Arxiu d'etiquetes: filipistes

Pallejà i Riera, Honorat de

(Barcelona, 1650 – 1720)

Polític. Fill d’un argenter de Perpinyà, Josep Riera, i de Teresa Espinós, fou conseller tercer de Barcelona (1703-04).

Violà el secret del Consell per reclamar unes quantitats que aquest li devia, fet pel qual fou destituït. El lloctinent Fernández de Velasco intervingué a favor seu i obligà, inconstitucionalment, el Consell a readmetre’l, fet que contribuí a fer impopular el govern filipista.

El 1705, quan el rei-arxiduc Carles III s’apoderà de Barcelona, Honorat de Pallejà fugí amb Fernández de Velasco i el poble l’executà en efígie.

Tornà a Barcelona amb la victòria de Felip V i fou un dels setze administradors del municipi de Barcelona nomenats pel duc de Berwick.

L’any 1716 fou nomenat oïdor de l’Audiència. El 1717 fou agraciat amb els privilegis de cavaller i de noble del Principat.

Fou el pare de Gaietà de Pallejà i Famada (Barcelona, segle XVIII) Jurista. Tinent de regidor perpetu de l’ajuntament de Barcelona (1747 i 1767), batlle dels cóps (1749) i cònsol de la Llotja, i capità del regiment de Barcelona. Traduí al castellà el Llibre del Consolat de Mar (1732).

Nova Planta, decrets de

(Catalunya-Aragó, 1707 – 1716)

Conjunt de disposicions. Nom amb què generalment és conegut el règim polític imposat per Felip V a la corona catalano-aragonesa, després de la guerra de Successió a Espanya, per mitjà dels anomenats “decrets de la nova planta de govern”.

La característica essencial d’aquests decrets consistí en la supressió del sistema de govern pactat (pactisme), substituït per la implantació de l’absolutisme monàrquic, cosa que comportava en aquell moment històric, l’anul·lació de les llibertats autonòmiques a favor del centralisme.

A l’esmentada guerra, la corona catalano-aragonesa va lluitar al bàndol aliat austrobritànic, a favor del pretendent Carles III, contra els Borbons i el seu candidat Felip, que tenien el suport de Castella.

La seva derrota fou aprofitada pels defensors de l’absolutisme centralista per imposar, primer als regnes de València i d’Aragó (el 1707, després de la batalla d’Almansa, i el 1711, després de la reconquesta del territori aragonès) i, més tard, al Principat de Catalunya (després de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i més tard amb els decrets del 1716 i el 1718) i al regne de Mallorca (després de la conquesta, el 1715, i també amb els decrets del 1718), un uniformisme basat en part en la generalització de la legislació castellana i en part en disposicions de nou encunyament (sobretot pel que fa al tema de la hisenda). Tanmateix, la nova legislació no fou reglamentada definitivament fins a la dècada de 1720-30.

El règim de virregnat fou abolit (desaparegué el Consell d’Aragó, les atribucions del qual foren transferides al de Castella), i fou instituït un nou sistema provincial. Les noves províncies tingueren com a autoritat privativa suprema un capità general, amb atribucions militars, polítiques i judicials, els òrgans autònoms de govern, amb poder executiu en certa manera delegat per les corts dels regnes (el cas de la Generalitat de Catalunya), o amb poder judicial especial (el cas del justícia major d’Aragó), foren substituïts per audiències, de poder essencialment judicial, els regidors de les quals eren nomenats des de Madrid; aquestes audiències, juntament amb el capità general que les presidia, formaren un òrgan col·legiat, el real acuerdo, màxima instància mancomunada de poder.

En el terreny fiscal, desaparegueren els antics mitjans d’obtenir recursos per als òrgans de l’administració i el govern autònoms (els béns dels quals foren confiscats), i s’implantà a cadascuna de les noves províncies un import global únic (tot i que pervisqueren determinats tributs menors), repartit sobre la base del treball i la propietat, teòricament més equitatiu que les rendes provincials castellanes i que havia d’ésser pagat per tota la població, sense distinció d’estaments; rebé els noms d’“equivalent” a València, “talla” a Mallorca, “contribució única” a Aragó i “cadastre” a Catalunya. Sobre aquest model, uns quants anys més tard Ensenada intentà d’implantar la contribució única a Castella.

De la gestió d’aquest ram, se n’encarregaren les respectives intendències, al capdavant de cadascuna de les quals fou posat un intendent o un superintendent. D’altra, l’antic règim administratiu territorial i municipal fou suprimit, i en lloc seu aparegueren els corregidors militars. Els consells municipals també sofriren una aristocratització.

Finalment, en l’àmbit de la legislació, desaparegué la gairebé totalitat del dret polític foral: el dret civil i el penal, en canvi, tingueren una sort diferent, segons els casos. Així, fou totalment suprimit i substituït pel castellà a València, mentre que a Catalunya es mantingué gairebé íntegre.

Monsalvo, Onofre

(Barcelona, segle XVII – vers 1715)

Metge i polític. Formà part de la junta de defensa de Barcelona durant el setge del 1697.

Botifler, fugí de la ciutat arran de la instauració del règim austriacista.

El 1714 entrà a Barcelona amb l’exèrcit de Felip V i fou membre de la junta administradora del municipi barceloní.

Martí i Fontanelles, Josep Anton de

(Vic ?, Osona, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)

Militar austriacista. Fill de jurista Joan Anton de Martí i Planell i germà de Joan Baptista, amb qui participà en l’aixecament de Vic del 1705 a favor del rei-arxiduc Carles III.

Fou un dels vuit signats catalans del pacte amb Anglaterra, a Gènova. Lluità en l’ocupació de Girona (1705) i en la defensa de Barcelona (1706). Posteriorment fou ascendit a coronel i comandà el regiment dit de la reina.

Participà en la defensa de Barcelona, però pel juliol de 1714, desertà, juntament amb el seu germà, i passà al bàndol filipista; fou empresonat i dut a Peníscola.

En iniciar-se la guerra de la Quàdruple Aliança, formà part de les tropes de Felip V i lluità contra els insurrectes catalans. Intentà de capturar el guerriller Carrasclet diverses vegades, sense èxit.

Martí i Fontanelles, Joan Baptista de

(Vic ?, Osona, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)

Militar austriacista. Fill de Joan Anton de Martí i Planell. Juntament amb ell i el seu germà Josep Anton, el 1705 s’aixecà a favor de Carles III a Vic, i fou tinent coronel de la Reial Guàrdia Catalana.

El 1713, juntament amb el seu amic Josep Moragull, acompanyà l’emperadriu Elisabet a Itàlia. Es comprometé amb la cúria romana a intentar la pacificació de Catalunya a canvi de la dispensa papal per al seu casament.

Al tornar a Barcelona, intentà de facilitar la victòria de Felip V, però, tement d’ésser descobert, es passà al bàndol borbònic, juntament amb el seu germà i amb Josep Moragull (juliol 1714).

Marimon i Fernández de Velasco, Feliu de

(Barcelona, vers 1694 – segle XVIII)

Noble. Nét de Feliu de Marimon i de Tord.

Políticament filipista, fou derrotat per Antoni Desvalls entre Cardona i Balsareny. Se’n venjà incendiant Sallent.

Com a coronel de dragons assaltà Barcelona l’11 de setembre de 1714.

Marimon i de Corbera-Santcliment, Ramon de

(Barcelona, 1670 – Vic, Osona, 16 gener 1744)

Bisbe de Vic (1721-44). Fill de Feliu de Marimon i de Tord i de Jerònima de Corbera-Santcliment, i germà de Josep. Políticament mantingué una actitud filipista.

Era canonge ardiaca i vicari general apostòlic de Tarragona quan fou designat bisbe de Vic, per a substituir el bisbe Manuel de Sentjust, mort a l’exili pel fet d’ésser austriacista.

Morí en fama de santedat. Els jesuïtes Antoni Codorniu i Onofre Pratdesaba n’escriviren la biografia i en demanaren la beatificació.

És autor de Carta d’exhortació a obeir per rei a Felip V.

Marimon i de Corbera-Santcliment, Josep de

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)

Noble filipista. Marquès de Cerdanyola. Fill de Feliu de Marimon i de Tord i germà de Ramon.

El 1684 fou capità de la Coronela de Barcelona durant l’alerta pel perill francès.

En 1701-02 es mostrà molt favorable, en Corts, al nou rei Felip V. Des d’aleshores es convertí en un dels botiflers més destacats del país.

Seguí la guarnició castellana quan aquesta abandona Barcelona el 1705. L’any següent acompanyà Felip V al fallit atac contra la capital. Era membre del Consell d’Aragó borbònic.

El 1714, finida la guerra, fou membre de la Junta Superior de Justicia y Gobierno constituïda a Barcelona després de l’ocupació.

El 1718, un fill homònim seria regidor del primer ajuntament definitiu format pels borbònics a la capital.

Maranyosa i de Granada, Ramon de

(Lleida, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Germà d’Ignasi.

En 1701-02 adoptà a les Corts de Barcelona una actitud favorable a Felip V de Borbó. Així i tot acceptà la sobirania de Carles d’Àustria el 1705.

L’any següent fou un dels ajudants del príncep Enric de Darmstadt durant el setge infructuós que posà Felip V a Barcelona.

El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, on feu un parlament a favor de submissió als borbònics. Havent triomfat en última votació el parer de resistència, fou un dels que signaren protesta per aquest fet.

Es refugià a Vilafranca del Penedès abans que Barcelona fos assetjada.

Llupià i d’Agulló-Pinós, Josep de

(Barcelona, segle XVII – 1713)

Eclesiàstic i poeta. Fill del general Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Joan.

Fou canonge de la seu d’Urgell. Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), més tard ho fou de la de Bones Lletres.

Participà amb una composició poètica en una sessió d’aquesta darrera en honor de Felip V de Borbó i la seva muller (1701).