Arxiu d'etiquetes: folkloristes

Rescat de les Cent Donzelles, el

Deixa un comentari

(Bagà, Berguedà, 1431)

Llegenda recollida de la tradició oral en acta notarial, a petició dels freners de Barcelona que tenien sant Esteve per patró.

Segons aquesta, Galceran de Pinós, almirall de la flota catalana, prengué part en la conquesta d’Almeria (1147) i hi caigué presoner. Els sarraïns demanaren pel seu rescat 100.000 dobles d’or, 100 peces de brocat, 100 cavalls blancs, 100 vaques bragades i 100 donzelles.

El rescat fou reunit, però, abans que fos tramès, sant Esteve i sant Genís salvaren Galceran de Pinós i el seu company de la presó i els deixaren miraculosament en terres catalanes.

Fou inclosa per Tomic a les Històries e conquestes, així com pel pintor Tremulles a les pintures de la capella de Sant Esteve de la catedral de Barcelona.

Puigpardines, Berenguer de

(Catalunya, segle XV)

Personatge imaginari.

Suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat, presentat com a autor d’una fantasiosa crònica d’interès nobiliari, titulada Sumari d’Espanya, que vol aparèixer com a escrita per inducció del comte Ramon Arnau Berenguer, que caldria identificar amb Ramon Berenguer III (1093-1131), i que en realitat fou redactada vers la fi del segle XV.

els Pastorets

Pastorets, els

(Països Catalans)

Entremès o drama popular en què es representa l’adoració de Jesús pels pastors; hom l’anomena pastorells a Mallorca i a Menorca. Constitueix el gruix més important de les peces conegudes del teatre del cicle nadalenc (misteri).

Prescindint d’algun fragment anterior del Principat, cal tenir en compte sobretot cinc consuetes mallorquines per a la nit de Nadal de la fi del segle XVI, compostes de diversos elements: hi ha, per exemple, reminiscències de l’ordo prophetarum o processó dels profetes del drama litúrgic llatí, la representació de la Sibil·la i l’emperador, i nadales més o menys populars, al costat de la representació pròpiament dita dels pastorells, d’un to ingenu i a vegades un xic irreverent i tot.

Aquesta barreja persistí durant els segles següents tant al Principat com a Mallorca. A la fi del segle XVIII Ignasi Plana escriví uns Pastorets que obtingueren un gran èxit; aquests, i altres d’anònims, foren representats anualment a tot el Principat durant la primera meitat del segle XIX (foren tradicionals, sobretot, les representacions de Mataró).

Ja avançat el segle XIX Frederic Soler els incorporà a la tradició culta. Lluís Millà, Francesc d’A. Picas i especialment Josep M. Folch i Torres fixaren el gènere i li donaren els trets que manté en l’actualitat.

Otger Cataló

(Catalunya, segle VIII)

Personatge fabulós de la reconquesta de Catalunya que se suposa vivent al segle VIII.

Segons la llegenda, vingué de Gascunya acompanyat dels nou barons de la fama (Dapifer de Montcada, Galceran Grau de Pinós, Hug de Mataplana, Iot Guillem de Cervera, Grau o Guillem de Cervelló, Pere Grau Alemany, Ramon d’Anglesola, Gispert de Ribelles i Berenguer d’Erill) i al capdavant d’un exèrcit de 25.000 homes, que reconquerí la terra catalana.

Otger morí al setge d’Empúries, i d’ell s’originà la nissaga dels comtes de Barcelona.

La llegenda, d’origen erudit, pretenia explicar la reconquesta sobre la participació franca, i alhora explicar l’origen del mot català, que es remuntava als Camps Catalàunics prop d’on fou derrotat Àtila i que erròniament se suposaven prop de Tolosa.

Obra del Cançoner Popular de Catalunya

(Barcelona, 1922 – 1939)

(OCPC) Institució dedicada a recollir d’una manera exhaustiva la música popular dels Països Catalans. L’entitat fou creada gràcies a una donació de Concepció Rabell, de la qual era marmessor Rafael Patxot i Jubert.

Fou patrocinada per l’Orfeó Català, amb la cooperació d’un consell on eren representats el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, entre d’altres.

Gràcies a aportacions diverses, a concursos i a un treball de camp sistemàtic i exhaustiu, reuní una col·lecció de materials que el 1936 superava els 40.000 documents i en la classificació de la qual, mitjançant un sistema de cèdules, treballaren durant molts anys Joan Puntí, Francesc Pujol, Baltasar Samper i Josep Maria Casas i Homs.

La guerra civil interrompé les tasques de replega i edició del futur Cançoner, bé que ja havien estat publicats tres luxosos volums de Materials (1926-29).

La labor de l’Obra no ha pogut ésser continuada i és fora de l’abast dels investigadors. Ramón Menéndez Pidal i els seus col·laboradors n’utilitzaren una part dels materials en el Romancero tradicional.

Moreno i Pallí, Lluís

(Sant Antoni de Calonge, Baix Empordà, 1 juliol 1907 – 12 octubre 1974)

Folklorista. Fundador, amb Manuel Cubeles, de l’Esbart Verdaguer, del qual fou director musical i president.

Fundà l’Institució Musical Juli Garreta i l’Obra del Ballet Popular, que presidí a partir del 1963.

Realitzà la instrumentació de ballets catalans tradicionals.

Medir -sant, s. VII-

(Catalunya, segle VII)

Sant llegendari.

Segons la llegenda, era un pagès català que estava en un mas situat vora el camí de Sant Cugat del Vallès a Barcelona. Sever, bisbe de Barcelona, en passar, fugitiu dels seus perseguidors, per les terres de Medir, féu que florissin i granessin sobtadament les faveres que plantava Medir. Aquest, interrogat pels perseguidors, contestà que el bisbe havia passat per allà quan ell plantava les faves. Els perseguidors, creient-se que Medir se’n burlava, el martiritzaren.

És venerat a la capella de Sant Medir, del terme de Sant Cugat del Vallès, visitada cada any, el dia 3 de març, per les colles de Gràcia i d’altres pobles dels voltants, les quals després recorren els carrers de la vila llançant caramels als vianants.

Mataplana, Arnau de

(Catalunya, segle XIX)

Nom assignat de vegades al llegendari Comte Arnau per la tradició pseudo-erudita.

El propicià P. Parassols i Pi, el 1859, en combatre la primera obra literària arnaldiana, un conte de Víctor Balaguer (1858), que situava el Comte Arnau al segle X, en identificar-lo amb un -segons ell- Arnau Roger III, comte de Pallars i senyor de Mataplana.

Les dades de Parassols són confusionàries (l’Arnau Roger que identifica no devia ésser el III, sinó, si de cas, Arnau Roger II de Pallars, que fou comte de Pallars, però no pas senyor directe de Mataplana), però aportaren molts detalls pseudo-històrics a la futura tradició literària del mític Comte Arnau.

Manelic

Manelic

(Catalunya, segle XX)

Personatge principal de Terra baixa d’Àngel Guimerà.

Simbolitza el tipus de pastor primitiu i sense malícia que, enganyat per Sebastià, un propietari rural, disbauxat i cínic, acaba tractant-lo com ho feia amb el llop de la muntanya.

Manelic té un monument a Montjuïc (Barcelona), i ha esdevingut un nom popular.

Mainar i Pons, Josep

(Barcelona, 18 març 1899 – 1 maig 1996)

Ebenista, historiador de l’art i folklorista. Decorà les instal·lacions d’alguns departaments de la Generalitat de Catalunya. Assumí la direcció tècnica del Saló de la Llar Moderna, que després es transformà en l’Hogarotel.

Conferenciant i publicista sobre temes de mobiliari i decoració d’interiors, col·laborà a l’obra L’art català.

Com a folklorista, fundà i dirigí la revista “La Sardana” (1921-23), iniciadora dels estudis teòrics dels sardanisme. Fou membre fundador de l’Obra del Ballet Popular (1950), entitat que presidí en el període 1958-64, i dirigí la redacció de l’obra La sardana (3 vols, 1970).

Fou el pare de Montserrat Mainar i Benedicto.