Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Perpinyà, concili de -1408-

(Perpinyà, 15 novembre 1408)

Assemblea conciliar convocada pel papa Benet XIII, al castell reial de la ciutat, gràcies a l’ajuda de Martí I de Catalunya-Aragó, a causa de l’amenaça del rei francès de mantenir-se neutral si no es decidia ràpidament quin papa -el d’Avinyó o el de Roma- era l’autèntic.

Hi assistiren representants de Castella, de Catalunya-Aragó, de Lorena i de Provença. Un mes després acabà proclamant de legitimitat de Benet XIII.

El desconcert que provocà aquesta precipitada decisió féu que el 1409 és reunís un sínode a Pisa que declarà deposats el papa d’Avinyó, Benet XIII, i el de Roma, Gregori XII, i elegí un nou papa, Alexandre V.

pecador remut, Lo

(Catalunya, segle XV)

Tractat ascètic de Felip de Malla, la seva obra més important.

Un sermó predicat davant Alfons el Magnànim, el 1419, a la capella reial de Barcelona, li suggerí la idea d’aquesta obra extensíssima, en dues parts, on desenvolupa el tema, complicat i medieval, de l’entestament de Lucífer a evitar la mort de Crist, per tal que no es produís la redempció del gènere humà.

Tota una teoria d’abstraccions i de metàfores posades en moviment inunda aquest llibre ampul·lós, amb moments d’una gran bellesa, al qual, de tant en tant, llargs fragments de prosa rimada donen una musicalitat especial i complicadíssima.

Citacions d’autors clàssics s’hi barregen amb passatges bíblics, i arreu voreja un cert humanisme, curiosament integrat en una temàtica típicament medieval, fins a arribar a una mena de fusió entre el rere món pagà i el cristià.

Pau i treva de Déu

(Toluges, Rosselló, 1027)

Institució medieval. Si bé són dues institucions diferents, ben aviat aparegueren unides: la pau de Déu era el dret de refugi que concedia l’Església per a les persones i coses dins un territori especialment protegit, i la treva de Déu era la suspensió de tota activitat bèl·lica privada durant un temps prefixat també per l’Església. Tot això era sancionat amb penes canòniques greus.

Cal cercar-ne l’origen en els sínodes eclesiàstics de Charroux (989) i en el de Puy en Velay (990), però fou a Catalunya que aquestes disposicions es feren generals i periòdiques, concretament a partir del sínode de Toluges, el 1027, presidit per Oliba, bisbe de Vic, i com a confirmació d’altres constitucions de treva dictades per Oliba i per Berenguer de Gurb (1022).

A Toluges s’establí que la treva duraria des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns; la protecció dins els temples i els recintes sagrats (sagreres) comprenia els eclesiàstics desarmats i les famílies que anaven a les esglésies o en tornaven. El mateix Oliba ho amplià el 1033 al sínode de Vic: la treva començava el dijous i la pau incloïa els marxants que viatjaven i els seus béns. D’altres concilis catalans ampliaren aquestes disposicions.

Des d’aleshores, aquest moviment s’estengué per l’Europa feudalitzada, i foren protegits vídues, orfes, mercaders, camperols i els béns de tots ells, alhora que es fixaven uns períodes cada vegada més llargs de treva obligatòria que coincidien amb uns cicles determinats de l’any litúrgic.

Aquestes resolucions trobaren el suport de les autoritats civils: a Catalunya, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis dictaren (1064) les constitucions de pau i treva i les inclogueren al codi feudal dels Usatges. Més tard aparegueren uns funcionaris civils, els paers, que foren els encarregats de fer complir aquests preceptes.

Pancraç -màrtir, s. III/304-

(Perpinyà ?, segle III – Roma, Itàlia, 304)

Màrtir cristià. Originari de Perpinyà segons una llegenda, morí durant la persecució de Dioclecià; és veneral el 12 de maig.

Els teixidors barcelonins el prengueren com a patró el 1848 i celebraven la seva festa amb actes populars i amb un berenar a la font d’en Xirot; tenia el seu altar a l’església del Pi.

Hom el considera advocat dels qui busquen feina i la seva devoció esdevingué popular a molts indrets dels Països Catalans.

A Tortosa és patró de les sastresses.

Pallars, bisbat de

(Catalunya, 888 – 920)

Bisbat efímer. Creat amb el territori dels comtats de Pallars i Ribagorça (fins aleshores del bisbat d’Urgell) pel bisbe intrús d’Urgell, Esclua, amb el consentiment del comte Ramon II de Pallars-Ribagorça. El primer bisbe fou Adolf.

Esclua es proposava així d’erigir una metròpoli catalana independent de Narbona, però el seu fracàs motivà l’extinció del bisbat a la mort d’Adolf (el 920 el bisbat havia retornat ja al d’Urgell).

El 939, per raons desconegudes, el Pallars, Ribagorça i Sobrarb tenien un nou bisbe particular, Ató de Pallars, fill del comte Ramon II; probablement la seva elecció fou fruit d’una maniobra desconeguda del seu pare.

A la mort d’Ató, vers el 949, el Pallars havia ja retornat, definitivament, a la diòcesi d’Urgell.

Organyà, les Homilies d’ *

(Organyà, Alt Urgell)

Veure> les Homilies d’Organyà (recull de sis sermons del segle XII).

Obra d’Exercicis Parroquials

(Manresa, Bages, 1922 – )

(OEP) Moviment fundat pel jesuïta Francesc de Paula Vallet i Arnau, amb la finalitat de recristianitzar els homes per mitjà dels exercicis de sant Ignasi de Loiola, que es difongué arreu de Catalunya.

Tenia com a òrgan la revista “Perseverancia”, redactada en català fins el 1936.

Vallet i molts exercitants contribuïren a la creació i a la continuïtat del diari “El Matí”.

Enllaç: Obra d’Exercicis Parroquials

Obra de la Visitació *

Veure> Visitació, Obra de la  (congregació religiosa, creada el 1923).

Montserrat, Confraria de la Mare de Déu de

(Montserrat, Bages, 1223 – )

Associació. Erigida per l’abat de Ripoll i el prior de Montserrat, Berenguer de Bac, amb l’aprovació de l’arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca, els quals, juntament amb la reina Elionor de Castella, signaren el document de fundació i foren els primers inscrits en la germandat.

Reorganitzada durant el segle XV i enriquida amb privilegis i gràcies extraordinàries per diversos papes, gaudí d’un gran favor a la península Ibèrica, Itàlia, França, Alemanya, els Països Baixos i Amèrica, on fou un dels principals vehicles difusors de la devoció de la Mare de Déu de Montserrat.

Modernament ha arribat a constar d’uns 250 centres, 160 dels quals radicats a Catalunya, uns 30 a la resta de l’estat espanyol i uns 60 a Europa i Amèrica.

Renovellada el 1981 en l’aspecte d’associació de pelegrins, té com a òrgan oficial “Montserrat. Butlletí del Santuari”, publicat d’ençà del 1982 com a represa del que havia estat publicat del 1927 al 1936.

Enllaç web: Confraria de la Mare de Déu de Montserrat

orde de Montesa

Montesa, orde de

(Catalunya-Aragó, 1317 – 1587)

Orde militar creat per Jaume II sota la regla de Calatrava perquè continués la tasca de l’orde del Temple, quan aquest fou suprimit per Climent V el 1308, a causa de les intrigues de Felip IV de França.

Jaume II se’n serví per controlar les rendes i les propietats dels templers de la corona catalano-aragonesa, que van passar al nou orde.

L’any 1400 assolí una major puixança per la incorporació de l’orde de Sant Jordi d’Alfama.

L’orde tingué un paper destacat en el camp militar durant el regnat de diversos reis i donà nom al territori (Maestrat) damunt el qual el superior de l’orde -anomenat mestre- tenia jurisdicció.

Felip II incorporà a la corona el maestrat de Montesa l’any 1587, esdevenint un orde de cavalleria honorífic.