(Felanitx, Mallorca, 1768 – 1850)
Religiós franciscà. Visqué a Palma de Mallorca i, des del 1835, a Felanitx.
Escriví Crónica seráfica de la Santa Provincia de Mallorca de la regular observancia de N.S.P.S Francisco, manuscrita.
(Felanitx, Mallorca, 26 juny 1756 – 23 abril 1826)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i en ambdós drets, el 1780 obtingué una càtedra de filosofia a la Universitat Literària de Mallorca, i deu anys més tard, la càtedra de teologia; després, en fou rector i procanceller. Fou canonge i visitador del bisbat de Jaén.
Publicà diverses oraciones fúnebres, entre les quals es féu famosa la del bisbe Bernat Nadal (1818). Escriví un Diccionario histórico-político del estado eclesiástico y regular de Mallorca, perdut, i una Pràctica cristiana per obrar ab perfecció (1807).
(Felanitx, Mallorca, 16 setembre 1871 – 13 febrer 1959)
Historiador. Exercí el ministeri sacerdotal a Felanitx, al Brasil i a l’Argentina.
És autor d’una Història de Felanitx (1921-48) en sis volums i d’altres opuscles sobre la història d’aquesta població.
Instituí una fundació cultural que duu el seu nom.
(Felanitx, Mallorca, 7 febrer 1940 – Barcelona, desembre 2004)
Poeta i narrador. Amb Una bella història (1962) introduí, en el corrent de la nova lírica catalana, una poesia de tònica realista i d’intenció social.
El problema és que els catalans volem dues coses alhora: ser lliures i caure bé. Impossible. (Miquel Bauçà i Rosselló)
Altres obres: El noble joc (1972), Poemes (1973), Notes i comentaris (1975, premi Vicent Andrés i Estellés), Cants jubilosos (1980), El crepuscle encén estels (1992).
Com a narrador, ha excel·lit en Carrer Marsala (1985, premi Ciutat de Barcelona), L’estuari (1990) i El canvi (1998, premi de la Crítica).
(Felanitx, Mallorca, 20 gener 1896 – París, França, 20 juny 1958)
Escriptor i polític. Conferenciant, assagista, humanista i crític, és una de les figures més sobresortints que ha aportat Mallorca a la literatura catalana. Arrelat des de jove a Barcelona, dirigí els “Quaderns d’Estudi” (1918) i col·laborà a “La Revista” i a “La Veu de Catalunya”.
L’any 1919 fundà Expansió Catalana, entitat destinada a difondre a l’estranger la cultura catalana, tasca que aconseguí a través d’una estada a Portugal, del contacte amb els occitans, de la publicació de l’estudi Per a la valorització internacional de Catalunya (1920) i del panegíric Maragall laude (1922).
L’any 1923 fou director de la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, i per a la qual traduí una part del Discursos de Ciceró (1923) i el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926).
Fruït dels seus treballs crítics sobre literatura és l’assaig Entre la vida i els llibres (1929) i els assaigs polítics La qüestió de les minories nacionals (1929), El moment polític (1930) i Catalunya endins (1930). Fou director de “La Veu de Catalunya” (1931) i de la revista “Occident” (1936-39), editada a París.
En els darrers anys de la seva vida canvià totalment de posició política i durant la dictadura obtingué el càrrec de delegat d’Espanya a la Unesco (1952-58). D’aquesta darrera època és el llibre Las profecías se cumplen.
Dades dels Països Catalans 