Arxiu d'etiquetes: filòsofs/es

Ribot i Serra, Miquel

Deixa un comentari

(Petra, Mallorca, 1741 – Palma de Mallorca, 1803)

Eclesiàstic, científic, filòsof i arquitecte. Ingressà a l’orde caputxí el 1755 i professà el 1757 amb el nom de Miquel de Petra, amb el qual és conegut. Estudià filosofia, matemàtiques i dibuix. S’ordenà el 1765. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Mallorca.

Dissenyà el nou temple caputxí de Palma i fou un dels iniciadors del neoclassicisme a Mallorca amb el baptisteri per a la catedral (1794). Hom li atribueix també la capella dels Quatre Sants Coronats a la parròquia de Santa Eulàlia. Féu dibuixos per a l’acabament de l’església de la cartoixa de Valldemossa.

Home inquiet, viatjà força i formà un museu i una biblioteca notables, que continuà Lluís de Vilafranca. Deixà manuscrits sobre matemàtiques, filosofia lul·liana, arquitectura, rellotges de sol, etc. Féu també mapes de les Illes Balears (1771 i 1801).

Renouvier, Charles

Deixa un comentari

(Montpeller, França, 1 gener 1815 – Prada, Conflent, 1 setembre 1903)

Filòsof. Principal representant a França del neocriticisme que, després de Kant, defensà les tesis de la llibertat i del personalisme i negà la possibilitat de la metafísica com a ciència.

Els seus últims anys els visqué prop del seu deixeble Louis Prats, a Prada.

Publicà, entre altres obres, Essais de critique générale (1854-64), Introduction à la philosophie analytique de l’histoire (1896), Philosophie analytique de l’histoire (1896), Histoire et solution des problèmes métaphysiques (1901).

Ramis i Alonso, Miquel

Deixa un comentari

(Sineu, Mallorca, 1906 – 1983)

Eclesiàstic i filòsof. Ha publicat El llibre d’apunts en la formació intel·lectual (1932), Al margen de El Criterio de Balmes (1934), En torno al pensamiento de José Ortega y Gasset (1948), Don Miguel de Unamuno (1953), entre altres.

Puigserver, Felip

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 5 abril 1745 – 21 octubre 1821)

Dominicà (1759). Alumne de la Universitat d’Oriola, regentada pel seu orde, i professor, després, de filosofia i teologia a Oriola mateix i al convent dominicà de Palma, on formà part de la Junta de govern durant l’ocupació napoleònica de la Península.

En l’opuscle El teólogo democrático ahogado en las angélicas fuentes (1815) intentà de confutar Joaquim-Llorenç Villanueva, que s’havia basat en sant Tomàs per defensar l’actitud liberal de les Corts de Cadis.

Molt més importants, en la història de la persistència i la renovació de la filosofia tomista, són els seus tres volums de Philosophia sancti Thomae Aquinatis auribus huius temporis accomodata (1817-20; 1824-26).

Puigcerver, Felip

Deixa un comentari

(Illes Balears, 1745 – 1821)

Filòsof i frare dominicà. És autor d’un Philosophia, en la qual atacava l’ideari de Gassendi i de Descartes.

Les seves doctrines es manifesten rígidament fidels al tomisme.

Prats, Louis

1 Resposta

(Foix, Occitània, 1861 – Prada, Conflent, 1942)

Filòsof. Deixeble de Charles Renouvier, fou professor al col·legi de Perpinyà i tingué com a alumnes moltes de les personalitats rosselloneses del seu temps.

Acabà la Critique de la doctrine de Kant començada per Renouvier i publicà La nouvelle monadologie, Aglaophamos, Kalliklés, Contes pour les métaphysiciens, La religion de l’Harmonie, La logique de l’amour, Les noergies créatrices, De la Nature des Êtres, La fin du sage, Charles Renouvier, sa doctrine et sa vie, i la novel·la d’idees L’initiateur.

Pou i Puigserver, Bartomeu

1 Resposta

(Algaida, Mallorca, 21 juny 1727 – 1802)

Filòsof i neohumanista, jesuïta. Professor de grec, retòrica i filosofia a Cervera, Calataiud i Tarragona.

Expulsats els jesuïtes, va translladar-se a Itàlia; el papa Pius VI va cridar-lo a Roma i el nomenà el seu teòleg consultor. Anà després a Bolonya, on fou rector de la universitat durant uns quants anys. Tornà a Palma de Mallorca.

Entre les seves obres, cal esmentar Los nueve libros de la Historia de Herodoto de Halicarnoso (1846). Deixà, a més, algunes obres manuscrites.

Piquer i Arrufat, Andreu

5 Respostes

(Fórnols de Matarranya, Matarranya, 6 novembre 1711 – Madrid, 3 agost 1772)

Metge, erudit i filòsof. Estudià medicina i filosofia a la Universitat de València, on després exercí la càtedra d’anatomia. L’any 1751 va ésser metge de cambra de Ferran VI de Borbó.

La seva teoria mèdica ens ofereix una síntesi de la doctrina d’Hipòcrates (que va traduir en 1757-70) i els mètodes experimentals contemporanis: Medicina vetus et nova (1735) i Tratado de las calenturas (1751).

Entre les obres filosòfiques cal fer esment de Lógica moderna (1747) i Filosofía moral para la juventud española (1755).

Fou el pare de Joan Crisòstom Piquer i Noguera.

Perera, Benet

Deixa un comentari

(València, 4 març 1535 – Roma, Itàlia, 6 març 1610)

Filòsof, escripturista i teòleg. Es féu jesuïta el 1552 i, després de romandre un quant temps a Sicília, fou destinat a Roma, on ensenyà gramàtica, retòrica, filosofia, teologia i sagrada escriptura. S’especialitzà en llengües orientals.

Entre els seus escrits és interessant De communibus omnium rerum naturalium principia, per tal com és una reacció davant els nous corrents ideològics. Hi defensà l’observació i el judici propi enfront de l’autoritat dels antics, i la matematització dels coneixements físics, però en el fons manté els esquemes tradicionals.

També escriví Commentarium in Danielem Prophetam (Roma, 1587), Commentaria et dissertationes in Genesim (1591-99), Adversus fallaces et superstitiosos artes, id est, de magia, de observatione somnorum et de divinatione astrologica (1591) i Selectae disputationes in Sacram Scripturam (1604-10).

Algunes de les seves obres inèdites són a la Biblioteca Vaticana, a l’Ambrosiana i a la de Viena.

Pasqual, Bartomeu Josep

1 Resposta

(València, segle XVI)

Filòsof. Fill de Miquel Joan Pasqual. Estudià humanitats a València i, mestre en arts, obtingué la càtedra de filosofia (1565). Mestre en teologia, fou també catedràtic de teologia expositiva. El 1587 era rector de la universitat.

Deixeble de Pere Joan Nunyes, fou un representant de l’escola valenciana de peripatètics clàssics, que llegia Aristòtil directament en grec.

Publicà un tractat De optimo genere explicandi Aristotelem et de vi et usu Logicae artis (1566), precedit de la traducció del grec al llatí de la lògica de Geòrgios Paquímeres.