(Palma de Mallorca, 1896 – 1972)
Escriptor. Funcionari públic.
Publicà el llibre de contes Lluernes (1936) i una sèrie d’estudis històrics dels quals destaquen Els mesos i la història (1929), Los municipios de las Baleares (1937) i Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964).
Col·laborà a “La Nostra Terra” i fou president de l’Associació per la Cultura de Mallorca i de la Societat Arqueològica Lul·liana.
(Xàtiva, Costera, 1760 – València, 23 juny 1827)
Lexicògraf. Fill d’un immigrant italià de Cremona, exercí de metge a València i posteriorment d’ajudant a la secretaria de l’ajuntament de València. Es dedicà fervorosament a la defensa i a la promoció del català. Amb tal finalitat escriví un Silabario de vocablos lemosines o valencianos, acompanyat d’un pla d’ensenyament, que ha restat inèdit.
Emprengué també un extens Diccionario valenciano-castellano, que quedà inèdit i inacabat a causa de la seva mort. Es tracta d’una rica compilació que amplia el contingut del Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1764), amb materials trets dels texts i documents antics valencians i d’altres fonts lexicogràfiques. Ha estat editat i estudiat per J. Gulsoy (1964).
Publicà també unes cartes filològiques sobre qüestions d’ortografia valenciana a les planes del “Diario de Valencia” (1802-03), reeditades per Gulsoy en la “Revista Valenciana de Filologia” (1963-66).
(València, segle XIV)
Vice-canceller reial. Com a assessor jurídic de Pere III el Cerimoniós, li fou encomanat el procès pel qual Jaume III de Mallorca fou destituït i mort. Intervingué en l’expedició contra Mallorca (1343), però el 1347 es posà en contra de Pere III en passar-se als unionistes valencians, dels quals també fou l’assessor jurídic.
(Mallorca, segle XIV)
Ric prohom. El 1343, essent jurat de Mallorca, reté homenatge a Pere III el Cerimoniós, que es possessionà de l’illa.
Fou el pare de Blanca de Salelles (Mallorca, segle XIV) Es casà amb Pagà, el menor dels fills bastards de l’infant Ferran de Mallorca. El seu marit morí, fent costat a Jaume III de Mallorca, a la batalla de Llucmajor (1349).
(Illes Balears, segle XV – segle XVI)
Noble. Fill de Pere de Safortesa i Camporrells, i germà de Jaume Joan Safortesa i Marc. Fou l’iniciador de la línia dels Safortesa-Tagamanent. Fou el pare de:
Pere Joan de Safortesa i Descatllar (Illes Balears, segle XV – 1523) Senyor de Raixa. Fou jurat de Mallorca el 1489, obtingué el privilegi de cavaller el 1498. Es casà amb la pubilla Elisabet de Tagamanent i foren pares de:
Mateu de Safortesa-Tagamanent (Mallorca, s XVI – 1579) Governador d’Eivissa. Dit el Restaurador de Mallorca. Fou el pare de:
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Fill de Ramon Burguès i Sorià i de Francesquina de Safortesa i de Marí, i germà de Gregori Burgués i de Safortesa, del qual heretà les cavalleries de Santa Margalida i Hero i el 1415 adquirí les d’Alcudiola, Castellet i Tanca. Fou jurat en cap del regne (1405) i lloctinent del governador general.
De dues mullers tingue dos fills, que formaren dues línies:
Pere de Safortesa i Camporrells (Illes Balears, segle XV) Jurat de Mallorca (1463). Pare de Mateu de Safortesa i Marc, i de:
Jaume Joan de Safortesa i Marc (Illes Balears, segle XV) Jurat en cap de Mallorca. El 1478 obtingué el privilegi de cavaller. Besnebot seu fou:
Pere Antoni de Safortesa i Serralta (Illes Balears, segle XVI) Noble. El 1558 obtingué el privilegi de noble. Fou el pare de:
Lleonard de Safortesa i de Safortesa (Illes Balears, segle XVI – 1630) Jurat en cap de Mallorca. El 1577 es casà amb l’hereva dels Quint-Safortesa o Quint-Burguès. Des d’aquest moment llurs descendents primogènits anaren alternant els cognoms Burguès-Safortesa i Quint-Safortesa. Llur fill hereu fou Lleonard Burguès-Safortesa.
(País Valencià, segle XV – vers 1444)
Cambrer del rei Martí I l’Humà. Iniciador de la branca dels comtes de Real. Comprà al seu cosí germà Alfons de Calataiud i Gómez de Loaysa, els llocs de Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà. El seu cinquè nét fou:
Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut (País Valencià, segle XVI – 1588) Senyor de Real i de Montserrat. Heretà del seu avi matern la senyoria de Beniatjar, fou governador d’Alacant i Oriola i pare de Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars.
(Palma de Mallorca, 1793 – Ciudad Rodrigo, Castella, 1852)
Escriptor. Fill de Guillem Roca i Seguí, fou advocat i funcionari de l’audiència. Poeta satíric, fou especialment popular a Palma, on alguna sàtira seva ha arribat a formar part de la literatura popular.
Home d’idees liberals, tot i que els seus enemics l’acusaren d’haver estat reialista abans de la implantació del règim constitucional, adreçà la seva sàtira contra el sector absolutista del país. Duu la sàtira a un punt de burla, d’acusació i d’insult més extremat que el seu pare i substitueix allò que en aquest era pura grolleria per la més desenfrenada obscenitat, encara que la seva sàtira és de més bona qualitat literària i més eficaç.
Publicà en vida el fullet Al senyor alcalde i senyors retgidors de s’ajuntament de Palma destituïts i encausats en lo any 1846 perque pensaren que devien observar sa Costitució que tots havien jurada.
La seva composició més coneguda i popular és la que les miscel·lànies de l’època recullen sota el títol de Poema satíric contra el vici i mala costum del beure, editada pòstumament a Barcelona (1883) i a Mallorca, a cura del setmanari “La Roqueta” (1887), amb el text mutilat, i a càrrec de J. Martí i Rosselló, amb el text alterat i prolongat de quatre dècimes. El 1973 fou editat de nou a Palma.
Deixà, a més inèdites, unes quantes composicions més, escrites en forma de dècimes, de romanç o de codolada, totes elles extremament punyents i feridores, entre les quals una descripció satírica de la vila d’Algaida i la titulada La Cabronària.
(Catalunya Nord, segle XIV – segle XV)
Jurista i funcionari reial. Síndic de Perpinyà, tingué un paper important durant l’interregne successori de 1410-12.
El 1411 fou un dels 24 parlamentaris que foren elegits per tal de constituir una comissió executiva. L’any següent anà com a comissionat al Parlament aragonès.
Rebé de Ferran I d’Antequera el títol de conservador dels dominis reials, que retingué durant el regnat següent.
(Sevilla, Andalusia, 27 desembre 1532 – València, 6 gener 1611)
Eclesiàstic, alt funcionari reial i sant. Fou elegit bisbe de Badajoz el 1562 malgrat no tenir encara l’edat canònica. El 1568 el papa Pius V li atorgà el títol de patriarca d’Antioquia i l’ascendí a arquebisbe de València (1568), on entrà oficialment el 1569. Celebrà set sínodes i complí personalment la visita pastoral a la diòcesi (deixà 91 volums d’actes).
Per a la formació de sacerdots fundà el Col·legi del Corpus Christi (dit també del Patriarca), del qual redactà personalment les constitucions a partir del 1600 i que dotà amb obres d’art i una biblioteca de gran valor. Reformà la Universitat de València, de la qual fou canceller, i es preocupà de la formació dels fills dels nobles, alguns dels quals educà al seu propi palau arquebisbal i obligà a cursar estudis universitaris -molts d’ells es destacaren després en alts càrrecs eclesiàstics i diplomàtics-.
Nomenat lloctinent general de València per Felip III el 1602, l’oposició de part de l’aristocràcia l’obligà a renunciar el 1604.
Respecte al problema morisc dugué a terme durant trenta anys frustrats intents d’atracció i conversió: envià predicadors a les moreries, dugué a terme una reestructuració parroquial, féu publicar el 1599 un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros, però des del 1602 es convertí en un dels més ferms advocats de llur expulsió i dirigí al rei diversos memorials justificatius de llur dràstica liquidació en un esperit intransigentment contrareformista i una actitud ètica discutible.
La seva figura fou objecte de diverses biografies escrites ja en vida d’ell. Beatificat el 1796, aquest fet donà origen a una abundosa producció literària popular en català. Iconogràficament és representat sempre amb emblemes eucarístics. Fou canonitzat el 1960.
Dades dels Països Catalans 