Poble, al límit amb el terme de Bétera, format pels habitants de Benaixeve (Serrans), desplaçats després del 1950 a causa de la inundació de llur terme per les aigües del pantà de Benaixeve.
Les edificacions són totes de nova planta i els pobladors parlen una mescla de català i castellà.
Antic convent franciscà, situat prop de l’actual casa de la ciutat, al solar ocupat després per la plaça de Castelar.
Fou fundat el 1239 per frares que acompanyaren Jaume I a la conquesta de València, dirigits per fra Il·luminat, als quals el rei cedí uns terrenys prop del camí de Russafa i la porta de la Boatella. Fou un gran centre d’irradiació d’espiritualitat.
L’església fou renovada vers el 1360 segons el projecte de Berenguer de Codinacs, transformada al segle XVII i restaurada el 1814. El convent i el claustre també foren reedificats al segle XVIII. El 1805 els fou ocupat per força l’hort per transformar-lo en plaça pública. Des del 1835 el convent es convertí en caserna.
Fou demolit el 1891 i transformat en parc i plaça pública. El 1892 els franciscans retornaren a València i construïren un convent nou prop de l’església de Sant Llorenç, antiga parròquia de la ciutat fins aleshores.
Barri de la ciutat, molt pròxim al nucli urbà, poblat per obrers industrials principalment.
Convent dominicà de la ciutat, situat a la plaça de Sant Domènec, entre l’antiga porta de la Xarea i el Túria. Fundat per fra Miquel de Fabra, confessor de Jaume I el Conqueridor, el 1239, fou un centre d’atracció de la noblesa i dels ciutadans valencians. Arribà a tenir més de cent residents entre frares i llecs, entre d’altres, Vicent Ferrer i Lluís Bertran, frares del convent.
S’hi reuniren capítols generals de l’orde (1370 i 1596) i corts valencianes (1604). Carles I (1542) li concedí salvaguarda reial i afavorí la creació d’un ric arxiu monacal, que, juntament amb la biblioteca, constituïren dos centres importants de documents i manuscrits.
Fou exclaustrat el 1835, i el que restava de la seva església s’obrí al culte de nou el 1843 com a capella castrense; el convent es destinà a capitania general, a parc d’armes, casernes d’infanteria i artilleria i oficines militars. Quan el 1892 els dominicans retornaren a València, s’establiren a l’antic convent de dominicans de Santa Caterina i després en un convent i església nova dedicada a Sant Vicent Ferrer, beneïda el 1907.
De l’antic convent resten dues capelles: la de Sant Vicent Ferrer i la dels Reis. L’església principal fou renovada el 1382 i de nou el 1532 i el 1692, i demolida després de l’exclaustració. La capella de Sant Vicent correspon a part de l’antic creuer i fou edificada el 1460, poc després de la canonització de Vicent Ferrer i transformada en neoclàssica entre el 1772 i el 1781 per Antoni Gilabert; és precedida per una façana renaixentista pagada per Felip II.
La capella dels Reis es construí entre el 1439 i el 1463 a despeses d’Alfons IV el Magnànim i Joan II el Sense Fe: és un edifici gòtic de voltes estrellades sense crestes, i té al seu centre la gran tomba de marbre dels marquesos del Cenete (1603); el seu presbiteri és de tipus plateresc, amb un retaule del 1588.
A l’edifici de capitania hi ha el claustre gòtic, de grans finestrals d’arcuacions, restaurat, i al parc d’artilleria el gran refetor fet construir el 1560 pel prior Pere Salamanca i la sala capitular o sala de les Palmeres, sostinguda per quatre fines columnes que s’obren amb nervadures i ornada per finestres, amb rosasses entrellaçades, obra dels Boïl, del segle XIV, que tenen l’escut als murs i hi tingueren la seva tomba.
Altres elements, com un petit claustre, més modern, el campanar, començat el 1648, portes i finestres gòtiques, sarcòfags (alguns al Museo Nacional de Madrid i altres al Museu de Belles Arts de València), retaules i pintures completen el conjunt monumental d’aquest malmès convent.
Antic convent de monges agustinianes, fundat a la ciutat, sobre una antiga sinagoga jueva, el 1409 per una comunitat procedent del monestir de Santa Bàrbara d’Alzira.
L’antic convent fou aterrat el 1868, i les monges, després d’estatjar-se a diversos establiments provisionals, el 1899 iniciaren la construcció del convent actual al carrer de l’Alboraia.
En la seva església, neogòtica, inaugurada el 1914, es venera una imatge gòtica de Sant Cristòfol, trobada segons una tradició el 1391, que fou antigament centre de devoció popular dels valencians.
Veure> Rascanya (antiga alqueria islàmica).
Sant Antoni (Almassora, Plana Alta) Ermita i caseria, a l’esquerra del Millars, aigua avall de la vila.
Sant Antoni (Betxí, Plana Baixa) Santuari (138 m alt), aturonat a l’est de la vila, prop del límit amb els municipis de Vila-real i Nules. És testimoniat ja el segle XVI. La confraria fou fundada el segle XVII.
Sant Antoni (la Granada, Alt Penedès) Caseria, al nord del poble.
Sant Antoni (Monesma i Queixigar, Ribagorça) Caseria, al sud-oest de Badies, camí de Castigaleu.
Sant Antoni (València, Horta) Raval de la ciutat, antigament anomenat l’Alcúdia de València, a l’esquerra del Túria, davant la porta de Serrans.
Sant Antoni * (la Vila Joiosa, Marina Baixa) Veure> l’Ermita de Sant Antoni (caseria).
Santuari, pròxim al nucli urbà, construït el 1720 (i restaurat posteriorment) en substitució d’un altre d’existent ja el segle XVI (dedicat a la Purificació).
Llogaret, prop de la costa, al sud del poble de Pinedo (de la parròquia del qual depèn l’església de Sant Pasqual), davant l’extensa platja del Saler i al costat de la Devesa de l’Albufera.
Inicialment es trobava al cordó litoral que separava la mar de l’Albufera, però els aterraments fets per a l’aprofitament agrícola d’aquesta han convertit les terres vers l’oest en terres d’arròs.
Les recents urbanitzacions de tipus turístic, així com els incendis forestals, han posat en perill l’equilibri ecològic de la Devesa. Pertany a l’antic terme de Russafa.
Barri situat en l’àrea sud de la ciutat. Englobat pel segon anell d’expansió urbana, en l’eixample del segle XIX, ha conservat una indubtable personalitat urbanística, de línies no planificades i irregulars, gairebé medievals, malgrat les ampliacions i les obertures de carrers nous, traçats en quadrícula, durant la Segona República i en 1950-70. En l’edificació ha anat adquirint predomini la casa de bloc amb un gran pati interior, de façana uniforme.
Constitueix una subàrea comercial definida a partir del seu mercat i d’un gran nombre de petites instal·lacions comercials. Hi ha instal·lades algunes petites indústries. La seva població és, sobretot, de classe mitjana baixa. Fou municipi fins el 1877, que fou incorporat a València.
El seu origen, conservat pel topònim, fou un palau i uns jardins construïts al segle IX per Abd Allāh al-Balansī (?-823). Després el parc fou utilitzat com a públic (potser fou destruït l’edifici). Per la seva situació, en el raval s’instal·là Álvaro Háñez (1085) i fou camp principal per a les tropes de Jaume I durant el setge de València (1238). Donat als templers, Jaume I els el comprà (1246) i fou senyoria de la corona fins a la seva annexió a la ciutat.
Un dels seus edificis destacables és la parròquia (Sant Valeri). La primitiva església (1239) fou destruïda per un incendi (1415). Les obres de l’actual començaren el 1636 i acabaren el 1740, any d’acabament del campanar. Hom l’atribueix a Joan Baptista Pérez i Joan Pérez i Castiel i imita l’estil de Xoriguera. En la seva decoració tenien un lloc destacat els sòcols de taulellets.
Dades dels Països Catalans 