Comarca del País Valencià: 628,19 km², 1.347.634 hab (1999), densitat: 2.145,26 h/km², capital: València.

Constituïda per les subcomarques de l’Horta del Nord, l’Horta del Sud i el municipi de València. Situada vora el litoral, entre el Camp de Morvedre al nord, el Camp de Túria i la Foia de Bunyol a l’oest, i la Ribera Alta i la Ribera Baixa al sud. L’any 2022 l’Horta de l’Oest fou integrada a l’Horta del Sud.

L’Horta del Nord consta de 22 municipis: Albalat dels Sorells – Alboraia – Albuixec – Alfara del Patriarca – Almàssera – Bonrepòs i Mirambell – Burjassot – Emperador – Foios – Godella – Massalfassar – Massamagrell – Meliana – Montcada – Museros – la Pobla de Farnals – Puçol – el Puig de Santa Maria – Rafelbunyol – Rocafort – Tavernes Blanques – Vinalesa

L’Horta del Sud està format per 21 municipis: Alaquàs – Albal – Alcàsser – Aldaia – Alfafar – Benetússer – Beniparrell – Catarroja – Llocnou de la Corona – Manises – Massanassa – Mislata – Paiporta – Paterna – Picanya – Picassent – Quart de Poblet – Sedaví – Silla – Torrent – Xirivella

GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per una plana suaument inclinada vers al mar, que s’estén de forma allargada des del Puçol, al nord, fins a l’Albufera, al sud. Morfològicament constitueix una àrea deprimida enfonsada des del miocè, i omplerta per al·luvions quaternaris de grava i sorra aportats pels rius, que alternen amb argiles i llins i provoquen l’alternança de capes permeables i impermeables. La seva horitzontalitat sols és interrompuda per alguns turons miocènics margosos i calcaris, que accidenten el sector occidental, l’anomenat pla de Quart, i que rarament ultrapassen els 150 m alt; la serra de Parentxisa, extrem oriental de les serres de l’interior, amb 329 m, n’és la màxima altitud. La costa és baixa i sorrenca, amb sectors d’aiguamolls que en gran part han estat dessecats per l’ésser humà; presenta alineacions de dunes, de les quals les més importants són les que constitueixen el cordó de la devesa de l’Albufera i que han estat fixades per la vegetació, bé que en part han estat arrasades per obres d’urbanització.

El clima de l’Horta presenta els trets peculiars mediterranis: hiverns suaus, estius calorosos, precipitacions escasses i irregulars. L’hivern és curt i la temperatura mitjana de gener, el mes més fred, és de 10ºC; això no obstant, d’una manera esporàdica, es produeixen onades de fred amb fortes gelades, temibles per a l’agricultura. Els estius són llargs i calorosos i la temperatura mitjana del mes d’agost és de 25ºC. Les precipitacions són escasses (al voltant dels 400 mm anuals) i el règim presenta dos màxims equinoccials i una forta secada estiuenca.

La vegetació, donada la total ocupació del sòl, té caràcter residual; al cordó litoral de l’Albufera hi ha plantes halòfiles psamòfiles i l’únic bosc de pins important; als turons de l’interior s’hi conserven restes de matoll.

Hidrogràficament pertany a la conca del Túria, riu que travessa la comarca i la ciutat de València, i que és aprofitat per al regadiu de l’horta. Malgrat la seva regularització en el curs mitjà i en l’alt, el règim del riu és molt irregular i no s’han pogut evitar les temibles crescudes (entre les quals cal remarcar la del 1949 i la del 1957), causades per les violentes aportacions dels barrancs del curs baix. Aquestes catàstrofes naturals obligaren al desviament del riu a partir de Quart de Poblet, 5 km abans de la seva desembocadura. Completa la hidrografia l’Albufera, a l’extrem sud, resta d’una antiga llacuna, que el 1986 fou declarada parc natural.

POBLACIÓ I ECONOMIA: Per la seva població, amb una densitat de 1.844 hab/km2, constitueix una de les aglomeracions agrícoles més importants d’Europa. Això no obstant, aquesta densitat no es justifica solament per la riquesa agrícola de l’Horta, sinó també per la indústria que s’hi ha desenvolupat i per la projecció urbana de la ciutat de València sobre els altres centres. Demogràficament, ha registrat un gran increment durant el segle XX; la població s’ha quadruplicat des del 1900 (llavors 317.060 hab). La causa principal ha estat la gran immigració procedent de les comarques interiors del País Valencià, d’Aragó (Terol), la Manxa (Conca i Albacete) i Andalusia. Hi predomina el poblament agrupat, i els nuclis cada dia més presenten un aspecte semiurbà; molts, a causa de la gran proximitat entre ells, han arribat a ajuntar-se i els del sud de la capital, formen amb València una gran aglomeració de prop d’un milió d’hab.

L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, i aquesta, d’ascendència ibèrica i romana, fou considerablement millorada a l’època àrab quan es perfeccionaren i incrementaren els regatges i s’introduïren nous conreus (taronger i plantes asiàtiques). Actualment és tota de regadiu i utilitza exhaustivament les aigües del Túria; el seu cabat està dividit en 138 files, que es reparteixen les vuit grans sèquies existents. Les aigües sobrants s’utilitzen per al regatge d’arrossars, situats entre la ciutat de València i l’Albufera, i són canalitzades per la sèquia de l’Or, que fou construïda a mitjan segle XIX. En cas d’estiatge, unes sèquies tenen preferència sobre les altres, a causa de la conservació de les prerrogatives especials concedides pels reis. L’organització administrativa segueix normes medievals, reconegudes per la llei d’Aigües del 1847; cada sèquia té una comunitat presidida per un síndic, i en els assumptes comuns actua el Tribunal de les Aigües (excepte a la sèquia de Montcada).

El conreu més difós fou, fins a mitjan segle XIX, la morera destinada a l’alimentació dels cucs de seda, però va ésser substituïda per la patata, els cítrics i l’arròs a causa de l’epidèmia de la pebrina. Els conreus dominants són la patata primerenca i la ceba a l’hivern i a la primavera, blat de moro a l’estiu i hortalisses en tot temps, destinades a l’exportació. La propietat de la terra està molt repartida (la mitjana és inferior a 1 ha d’extensió), amb predomini de l’explotació directa.

Juntament amb la riquesa agrícola, l’activitat industrial té també molta importància; des del 1959, en què es començà a aplicar l’anomenat pla d’estabilització, es produí un ràpid procés d’industrialització que afectà no solament la ciutat, sinó també a diferents pobles situats a l’oest i al sud de la comarca (Albal, Alfafar, Aldaia, Catarroja, Benetússer, Silla, Torrent i Xirivella, entre d’altres). Predomina la indústria lleugera, que és molt diversificada: transformats metàl·lics, mobles, químiques, paperera, tèxtil, la tradicional de ceràmica, alimentària, etc. El turisme té una certa importància al sector de la Costa dels Tarongers. La xarxa de comunicacions terrestres és molt densa, com correspon a una zona d’economia dedicada a l’exportació.

HISTÒRIA: Fins a l’època romana el poblament de l’Horta fou molt escàs en relació amb el de les comarques veïnes, puix que les terres baixes, en bona part aiguamolls, dificultaven l’establiment humà, fet molt visible durant l’edat del bronze i l’època ibèrica. Els vestigis més antics coneguts fins ara corresponen al període eneolític (cova sepulcral de Rocafort). Hi ha mostres de poblament durant el període del bronze, i també hi ha algun vestigi ibèric esporàdic (el Puig).

La situació canvià en temps romà. La fundació de la ciutat de Valentia (València) respon a un plantejament planificat oficialment, probablement el 138 aC, i no ha estat confirmada la hipòtesi que la precedí un suposat poblat ibèric anomenat Tyris. La ciutat romana fou creada en funció de la transformació del país, valorant-ne les possibilitats agrícoles, amb una llarga feina de dessecar i de canalitzar l’aigua per als regadius. D’ençà dels primers temps de l’era actual, quan València era ja una ciutat important, amb categoria de colonia, hom comença a trobar testimonis arqueològics de vil·les a diversos indrets de la comarca, centres d’explotacions agrícoles, que foren la base del poblament posterior.

El territori de l’Horta formà el nucli de totes les demarcacions que tingueren València com a centre: la taifa i el regne musulmà, la governació d’origen medieval, el corregiment o governació instaurada el 1707, la prefectura del 1810 i les províncies del 1821 i del 1833. Amb la divisió actual de partits judicials, l’Horta fou repartida entre els de València, Aldaia, Montcada i Torrent, excepte el sector septentrional que formava part del de Morvedre (actualment, Sagunt). El d’Aldaia fou incorporat, inicialment, al de Montcada i, definitivament, al de Torrent; el de Montcada fou incorporat al de València.