veïns per mitjà de pregons o campanes (d’aquí el nom de so metent) fins que el delinqüent era capturat, i també era ell qui, assistit pels magistrats de la ciutat, instruïa procés.

Els reis de la casa d’Àustria van intentar de substituir el sometent vers les Milícies de la Unió, una mena de policia semblant a la Santa Hermandad, però desistiren d’aquest intent davant la resistència del país.

Els sometents participaren intensament en la guerra de Successió menant una lluita guerrillera; l’alçament del gener de 1714, a Catalunya, es va produir al crit del sometent “Via fora, lladres”. Un cop guanyada la guerra, Felip V, amb el decret de Nova Planta, va suprimir la institució com a represàlia.

Durant la guerra del Francès, el general Ricardos ressuscità el sometent (1794), com a forma d’alçament en massa previst a l’usatge Princeps namque. En el decurs de la guerra del Francès, organitzant-se espontàniament, els sometents tornaren a formar part de les milícies catalanes, amb la tàctica de la guerrilla hostilitzaven l’enemic, l’obligaven a dividir les forces i el sotmetien a un estat continu de vigilància i de fatiga. Però del 1808 al 1814 els sometents lluitaren no solament contra els francesos, sinó també contra els senyors i grans propietaris.

A l’últim terç del segle XIX i al primer del segle XX es produí un nou restabliment de la institució, per bé que molt adulterada; durant les guerres civils del segle XIX va col·laborar amb l’exèrcit en el restabliment de l’orde al camp.

El 1923 Primo de Rivera la va estendre per tot Espanya i durant la República sofrí diverses alternatives. El 1945 fou novament restablerta, i es mantingué fins al 1978.