Arxiu d'etiquetes: filòsofs/es

Trias i Sagnier, Eugeni

(Barcelona, 31 agost 1942 – 10 febrer 2013)

Filòsof. Doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i professor d’estètica a l’Escola Superior d’Arquitectura i a la Universitat Pompeu Fabra.

Membre fundador del Col·legi de Filosofia, la seva obra s’emparenta amb el pensament de Heidegger, Nietzsche, Deleuze i Foucault.

Entre els seus llibres cal esmentar La filosofía y su sombra (1969), Drama e identidad (1974), El artista y la ciudad (1976), El pensament de Joan Maragall (1982), Lo bello y lo siniestro (1983, premi Nacional d’Assaig), La filosofía del futuro (1983), La Catalunya-Ciutat (1984), Los límites del mundo (1985), La aventura filosófica (1988), Lógica del límite (1991), El cansancio de Occidente (1993, amb Rafael Argullol), La edad del espíritu (1994) i Pensar la religión (1997).

Torralba i Rosselló, Francesc

(Barcelona, 15 maig 1967 – )

Filòsof i teòleg. Doctorat en filosofia per la Universitat de Barcelona (1992) i en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya (1997), professor de filosofia de la Universitat Ramon Llull, portà a terme una intensa activitat d’escriptor i de conferenciant.

Ha publicat Cercles infernals. Sobre el pensament de Nietzsche (1990, premi Xarxa d’assaig 1989), Punt d’inflexió. Lectura de Kierkegaard (1992), Geografia de l’absurd (1993), Ètica del perdó (1993, premi Joan Maragall 1992), Amor y diferencia. El misterio de Dios en Kierkegaard (1993), L’eternitat de l’instant (1994), El sofriment, un nou tabú? (1995, premi Joan Profitós 1994), Rostres del silenci (1996), Pedagogía del sentido (1997), Les ètiques d’avui (1997), en col·laboració, Poética de la libertad. Lectura de Kierkegaard (1998), Vers una pedagogia amb rostre (1998) i Per què creure? La raonabilitat de la fe (2000).

Col·laborà en l’obra La paraula s’ha fet home (2000). Especialment atret pel pensament de Søren Kierkegaard, ha traduït del danès i presentat Discursos cristians (1994) i Pregàries (1996).

El seu pensament s’orienta cap a l’antropologia filosòfica i la filosofia de la religió. Emmarcat dins el personalisme contemporani, planteja en la seva obra una anàlisi de les qüestions centrals de la vida humana (sofriment, silenci, mort, sentit) des d’una perspectiva filosòfica que tracta d’integrar la riquesa de l’herència judeocristiana i els corrents filosòfics moderns i contemporanis amb una atenció preferencial envers Kierkegaard i Friedrich Nietzsche.

En el camp de la reflexió ètica i l’anàlisi dels valors ha publicat: Cent valors per viure (2001), I si la mare de Gandhi tingués raó? (2002), Premi Serra i Moret d’assaig sobre civisme, 2001, i Un altre món és possible? (2003), Premi Josep Vallverdú d’assaig, 2002. També ha fet una incursió en l’anàlisi de les identitats col·lectives que ha posat de manifest en Identitats vulnerables (2005), Premi Llorer d’assaig, 2004.

Pel que fa a l’àmbit de la recerca filosòfica més acadèmica és especialment rellevant l’estudi intitulat ¿Qué es la dignidad humana? (2005), en què explora el pensament antropològic i ètic de tres pensadors contemporanis, Hugo Tristram Engelhardt, John Harris i Peter Singer i les seves conseqüències en el camp de les biotecnologies.

Darrerament ha publicat Cartes al fill que encara no té nom (2005), El civisme planetari (explicat als meus fills) (2005), L’art de saber escoltar (2006), Els mestres de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud (2007), El sentit de la vida (2008), La tendresa, La paciència o L’amistat (2008), Com parlar de Déu als infants (2009), Sosegarse en un mundo sin sosiego (2009), Inteligencia Espiritual (2010) i Jesucrist 2.0 (2011).

Ha estat traduït al castellà, l’alemany, el francès, l’italià i el portuguès.

Al des/2011 el papa Benet XVI el nomenà consultor del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu.

Enllaç web: Francesc Torralba

Terricabras i Nogueras, Josep Maria

(Calella, Maresme, 12 juliol 1946 – 16 abril 2024)

Filòsof i polític. Doctor en filosofia i ciències de l’educació per les universitats de Barcelona i de Münster. Catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i director de la Càtedra Ferrater Mora.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1995, és un dels més importants estudiosos i traductors de l’obra de Wittgenstein, i de la de M. Lipman, a partir de la qual ha defensat la necessitat d’ensenyar filosofia als nens.

Entre els seus estudis cal esmentar Fer filosofia avui (1988), Ética i llibertat (1989), La comunicació: tòpics i mites de la filosofia social (1996) i Atreveix-te a pensar: la utilitat del pensament rigorós en la vida quotidiana (1998).

Sales i Coderch, Jordi

(Barcelona, 1943 – )

Filòsof. Des del 1968 fou professor a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1973, de la facultat de filosofia de la qual fou degà (1995-98) i on ha exercit una important tasca docent.

El seu treball filosòfic se centra en la relectura d’alguns autors clàssics: Plató, Descartes, Kant i Husserl com a moment preliminar de l’elaboració d’una teoria de la racionalitat que ha estat exposada com a programa en el llibre Coneixement i Situació (1990).

És també autor de diversos Estudis sobre l’ensenyament platònic, publicats des del 1992, i de A la flama del vi. El convit de Plató (1998).

De 1990 a 2001 fou president de la Societat Catalana de Filosofia. Director de l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia. El 2009 fou elegit rector de la Universitat Catalana d’Estiu en substitució de Jaume Sobrequés i Callicó.

Roura i Parella, Joan

(Tortellà, Garrotxa, 29 juny 1897 – Middletown, EUA, 26 desembre 1983)

Filòsof i pedagog. Estudià filosofia, psicologia i pedagogia a les universitats de Barcelona (on es doctorà el 1937), Madrid i Berlín. A la universitat berlinesa fou alumne d’E. Spranger, W. Sombart, W. Köhlerm, K. Lewin, W. Jäger i N. Hartmann, que influïren força en el seu pensament.

Fou professor a les universitats de Barcelona (1929-39) i Mèxic (1939-45) i a la Wesleyan, als EUA (des del 1946). El 1939, després de passar per França, s’exilià a Mèxic. Hi fou membre de la Casa de España, que després esdevingué el prestigiós Colegio de México d’estudis universitaris.

Exercí com a professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (1939-45). Personatge culturalment ben actiu, fou president del Patronato Cervantes i vocal de l’Academia Hispano-Mexicana. Se n’anà als EUA, on des del 1946 treballà com a catedràtic a la Wesleyan University.

Interessat per les matemàtiques, les ciències naturals, la psicologia, la filosofia i la pedagogia, el seu pensament se centra en l’home, des de la seva condició d’ésser natural fins al seu estadi espiritual superior. Concep la vida com una unitat i una interrelació que comprèn la biologia, la psicologia i el món. També s’interessà per la unitat existent entre vida i filosofia. Les categories màximes de l’home són l’espiritualitat i la llibertat, per mitjà de les quals la reflexió el porta al tema de la supervivència després de la mort i al de la revelació de Déu en la intimitat de l’home.

Ultra els nombrosos articles que escriví sobre pedagogia, psicologia i filosofia, alguns dels quals en revistes catalanes publicades a l’exili, destaquen les seves obres: Cuestionario de pedagogía (1923), en col·laboració amb F. Panizo; Cinco conferencias sobre orientación profesional (1930); Educació i Ciència, tesi doctoral (1937), publicada per la Universitat de Barcelona i a Mèxic (Ciencia y Educación), el 1940; Eduardo Spranger y las ciencias del espíritu (1944); Psicología de la adolescencia (1945); El mundo histórico social (1947), assaig sobre la morfologia de Wilhelm Dilthey; La educació viva i Tema y variaciones de la personalidad (1950).

Cal esmentar, també, la traducció, conjuntament amb José Medina, Eduardo García, Eugenio Imaz i Josep Ferrater Mora, Economía y Sociedad de Max Weber.

Perarnau i Espelt, Josep

(Avinyó, Bages, 1928 – )

Filòsof i teòleg. Estudià a Solsona i fou ordenat a Barcelona (1952). Estudià posteriorment teologia a Salamanca, Roma i Munic. Fou professor de teologia a Sogorb, a Castelló i, finalment, a la Facultat de Teologia de Barcelona (Secció de Sant Pacià), on obtingué el grau de doctor.

Assistí a les sessions del Concili Vaticà II, com a consultor del bisbe de Sogorb-Castelló. Col·laborà el 1966 en la fundació de les Jornades Catalanes de Teologia, que aplegaren teòlegs de Catalunya i les Balears. Més endavant fou elegit president de l’Associació de Teòlegs Catalans. Ha col·laborat a “Criterion”, “El Correo Catalán”, “Castelló 66” i “Tele/eXprés”.

Ha publicat gran nombre d’articles sobre el lul·lisme, Arnau de Vilanova i temes de teologia catalana medieval. D’entre els seus llibres cal destacar Dos tratados ‘espirituales’ de Arnau de Vilanova en traducción castellana medieval (1976), Felip de Malla, Correspondència política (1425-1428) (1978), Alia Informatio Beguinorum d’Arnau de Vilanova (1978), Els manuscrits lul·lians medievals de la Bayerische Staatsbibliothek de Munic, en dos volums (1982 i 1983), De Ramon Llull a Nicolau Eimeric, Estudis i inventaris de sermons de Sant Vicenç Ferrer (1999) i Feliu d’Urgell. Bases per al seu estudi. Fou també director de Arnaldo de Vilanova. Introductio in librum (loachim). De semine Scripturrum (2004).

Ha estat guardonat amb el premi de la Crítica de Serra d’Or (1993), la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya el 1998 i el Premi als Estudis Filològics (Modalitat Literatura) de València (2000), entre altres. El 1990 fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans i el 28/abr/2009 fou investit com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.

Serra i Húnter, Jaume

(Manresa, Bages, 8 gener 1878 – Cuernavaca, Mèxic, 7 desembre 1943)

Filòsof i polític. Estudià a la Universitat de Barcelona, on des del 1913 exercí de catedràtic d’història de la filosofia i psicologia superior. El 1914 fundà el Seminari de Filosofia, el primer que funcionava a la universitat barcelonina. Fou també professor als Estudis Normals de la Mancomunitat i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i donà cursos a l’Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Polytechnicum i al Conferentia Club.

En proclamar-se la República, fou nomenat degà comissari de Filosofia, rector de la universitat i president del Consell de Cultura de la Generalitat, càrrecs dels quals dimití el 1932 per integrar-se a la política activa com a diputat d’ERC al Parlament de Catalunya (novembre 1932). Durant la República, a més de la càtedra, professà al Seminari de Pedagogia i a l’Escola d’Estiu.

Tinguem en compte que quan haurem aconseguit el nostre objectiu, que tothom sigui ben culte, aleshores podrem dir amb propietat que hem treballat pel progrés de la humanitat. (Jaume Serra i Húnter, conferència celebrada el 17 de maig de 1936)

Exiliat, formà part del Consell Nacional de Catalunya (abril 1940) i col·laborà a la “Revista de Catalunya”, fundada a París el 1940.

Deixeble de Llorens i Barba, pensava que la filosofia havia de tractar successivament el problema gnoseològic, el metafísic i l’ètic.

Entre les seves obres cal esmentar: Programa sumario de lógica fundamental (1911), Alguns aspectes de la vida universitària del Dr. Llorens i Barba (1920), Idealitat, Metafísica, Espiritualisme (1923), Nacionalitat i cultura (1925), Tendències filosòfiques a Catalunya durant el segle XIX (1925), Filosofia i cultura (1930-32), Spinoza (1933), Figures i perspectives de la història del pensament (1935) i El pensament i la vida. Estímuls per a filosofar (pòstuma, 1945).

Panikkar i Alemany, Raimon

(Barcelona, 3 novembre 1918 – Tavertet, Osona, 26 agost 2010)

Filòsof i escriptor. Ordenat de sacerdot el 1946. Ha estat professor de cultura índia i de religions comparades a Madrid, a Roma, a Harvard i a Nova York. Des del 1972 fou professor de filosofia comparada de la religió i d’història de les religions a la universitat de Santa Barbara (Califòrnia).

Després de jubilar-se (1987), tornà a Catalunya i el 1991 s’instal·là a Tavertet, on continuà la seva obra, que sotmeté a una constant reelaboració i a la divulgació del seu ideari filosòfico-religiós. El 1993 fou nomenat president de la Sociedad Española de las Ciencias de la Religión.

És autor, entre altres, de The Unknown Christ of Hinduism (1964), Kultmysterium in Hinduismus and Christentum (1964), Religión y religiones (1965), The Trinity and the Religious Experience of Man (1973), Culto y secularización. Apuntes para una antropología litúrgica (1979), Paz y desarme mundial (1991, primer premi d’assaig Antonio Machado) i La nova innocència (1991).

Ors i Rovira, Eugeni d’

(Barcelona, 28 setembre 1881 – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 setembre 1954)

Escriptor i filòsof. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb Genealogía Ideal del Imperialismo (1905). Abans havia col·laborat a “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya”, “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català” i a “Pèl & Ploma”, on publicà la narració tenebrista La fi de l’Isidre Nonell (1902), editada en castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg on exposa el seu concepte de l'”art arbitrari” o subjectivista.

Freqüentà Els Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc i signà dibuixos, influïts per Beardsley, amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu, nom utilitzat després literàriament per a designar el seu alter ego. Amb aquest pseudònim col·laborà a “El Poble Català”, però també ho féu amb el de Xènius, nom que emprà definitivament el 1906 en el Glosari de “La Veu de Catalunya”.

El 1906 fou corresponsal a París, des d’on continuà escrivint en el Glosari comentaris culturals i polítics o d’algun esdeveniment insignificant amb intenció alliçonadora, puix que calia passar de “l’anècdota a la categoria” o confeccionar “una mena de diccionari filosòfic portàtil”. Propugnà uns ideals cívics que compartia amb el catalanisme ascendent en tant que reiterà la teoria de l’arbitrarisme i elaborà la doctrina estètica del que en digué Noucentisme, del qual s’erigí en definidor.

Pensionat per la diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de Bergson, Langevin, Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile Boutroux, decantant-se cap a la psicologia. El 1908 també participà al III Congrés Internacional de Filosofia de Heildelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de science par l’action (traduït al català el 1909), on proposava l’adopció d’una lògica antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu o inductiu que no li servien per a abastar la llibertat i la bellesa.

La pàtria es pot fiar més d’un crític que treballa, que d’un entusiasta que brama. (Eugeni d’Ors)

El 1909 als Estudis Universitaris Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de les ciències per exposar el seu concepte de la lògica com a “fenomen diastàsic” o defensa orgànica contra les excitacions que produeix en la facultat cognoscitiva de l’individu el món exterior. El mateix any assistí al VI Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on conegué Henri Poincaré.

Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911 llegí una Note sur la curiosité. El mateix any publicà les Gloses de Quaresma per exposar el que anomenà la Filosofia de l’home que Treballa i que Juga. D’un joc de forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes conseqüències ètiques (el deure de cadascú d’observar la pròpia norma), sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i fins i tot estètiques (instauració del classicisme).

Fou elegit secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i adscrit a la secció de Ciències, on promogué iniciatives com l’edició d’uns “Arxius de Ciències”. Durant aquell estiu aparegueren les glosses de La Ben Plantada. El 1913 es doctorà en filosofia i lletres a Madrid i el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Primera Guerra Mundial escriví en el Glosari unes neutralistes Lletres a Tina, seguides d’un manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa.

El glossari Gualba la de mil veus, del 1915, és una bella narració d’un incest en què el barroquisme contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada. L’estiu del 1916 les glosses formaren l’Oceanografia del tedi. El 1918 la secció estigué dedicada a l’evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat. Paral·lelament menava una “lluita per la cultura” organitzant a través del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns “Cursos monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi”.

Dirigí l’Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació i el 1917 fou nomenat director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Impulsà també la Col·lecció Minerva, la revista “Quaderns d’Estudi” i professà cursos monogràfics al seminari de filosofia organitzat per l’Institut el 1914.

La incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i Cadafalch, la seva negativa a sotmetre’s a la disciplina burocràtica i, potser, les seves simpaties pel sindicalisme -patents a les Gloses de la Vaga que féu circular en ciclostil el 1919 i en una conferència a Madrid- determinaren la dimissió del seu càrrec oficial, que fou àmpliament debatuda a l’Assemblea General de la Mancomunitat del gen/1920. El mes d’abril cessà com a secretari de l’Institut i a començament del 1921 abandonà la direcció del seminari de filosofia.

Entre dues explicacions, tria la més clara; entre dues formes, la més elemental; entre dues expressions, la més breu. (Eugeni d’Ors)

Deixà de publicar el Glosari a “La Veu” i continuà a “El Dia Gráfico”, on accentuà el seu entusiasme sindicalista, sobretot en la sèrie El Nou Prometeu Encadenat. El feb/1920 inaugurà una col·laboració en castellà –Las obras y los días– també com a Xènius a “Las Noticias”, on publicà el 1922 un dels llibres que més reputació li donarien com a crític d’art (Tres horas en el Museo del Prado) i els fragments d’una tragèdia de tesi paternalista (Guillermo Tell).

Pel gen/1923 s’establí a Madrid: publicà un Glosario a “ABC”, que prosseguiria a “El Debate”, a “Arriba España” de Pamplona i a “Arriba” de Madrid i que aniria recollint en diversos llibres. Membre de l’Academia Española (1926), no hi ingressà fins el 1938, època en què creà l’Instituto de España, del qual fou nomenat secretari perpetu, tot i que dimití per motius administratius.

El 1927 residí a París, on publicà, en francès, uns assaigs biogràfics que, augmentats, aparegueren en castellà: Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la versió francesa d’un estudi seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo Barroco entès no com un estil històric sinó com una constant de la cultura.

Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l’aportació espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d’una Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre sobre la superconsciència de l’home o part angèlica de l’esperit, contraposada a una part subconscient o tèrbola.

El 1947 publicà a Barcelona El secreto de la Filosofía -bàsicament, recopilació d’escrits anteriors- i el 1954, amb caràcter pòstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada. En els darrers anys havia difós a Madrid l’art modern a través del Salón de los Once promogut per ell. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid. El 2009 fou publicat l’assaig inèdit La curiositat, sobre el coneixement científic.

Nicol i Franciscà, Eduard

(Barcelona, 13 desembre 1907 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 6 maig 1990)

Filòsof i historiador de la filosofia. Secretari de la Fundació Bernat Metge. S’exilià el 1939 i fou professor titular de la universitat de Mèxic.

El seu pensament parteix d’una anàlisi fenomenològica de l’existència humana en la seva situació concreta, de la qual dedueix una teoria de l’home, que descobreix com a ésser limitat per la localització al món (espai-temporal) i per l’actuació a la vida. Les característiques primeres i constitutives de l’home són l’expressió on cal incloure el seu actuar, i la historicitat. L’ésser històric de l’home és el que permet de salvar el concepte de veritat, que és previ al desenvolupament de la ciència i producte del llenguatge, que permet el reconeixement intersubjectiu dels objectes externs.

Les seves principals obres són: Psicología de las situaciones vitales (1941), Historicismo y existencialismo. La temporalidad del ser y la razón (1950), Metafísica de la expresión (1957), El problema de la filosofía hispánica (1960), Los principios de la ciencia (1965) i El porvenir de la filosofía (1973).