Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Parpal i Marquès, Cosme

(Maó, Menorca, 8 març 1878 – Barcelona, 7 març 1923)

Professor i historiador. Advocat i llicenciat en història, fou redactor del diari “El Noticiero Universal”, catedràtic de psicologia a la universitat i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Des del 1910 edità, juntament amb Lluís Segalà, una biblioteca de clàssics grecs i llatins.

Publicà, entre molts altres, els estudis: La conquista de Menorca en 1287 por Alfonso III (traducció catalana del 1964), La història i la llengua catalana, fins al regnat de Jaume I (1898), Dietari de Barcelona en la dècada de 1767 a 1777 (1907), Antecedentes de la escuela filosófica catalana del siglo XIX (1914), i un Manuscrito inédito de Martí d’Eixalà. Análisis de la educación moral del hombre.

Parets i Alaver, Miquel

(Barcelona, 1610 – estiu 1661)

Historiador. És autor de la crònica titulada De molts successos que han succehit dins Barcelona y molts altres llochs de Catalunya, dignes de memòria, escrita entre el 1626 i el 1660.

Fou traduïda al castellà i publicada modernament per l’Academia de la Historia en el “Memorial Histórico Español” (6 volums, 1888-93).

Papell i Garbí, Antoni

(Figueres, Alt Empordà, 1902 – Palma de Mallorca, 1956)

Historiador.

Fou arxiver de la diputació provincial de Girona i catedràtic dels instituts d’Eivissa i Palma de Mallorca.

Publicà Sant Pere de Roda (1930), L’Empordà a la guerra carlina (1931), Reyes y corsarios (1935), El libro de Vizcaya (1936), Quevedo, su tiempo, su vida, su obra (1947) i Moratín, su vida y su época (1958).

Paluzie i Cantalozella, Esteve

(Olot, Garrotxa, 26 gener 1806 – Barcelona, 9 juliol 1873)

Pedagog, historiador i editor. Cursà estudis a València, on es traslladà en ésser perseguit per les seves idees liberals.

El 1840 obrí un col·legi a Barcelona, i el 1845 fundà “El Instructor de la Juventud”. Deixà, més endavant, l’escola per dedicar-se a l’edició de llibres de primer ensenyament.

Els seus Manuscritos adquiriren un gran prestigi arreu de l’estat espanyol.

A la seva mort, el seu fill Faustí Paluzie i Tallé  (Barcelona, 1833 – 1901), prosseguí la tasca editorial i en mantingué el prestigi, sobretot en el que fa a l’edició d’obres tècniques i textos de primera ensenyança.

Pallarès i Gil, Maties

(Pena-roja, Matarranya, 24 febrer 1874 – Barcelona, 19 desembre 1924)

Prehistoriador i historiador. Autodidacte. Treballà amb el grup d’arqueòlegs del Baix Aragó i amb el Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1916-25).

Entre les diverses excavacions que portà a terme hi ha la de Sant Julià de Ramis, on descobrí el solutrià a Catalunya, i la d’Ulla juntament amb Lluís Pericot. Explorà les pintures rupestres i altres jaciments del voltant de Tivissa.

Publicà els seus descobriments a l'”Anuari” de l’IEC i en d’altres publicacions.

Autor de La caja de Valderrobles o la Peña de Aznar la Gaya (1905), notícies històriques de la contrada de Vall-de-roures, El salutrià de Sant Julià de Ramis (1920) i, en col·laboració amb Ll. Pericot, Els jaciments asturians del Montgrí i La Bora Tuna de Llorà (1931).

Padró i Parcerisa, Josep

(Barcelona, 1946 – )

Egiptòleg, arqueòleg i historiador. Estudià a Barcelona, París i Montpeller, i es doctorà a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1975.

La seva tesi es publicà a Leiden amb el títol Egyptian-type Documents from the Mediterranean Littoral of the Iberian Peninsula before the Roman Conquest (1980-85).

Ha estat professor universitari a Bellaterra, Madrid i Tarragona i després a les universitats de Barcelona i de Lisboa, essent l’introductor de l’egiptologia a la universitat catalana. Des del 2003 fou catedràtic d’història antiga de la Universitat de Barcelona. Des del 1974 organitza i publica els Col·loquis Internacionals d’Arqueologia de Puigcerdà.

Membre del Centre d’Égyptologie François Daumas de la Universitat Paul Valéry de Montpeller i de l’Institut Interuniversitari d’Estudis del Pròxim Orient antic, i fundador i president de la Societat Catalana d’Egiptologia.

Ha excavat a Heracleòpolis Magna (Egipte) i des del 1992 dirigí la Missió Catalano-Egípcia que excava a Oxirinc (Egipte).

Ha publicat nombrosos treballs de recerca i de divulgació, entre els quals hi ha Historia del Egipto faraónico (1996) i Études historio-archéologiques sur Héracleopolis Magna (1999, en col·laboració).

Pacheco i Ransanz, Arseni

(Barcelona, 8 febrer 1932 – Vancouver, Canadà, 17 juny 2011)

Historiador de la literatura. Llicenciat en filosofia i lletres a Barcelona (1956), s’hi doctorà el 1958 amb una edició i un estudi de l’obra de Francesc de la Via.

Ha estat professor de llengua i literatura a Barcelona, a Alemanya i a diverses universitats de la Gran Bretanya i del Canadà. Des del 1970 ensenyà a la University of British Columbia (Vancouver, Canadà).

Ha publicat un bon nombre de treballs sobre temes de literatura catalana i castellana, entre els quals destaquen les edicions de Francesc de la Via (1963-68), la Història de Jacob Xalabín (1964) i el Testament d’en Serradell de Vic (1971).

Ortodó i de Maymó, Josep Maria d’

(Barcelona, 4 maig 1917 – 30 novembre 2014)

Industrial i historiador. Fill d’Antoni d’Ortodó i Comas, es doctorà en enginyeria tèxtil el 1963. Ocupà càrrecs directius en empreses tèxtils.

Fundador del Centre d’Estudis Colombins (1989), ha defensat en publicacions (Catalunya, la nació descobridora d’Amèrica 1992), conferències i articles la catalanitat de Cristòfol Colom i altres descobridors del Nou Món.

Ha rebut diverses distincions (Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, 1952).

Des del 1994 fou membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts.

Orosi, Pau

(Braga ?, Portugal, 390 – ?, segle V)

Historiador i teòleg. Se li atribueix un origen tarragoní.

Perfeccionà la formació teològica al costat de sant Agustí i de sant Jeroni i participà en la contesa pelagiana.

És autor del Liber apologeticus i de la Historiae adversus paganos, acabada cap a l’any 418. Tant en les fonts com en l’estil predomina l’influx dels clàssics llatins.

Opisso i Vinyas, Alfred

(Tarragona, 20 setembre 1847 – Barcelona, 1 juliol 1924)

Periodista, historiador, metge i crític d’art. Fill de Josep Opisso i Roig. Fou director de “La Ilustración Ibérica” i d'”El Camarada”, i codirector de “La Vanguardia”.

Fou un bon divulgador de temes diversos, i traduí al castellà diverses obres mèdiques.

A més d’algunes novel·les, escriví Historia de Europa (1880), El grito de la Independencia (1881) i Arte y artistas catalanes (1900).

Fou el pare de Regina i de Ricard Opisso i Sala.

Foren germans seus:

Antoni Opisso i Vinyas  (Tarragona, 1851 – Barcelona, 1880)  Escriptor i musicògraf. Dirigí la revista “La España Musical”. Treballà per un temps a Filipines com a funcionari. Col·laborà aleshores al periòdic “La Oceanía Española” i a diverses publicacions de Madrid.

Antònia Opisso i Vinyas  (Tarragona, 16 abril 1855 – Barcelona, 3 setembre 1929)  Escriptora. És autora del drama Mujeres que matan y mujeres que mueren, així com d’algunes novel·les i d’un Ensayo crítico sobre el teatro español.